Enceto la meva col·laboració en aquest espai d’opinió amb un tema quotidià que em preocupa i que pateixo regularment i des de fa temps com a calellenca. I ho faig de la mà d’una qüestió de recent actualitat com és la inauguració del tram d’alta velocitat entre Barcelona i Figueres, passant per Girona.

Com ja s’ha dit en alguns fòrums, sóc del parer que aquesta obra arriba tard i no forma part de les necessitats socials ni estratègiques més bàsiques del país. Com assenyalava encertadament l’Oriol Junqueras, en el context actual la solució de l’AVE per al transport de persones entre capitals relativament pròximes és una solució pròpia de “nou rics”. I que no es mal interpreti: no estic dient que haguem de renunciar-hi, és clar que no. I, de fet, estic convençuda que si històricament hagués depès només de nosaltres, la connexió de l’alta velocitat Continua llegint →

Seguint la dinàmica tengui-falti que mola tant i aprofitant les diades nadalenques, fa uns dies vaig donar una estanteria a una amiga. Un cop a casa seva, ella es va dedicar a posar-hi els seus llibres. Com és habitual en aquestes ocasions, un aprofita per fer neteja, per desempallegar-se d’allò que ja no necessita. Doncs bé, aquesta amiga va dir-me que tenia uns llibres d’autoajuda que pensava que em podrien interessar.

Lluny de semblar mancada d’ajuda i aprofitant un comentari sorgit a una de les sessions del seminari de psicoanàlisi al que assisteixo, vaig decidir valorar el tema i lligar-lo amb els meus estudis d’artteràpia. Començant pels manuals d’autoajuda, he de dir que crec que es tracta de lectures genèriques, que parlen des d’uns estàndards, d’una psicologia “del que ha de ser”, d’una manera de ser que pretén conduir al lector a seguir corrents Continua llegint →

El 12 de gener de 2007, a Washington DC, es va posar en marxa un curiós experiment que va realitzar el Washington Post de la mà del seu periodista Gene Weingarten.A les 8 del matí a l’estació de metro l’Enfant Plaza, a ple centre de la capital dels Estat Units, un home treu un violí de la seva funda que col·loca davant seu a terra, i comença a tocar. Executa 6 peces de Bach durant 43 minuts, 1.097 persones passen per davant seu, només 27 li donen diners, la majoria sense ni tan sol aturar-se, 7 es van aturar a escoltar-lo durant uns 60 segons i la seva recaptació va ser de 32,17 dòlars. Només una dona se li apropa quan acaba una peça i li diu: “Et vaig veure a la Biblioteca del Congrés, va ser fantàstic, això només pot passar a Washington”. Aquella dona, 3 setmanes abans havia pagat prop de 100 dòlars per veure a Joshua Bell el millor violinista del món i un dels tres instrumentistes clàssics nord-americans Continua llegint →

A vegades quant dues parts s’entenen, tendim a fixar-nos en els detalls superflus, més que en els elements essencials de l’entesa. Ens quedem en les imatges –que si l’encaixada de mans, que si les mirades d’un quant parla l’altre, que si porten una determinada corbata o el color de “traje”…-, i ens perdem o deixem de banda el què és important.

En l’actual acord de governabilitat entre CiU i ERC, sembla que ha passat això. S’ha parlat més de si Oriol Junqueres feia un discurs sense guió escrit o que si Artur Mas no va resultar èpic en la seva primera intervenció en el debat d’investidura…, que no pas en els missatges que els dos líders polítics van transmetre. I això és símptoma dels temps en que vivim. Estem pendents del què és superficial i tendim a ignorar el què és important.

Continua llegint →

Ara, amb els anys, es fa difícil trobar-hi una explicació. Tampoc és fàcil esbrinar d’on venien algunes expressions que fèiem servir quan érem petits.

El carrer de casa sempre va ser el carrer de la Pansa, altrament dit de les Escoles Pies, un carrer tranquil, cèntric, a prop de tot, on feia goig jugar-hi. La proximitat a “marc”, a la plaça de l’Ajuntament (mai va ser de la constitució), a la “pedrera”, a la “mota”, als pins, als garrofers, a la riera… convertien el carrer en un veritable centre lúdic neuràlgic.

A la plaça, on el centre encara era de terra, hi jugàvem a baletes, sobretot a l’ou, amb monedes de cinc i deu cèntims, posades dretes dins d’una forma dibuixada a terra, semblant a un ull (això era l’ou), i que havies de fer fora del recinte tirant-hi les botxes, que eren les baletes grans. Hi jugàvem a “pers”, a “pies Continua llegint →

Els plàtans, a l’estiu, desprenen una olor molt característica. Em fa l’efecte que si a l’altra banda del món hi sento mai aquesta olor em vindrà al cap la plaça de Catalunya de Calella, perquè allà va ser on en vaig veure (i flairar) uns per primera vegada.

Abans, aquests eren indispensables en el transport per terra: tot l’assolellat migdia europeu flanquejava els seus camins principals amb aquests arbres que donaven ombra al bestiar dels traginers, als traginers, als viatgers, als soldats i a qualsevol altre animal de sang calenta interessat a que el sol no l’escalfés més encara, en detriment de la productivitat transportívola.

Posteriorment, Continua llegint →

Un dels compromisos electorals que vaig assumir va ser precisament el de treballar per garantir la màxima transparència en la gestió pública. Un compromís que, ja en el primer any de govern, s’ha traduït en la creació de la Unitat de Transparència, que ha pres com a referencia l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, que va obtenir un “excel·lent” en l’estudi que realitza, periòdicament, l’organització no governamental “Transparency International España”.

Es tracta d’una iniciativa que té com a objectiu facilitar l’anàlisi a fons de la gestió dels ajuntaments, utilitzant fins a vuitanta indicadors que posen a prova cinc àrees considerades fonamentals; informació sobre la corporació, relacions amb els ciutadans, transparència econòmica-financera, contractacions de serveis i gestions Continua llegint →

De naturalesa tranquil·la,  corren més ràpidament les idees que les meves cames. Tinc que reconèixer per això que les millors m’han vingut caminant i les no tan bones davant d’una taula, així que perdoneu per endavant el resultat final. Avui vull parlar d’un perill greu per mi, però inexistent per molta gent; parlo dels drets d’autor de la meva vida.Us heu preguntat mai quan valen els drets d’autor de la vostra vida? Potser pensareu, i qui pagaria un euro per saber alguna cosa de la meva vida? la meva veïna que és molt tafanera? el meu ex-company/a? els meus pares que volen controlar-me? La resposta probable és que tinguin curiositat i que tafanegin tot el que puguin dins les vostres vides però ells no paguen, mai paguen. Doncs, qui paga? Multinacionals cotitzades en borses internacionals o nacionals i que compren el que s’anomena els vostres perfils digitals. Realment els importa un borrall la vostra vida, les vostres Continua llegint →

Paper mullat…

Fa quatre dies – posem-hi deu anys- jo era d’aquells infectats d’una mena de progressisme al revés, renegava de les noves tecnologies i em resistia heroicament a enganxar-me al mòbil o canviar la màquina d’escriure per l’ordinador. Els arguments d’aquells “malalts” tenien el seu pes i les seves raons, que anaven des del perill ( plenament comprovat avui en dia) de perdre les relacions personals directes per comunicar-nos només a través d’unes màquines fins a que el món sencer girés al voltant dels cervells cibernètics, en detriment d’aquell exercici tan humà i tan passat de moda que és pensar… De fet, el que de veritat teníem era por a la novetat, al canvi.

Finalment, com tothom, la xarxa em va atrapar i, ara, Continua llegint →

En aquell temps el Sr. Pruna i els seus deixebles, s’havien reunit al Passeig de Marc per fer una de les seves típiques costellades i de passada inaugurar un monument. Mes quan ja tenien la brasa preparada per posar les botifarres, veieren acostar-se un grup de pelegrins que avançaven amb pas ferm. En veure’ls el mestre reuní els seus deixebles i els digué:

-Oh deixebles meus, seguiu les passes d’aquests pelegrins, doncs darrera el seu pas ferm i decidit ben segur que trobarem la terra promesa, on les botifarres són més grans i gustoses i els monuments són més alts i brillants.

Els deixebles tot i remugant una mica, doncs ja tenien l’allioli a punt, l’obeïren a l’instant i tot seguit es posaren a caminar. Però amb la polseguera que aixecaven aquells peus, el mestre no Continua llegint →

El passat dilluns 17 de desembre van entrar en vigor las taxes judicials imposades pel ministre del Partit Popular, sr. Ruiz Gallardón (de qui amb ganes giraria 45 graus la darrera lletra del primer cognom…). Per no avorrir amb dades tècniques, però al mateix temps, no caure en demagògia barata, intentaré fer un exercici paritari d’explicació i d’opinió respecte al tema, a base de preguntes i respostes.

QUÈ COMPORTA I COM US POT AFECTAR? Quan un ciutadà hagi d’acudir a l’auxili judicial, dret que li reconeix l’article 24 del llibre intocable que no van votar, ja sigui en la jurisdicció civil (per exemple per reclamar una factura), ja sigui en la jurisdicció laboral (per exemple per reclamar per un acomiadament) o bé ja sigui en la jurisdicció contenciós-administrativa (per exemple per recórrer una multa), caldrà abans passar per caixa. És a dir, a banda de contractar i pagar els serveis Continua llegint →

La transició dels 80 als 90 va ser dura, musicalment parlant. Servidor estudia BUP i COU a l’Institut Bisbe Sivilla de Calella del 89 al 92, i amb pocs calers a la butxaca descobreix que hi ha un disc que es diu 101 (1989) de Depeche Mode, que val una pasta perquè és doble i té cançons com Everything Counts o Just Can’t Get Enough(**). Alguns estudiants el tenen, el mostren, baveges, l’idolatres, és que és preciós de fora i de dins. Et conformes en escoltar-lo els caps de setmana a la discoteca, però no el tens a casa per seguir-lo escoltant a totes hores, a la platina o en el tocadiscos. Un cas semblant passa amb el Kick (1987) d’INXS, un disc que custodien els mateixos Continua llegint →