Poc que rebatré pas

Sóc un producte d’importació.

A un servidor el van elaborar a un poble de la vega de Granada i quan portava cinc anys de criança el van expedir cap aquí, essent plenament operatiu, com a català empeltat, des del 1965.

Per a un nano andalús dels seixanta Calella era una cosa ben curiosa. Xocant fins i tot. Per començar, les dones anaven en bicicleta. Jo no sabia que això podia passar: al meu poble no n’avia vist mai cap; de bicis sí, però no pas del combinat dona-bicicle en equilibri dinàmic. Les senyores vestien amb colors més vius que les que s’enfundaven en la negritud del dol perenne de la meva primera infantesa. També s’entestaven a empènyer amunt i avall carretons de rodes metàl·liques i barrots verticals plens de sacs amb feina per casa.

Tot era ple de pisos dels que jo, com a bon andalús, n’exagerava la categoria anomenant-los rascacielos.

La plaça del meu barri era la de Catalunya. Hi havia sortidors d’aigua amb llum, com a les fonts de Barcelona, i per la nit, els llums verds que il·luminaven el seu perímetre de gespa, desprenien una olor, exòtica i cosmopolita alhora, que no he tornat a sentir de gran.

De fet, tampoc no he tornat a viure a aquella Calella. Ni jo ni cap calellenc nadiu o implantat, perquè aquella ciutat ja no existeix.

Durant generacions el paisatge i les poblacions pràcticament no han mutat. Els edificis, els costums, els oficis, romanien mentre canviaven les persones per imperatiu biològic. Els calellencs, posem per cas els del segle XIX, podríem dir que pràcticament havien viscut en la mateixa Calella durant tot la seva vida, incloent-hi els mateixos carrers i pocs edificis nous més.

Jo, que no tinc edat ni de jubilar-me ( i tal com van les coses, segurament no la tindré mai ) ja n’he viscut més d’una, de Calella. I si hagués arribat abans de l’any 65, encara hagués conegut una tercera, l’anterior al turisme, als bikinis i als llums fluorescents exòtic-desarrollistes de la plaça Catalunya.

Quantes Calelles ha viscut el lector? ( si és que hi ha algú que llegeix aquesta peça) Quantes n’acabarem coneixent, a la velocitat  que es succeeixen els canvis ara?
Si no fos pel privilegi que tenim de poder entrellucar el passat gràcies als testimonis que ha deixat la premsa local com l’Estela, la Tralla o el Nunci, o les anècdotes de la gent que han vist altres Calelles, no ens podríem fer a la idea de com profundes són les diferències que les separen. Tant, que algú potser hauria de treure-les a passejar de tant en tant i riuríem una estoneta.

L’amic Barri m’ha demanat que hi digui la meva en aquesta iniciativa seva de debat i rebat. Però com que sóc de natural contemplatiu, penso que poc que rebatré pas havent tant de teca als plecs de la història propera o llunyana d’aquest racó de món que deixa de ser tant aviat el que és mentre que nosaltres pensem que som els mateixos.

Xavier Cáliz
dinots.cat

10/12/12

Advertisements

2 thoughts on “Poc que rebatré pas

  1. Retroenllaç: De com donar munició a l’adversari i restar tan cofoi |

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s