Carta als pelegrins que buscaven la terra promesa

En aquell temps el Sr. Pruna i els seus deixebles, s’havien reunit al Passeig de Marc per fer una de les seves típiques costellades i de passada inaugurar un monument. Mes quan ja tenien la brasa preparada per posar les botifarres, veieren acostar-se un grup de pelegrins que avançaven amb pas ferm. En veure’ls el mestre reuní els seus deixebles i els digué:

-Oh deixebles meus, seguiu les passes d’aquests pelegrins, doncs darrera el seu pas ferm i decidit ben segur que trobarem la terra promesa, on les botifarres són més grans i gustoses i els monuments són més alts i brillants.

Els deixebles tot i remugant una mica, doncs ja tenien l’allioli a punt, l’obeïren a l’instant i tot seguit es posaren a caminar. Però amb la polseguera que aixecaven aquells peus, el mestre no s’adonà que qui encapçalava aquell grup era en Martí Barrera i que els pelegrins eren de Calella Marxa que feien una sortida de 34 km.

Però quan ja portaven més d’una hora caminant un deixeble de galtes vermelles es dirigí al Sr. Pruna i li digué:

-Mestre, ja fa més d’una hora que caminem, tenim la boca seca i la panxa buida i aquests pelegrins no tenen intenció d’aturar-se i encendre el foc.

I el mestre respongué:

-Tingues paciència i segueix endavant doncs ja saps que el camí a Ítaca ha de ser dur i llarg, ple d’aventures i de coneixences, has de pregar que el camí sigui llarg.

El deixeble, sense entendre què volia dir el mestre, va tornar a la fila. I tots plegats seguiren caminant tot esperant l’esmorzar magnífic que hi hauria al final del camí. Però quan ja portaven quasi tres hores de marxa, un deixeble de panxa grossa s’aturà i replicà al mestre.

-Mestre, ja no podem més, estem esgotats, tenim butllofes als peus, les gotes de suor ens cauen barretina avall i aquí no hi ha ni pa, ni vi, ni moltó.

I el mestre alçà els braços i digué:

-Oh deixebles meus, avui heu après que el paradís no és tan lluny com de vegades ens pensem, que si ens mirem el melic veurem que tenim el millor passeig, el més bonic, el que té els arbres que fan la millor ombra i que els millors esmorzars són els que compartim amb els bons amics.

I dit això va trucar a la rúbia d’en Massip perquè els anés a recollir i van tornar al Passeig de Marc on amb els peus adolorits van alçar el porró i van degustar l’esmorzar més saborós que mai havien menjat. Després, al cap d’una estona i amb la panxa plena, es van adonar que la terra promesa no és tan lluny, de fet, la tenim molt a prop.

Quim Lloret
Aficionat a moltes coses, especialista en res

09/01/2013

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s