El hiking i els de Palacagüina

Fa una temperatura agradable, potser un xic de fresca. Va bé, és la millor hora, el cel té aquell punt interessant, va clarejant, hi ha quatre núvols mal comptats i els colors s’hi van succeint amb un ritme fantàstic. Tons de blau, vermell, gris, taronja, verd, marró, groc… en un ritual que es repeteix un dia i un altre. Només cal ser-hi a l’hora convinguda, amb els sentits a punt i gaudir de l’espectacle.

Comença l’activitat i et poses a caminar, de mica en mica, agafant el traç de la jornada, amb el gps en marxa, la màquina de fotos a punt i les peces de roba que corresponen. Sempre amb els mateixos dubtes: amb gorra o no, amb guants o sense, amb la jaqueta o només amb el jersei, potser plourà… Per si de cas ens ho emportem tot, no fos que… De fet, acabes no fent servir els guants i vas amb la roba justa. Has de poder fer fotografies amb un mínim de garanties i ja sabem que gat amb guants no caça ratolins…

De seguida trobes el ritme adient, però et ve de gust aturar-te i captar aquesta o aquella imatge, aquest o aquell paisatge, aquest o aquell detall. S’ha d’aprofitar, és quelcom que ara hi és i potser d’aquí una estona haurà canviat… els contrastos. Aquesta textura és interessant i els colors són fantàstics, i, a més a més, els primers raigs del sol li confereixen un subtil grau de misteri. Fantàstic!

Hi ha gent que camina depressa i gent que corre, gent amb bastons caminant a bon ritme, gent amb gos, gent que va parlant del partit d’ahir al vespre, de les retallades… Sents molts no sé on anirem a parar! Sembla que això va per llarg. Com no hi posin mà… És un ambient agradable i senzill. Estàs voltat de gent però gaudeixes d’una certa intimitat. Fas camí, a la teva manera, i t’agrada la proposta. Tens la sensació de fer el què cal quan cal, sense presses, amb orgull i serenor, controlant, amb llibertat. Quan et sembla oportú, corres. Quan pertoca, t’atures i bades. El paisatge bé que ho val. No hagués volgut passar per aquests indrets sense observar-ho tot i quedar-me amb uns petits, o grans, detalls per poder compartir-los després amb els amics.

I parles, reflexiones, xerres, comparteixes projectes i vivències, fas broma, i aprens, aprens molt de tot i de tothom. Mires de trobar-li un nom a això que fas, doncs té una aparença un xic diferent, és un interessant joc de ritmes, on camines, corres, t’atures, captes, parles, calles, escoltes, sents, rius… I aquesta idea et captiva. I trobes el mot que ho defineix amb un cert rigor. Sembla que amb tot això estàs fent hiking. I et fa gràcia haver trobat un terme prou interessant. Fer hiking no deixa de ser res més que fer senderisme, deixar-te portar per les sensacions de cada moment, per les emocions, pels sentits, a través de rutes en l’àmbit dels espais naturals. Caminar, córrer, aturar-te i, sobretot, fer fotografies. També seria una opció, com molt bé suggeria un company, prendre’s un bitter tot observant la nostra terra des del damunt d’un cim… perquè senzillament et ve de gust. Això és el hiking.

I tot de cop t’adones que estàs fent camí i parlant d’assumptes diversos, compartint idees, experiències i projectes. I, de sobte, també surt la part musical. Paco Ibáñez, Silvio Rodríguez, Víctor Jara, Jorge Cafrune, Quilapayún, Violeta Parra… música compromesa, d’un temps, d’uns països llunyans, però molt propera en el missatge. I, sempre, inevitablement, com per art de màgia, et trobes jugant un trivial entretingut i nostàlgic: ojalá, el pueblo unido jamás será vencido, gracias a la vida, andaluces de Jaén, te recuerdo Amanda, zamba de mi esperanza … tot lliga, els noms de les cançons, els noms dels cantautors, dels grups, però arriba el moment fatídic. Som a l’entrada de Malgrat i algú esmenta els de Palacagüina. Sí, sí, tothom ho té clar. Algú pregunta qui són, però la majoria ho veu bé. L’edat i el nivell general hi fan molt. Però, qui cantava? Òndia!, aquesta sí que és bona. No surt el nom. Seguim caminant i no hi ha manera. Segur que era algú conegut i ha de ser un nom que hem sentit moltes vegades. El nivell està fallant… Seguim caminant. Hem d’arribar a Lloret i no s’hi val a badar. Pedro, Miguel, Eduardo… no, no. Ha de ser un nom característic. I, sortint ja de Blanes, arriba el nom: Carlos Mejía Godoy!!! Sí, i tant!!! Tothom suspira satisfet, Carlos Mejía Godoy y los de Palacagüina. Ara tothom recorda un munt de detalls i anècdotes del grup. Ha anat bé la sortida, hem repassat la inactualitat musical i ja som a Lloret. Espectacular!

Caminant també t’adones de detalls del teu poble, coses que es podrien millorar, cosetes petites, a voltes subtils, però també importants… però d’això ja en parlarem un altre dia.

Us proposo també que resolgueu el trivial d’abans i que lligueu les cançons amb els seus intèrprets. No és pas gens difícil. Vinga!

Que passeu unes molt bones festes i que l’any 2013 us sigui genial, de tot cor…

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

17/12/2012

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s