I després del 25-N?

Les eleccions catalanes han estat democràtiques i lliures i molt i molt plurals. De fa anys, sempre és així en el nostre país. Més de 5 opcions polítiques s’han situat sempre per damunt dels 10 diputats, i en aquestes una sisena força tindrà també grup propi al parlament.

Aquesta pluralitat, aquesta capacitat de tons, de matisos, és el tret més característic de la democràcia a Catalunya. A les espanyes ja fa masses anys que solament tenen dos grups parlamentaris. No hi ha lloc al matís. O blanc o negre. O a quadres o a ratlles. Això si, sovint són dues cares de la mateixa moneda i no poden anar per separat. Especialment si es tracta d’atacar les nostres institucions.

Escric aquestes ratlles el dia 6-D, dia de la seva constitució, i dia en que el President del seu govern, Mariano Rajoy publica un article a la Vanguardia. (Encara una lliçó més de pluralitat. Per quan el President Mas tindrà obertes les portes de l’ABC, La Razón o El Mundo??) Un tret més del tarannà de la nostra societat.

Les eleccions es tenien que fer. El President Mas no volia avançar en aquesta direcció sense saber de veritat quina és l’opinió del poble de Catalunya. El mandat que ell tenia fins ara era el del pacte fiscal, el de la hisenda pròpia. 62 diputats li va donar el poble a l’any 2010 amb aquesta bandera. Ara el camí podia ser diferent, I l’opinió és clara. 87 diputats volen fer un referèndum. Encara 20 més volen aquesta consulta si és legal (sic). Quina il·legalitat és escoltar la veu del poble en un referèndum?

74 diputats representen forces que demanarien la independència en un referèndum. I alguns sectors d’Iniciativa també i fins i tot podria ser que alguns del PSC també. Però per no fer el que fan ells, els espanyolistes que amb 15 o 20 diputats, o amb menys, es creuen la veu de tots, em limitaré a parlar de que 74 diputats s’han presentat a les eleccions proposant un Estat propi per Catalunya, amb matisos, amb velocitats diferents, amb objectius socials dispars. Però tots volen la plenitud nacional, la sobirania plena, l’equiparació a qualsevol altre estat d’Europa.

A Madrid, la ceguera política els fa pensar que mort el gos, morta la ràbia. Doncs primera hipòtesi falsa. El gos no és mort, i té bona salut. S’ha aprimat, però té companys de viatge més forts que abans, i de moment tot sembla apuntar que l’objectiu nacional ens farà compartir més coses. I encara que tots, tots, tots, ens haurem d’empassar algun gripau, la música de pactes, entrant o n o al govern, sona bé. Solament falta arrodonir alguna harmonia i posar-hi lletra.

El poble de Catalunya ens ha marcat un camí apassionant. Seguim-lo. Solament el poble de Catalunya ens podrà aturar.

Montserrat Candini
Alcaldessa de Calella. Senadora

12/12/12