Un any per oblidar

Tanquem 2012, un any per a oblidar. Calellencs que han perdut la feina, empreses que han tancat, la majoria han entrat en pèrdues i poques se’n surten en aquesta crisi cruel que ens ha tocat patir. La felicitació de Nadal que m’envia el president de la companyia amb més treballadors locals contractats -i no parlo de l’Ajuntament- parla del 2013 amb l’esperança de “resistir”. Un empresari exemplar et felicita les fetes amb aquest esperit. Tota una metàfora dels temps que ens ha tocat viure. Sovint penso que els que no vam viure la postguerra ni l’agonia de la dictadura hem hagut de passar per una cosa semblant en forma de crisi econòmica i social. Un càstig i una lliçó alhora.

A Calella, un de cada quatre ciutadans en edat de treballar no té feina. Els serveis i la construcció han sofert una patacada històrica, i les Continua llegint

Nadalitzant que és gerundi

Diades nadalenques a la vista, toca parlar de sorpreses, de bons propòsits, d’amics invisibles, de torrons, de bones intensions, potser també de màgia i d’alguna o altra despesa extra (ull amb les despeses extres que el forn no està per pastissets). Enguany hem pactat amb els reis de casa que els grans ens farem els forts i estalviarem algun dineret i que la petita serà la protagonista absoluta (la petita que aquest any ja canta “tió, tió”… que dolça). D’altra banda, estimats reis mags de l’Orient, ara que no ens sent ningú he de dir-vos que aquest any he fet molta bondat, que podeu passar a veure’m quan vulgueu que sereu benvinguts, que em nadalitzo ràpidament jo…

I als carrers de Calella ja és Nadal fa dies, i que maco el mercat il·luminat, hauria de ser tot l’any així, els edificis il·luminats conviden a la festa. Ja rutlla també el Continua llegint

Bon Nadal, (futurs ex-) companys!

Ara fa quasi deu anys vaig signar un contracte que em lligava a una empresa: jo hi exerciria com a administratiu i ho faria a canvi d’un sou pactat. No semblava massa difícil que les dues parts quedéssim contentes o, si més no, satisfetes.
Avui em trobo en una situació que en cap moment havia previst: l’empresa em deu (a mi i a 122 més) l’equivalent a cinc mesos (de la meva feina) que d’aquí uns dies es poden convertir en set, mentre aquella estructura gegantina que tants beneficis havia donat es va esmicolant i es va fent miques davant l’atònita mirada de companys, familiars, clients, proveïdors i resta de personal.

No gaire lluny d’aquí sento parlar de les virtuts de l’economia productiva, de la responsabilitat de mantenir un sistema basat en la competència i el lliure mercat i de la necessitat de respectar unes Continua llegint

Reflexions sobre democràcia

I tot plegat sembla que no passi res. Però sí què passa, i tant! Començo des del principi. Ara fa uns dos mil i pico d’anys –per no voler ser massa pretensiós amb les dades-, a l’antiga ciutat d’Atenes es varen posar els fonaments de la democràcia. No cal que digui que el concepte de “demos cratos”, quedava restringit als homes – ciutadans lliures. Ni dones, ni esclaus. Però eren els fonaments. I aquests es fonamentaven en que el govern era del poble, la sobirania residia en els ciutadans. I d’aquesta manera, va iniciar-se un llarg camí que ens ha permès arribar fins els nostres dies. El tema del govern del poble ha evolucionat i ara es diu que la “sobirania recau en el poble”, sense definir gaire el concepte de poble, o bé que recau sobre la nació, concepte que pot tenir algunes interpretacions i vincular-se al concepte d’estat, de poble, de territori o, fins i tot, al de nació amb singularitats pròpies. Continua llegint

El hiking i els de Palacagüina

Fa una temperatura agradable, potser un xic de fresca. Va bé, és la millor hora, el cel té aquell punt interessant, va clarejant, hi ha quatre núvols mal comptats i els colors s’hi van succeint amb un ritme fantàstic. Tons de blau, vermell, gris, taronja, verd, marró, groc… en un ritual que es repeteix un dia i un altre. Només cal ser-hi a l’hora convinguda, amb els sentits a punt i gaudir de l’espectacle.

Comença l’activitat i et poses a caminar, de mica en mica, agafant el traç de la jornada, amb el gps en marxa, la màquina de fotos a punt i les peces de roba que corresponen. Sempre amb els mateixos dubtes: amb gorra o no, amb guants o sense, amb la jaqueta o només amb el jersei, potser plourà… Per si de cas ens ho emportem tot, no fos que… De fet, acabes no fent servir els guants i vas amb la roba justa. Has de poder fer fotografies Continua llegint

I després del 25-N?

Les eleccions catalanes han estat democràtiques i lliures i molt i molt plurals. De fa anys, sempre és així en el nostre país. Més de 5 opcions polítiques s’han situat sempre per damunt dels 10 diputats, i en aquestes una sisena força tindrà també grup propi al parlament.

Aquesta pluralitat, aquesta capacitat de tons, de matisos, és el tret més característic de la democràcia a Catalunya. A les espanyes ja fa masses anys que solament tenen dos grups parlamentaris. No hi ha lloc al matís. O blanc o negre. O a quadres o a ratlles. Això si, sovint són dues cares de la mateixa moneda i no poden anar per separat. Especialment si es tracta d’atacar les nostres institucions.

Escric aquestes ratlles el dia 6-D, dia de la seva constitució, i dia en que el President del seu govern, Mariano Rajoy publica un article a la Vanguardia. Continua llegint

Poc que rebatré pas

Sóc un producte d’importació.

A un servidor el van elaborar a un poble de la vega de Granada i quan portava cinc anys de criança el van expedir cap aquí, essent plenament operatiu, com a català empeltat, des del 1965.

Per a un nano andalús dels seixanta Calella era una cosa ben curiosa. Xocant fins i tot. Per començar, les dones anaven en bicicleta. Jo no sabia que això podia passar: al meu poble no n’avia vist mai cap; de bicis sí, però no pas del combinat dona-bicicle en equilibri dinàmic. Les senyores vestien amb colors més vius que les que s’enfundaven en la negritud del dol perenne de la meva primera infantesa. També s’entestaven a empènyer amunt i avall carretons de rodes metàl·liques i barrots verticals plens de sacs amb feina per casa.

Continua llegint