Pel forat del pany

Paper mullat…

Fa quatre dies – posem-hi deu anys- jo era d’aquells infectats d’una mena de progressisme al revés, renegava de les noves tecnologies i em resistia heroicament a enganxar-me al mòbil o canviar la màquina d’escriure per l’ordinador. Els arguments d’aquells “malalts” tenien el seu pes i les seves raons, que anaven des del perill ( plenament comprovat avui en dia) de perdre les relacions personals directes per comunicar-nos només a través d’unes màquines fins a que el món sencer girés al voltant dels cervells cibernètics, en detriment d’aquell exercici tan humà i tan passat de moda que és pensar… De fet, el que de veritat teníem era por a la novetat, al canvi.

Finalment, com tothom, la xarxa em va atrapar i, ara, si algun dia nefast em deixo el mòbil a casa o es “penja” l’ordinador, agafo una angoixa més forta que quan de menut no em sabia la lliçó. Ben mirat, val més així, si hagués seguit amb la meva creuada en front del món virtual, a hores d’ara seria –virtualment- cec, sord i mut.

I vet aquí que ara per escriure o llegir, ja no cal ni paper ni ploma ni tinta ni impremta (si això ho poguéssim explicar a qualsevol dels nostres mai prou ponderats autors clàssics, ens diria que estem ben sonats!)… Ara, tot penja d’un núvol i si no et fiques dintre d’aquest núvol -i t’hi has de ficar, encara que sovint et mullis- no ets al món… no existeixes.

Deixant un moment la modèstia a part, vull creure que després de 45 anys escrivint, amb més o menys encert i fortuna diversa, un té el seu públic. Reduït, fidel, entranyable… però, vaja, jo ja en tinc prou. Doncs resulta que aquesta gent , a qui no estaré mai prou agraït, ara em perdran de vista, perquè ben segur que una gran majoria no està per remenar aquestes andròmines del Facebook, el Google o el Youtube. Són persones com cal que entenen que s’ha de llegir com Déu mana, negre sobre blanc, amb una lletra ben bonica, impresa en un bon paper… Ben senzill, oi? Doncs, compte, que aviat serà un luxe.

Perquè, amics, això s’acaba i som només en el principi del canvi. Apliqueu–vos i deixeu-vos abduir mansament pel monstre virtual si no voleu llevar-vos un bon dia i trobar quan aneu al bar de sempre a esmorzar i llegir el diari (aquell diari del bar, rebregat i amb taques d’oli que, segons a quina hora, es disputen tots els parroquians) ja no n’hi haurà de diari i la gent, solitària, cadascú al seu racó, es veurà obligada a navegar amb les seves “tabletes”, tot xarrupant el cafè amb llet, si vol saber com va el Barça, el temps que farà, o quin dia, quin any o quin segle, s’ha de fer aquesta consulta de la que tant es parla.

Afanyeu-vos, m’agradaria molt poder comptar ben aviat amb tots vosaltres!

Però n’hi ha haver per tothom. I també pels jovenets/es (indico els dos sexes per ser políticament correcte) que, passant olímpicament de l’ortografia, estan nit i dia connectats, amorrats a la pantalla de l’Ipad i altres succedanis. Cal que sàpiguen, que els llibres no mosseguen ni encomanen malalties, més aviat al contrari. Un llibre és un amic (és a dir, un tresor) i, a part de llegir-lo, el goig de fullejar-lo, tenir-lo sobre els genolls i guardar-lo a la llibreria, sempre al “seu” lloc… no té preu.

A aquests “feisbuquerus” empedreïts, de totes les edats i condicions, que ara potser llegiran les meves divagacions, quan mai ho havien fet abans, els hi demano benevolència i -per què no- participació. Comenteu, compartiu, critiqueu, que aquesta és l’eina del nostre temps i cal fer-la servir per donar forma i empenta a les idees… Si mes no, polseu un “m’agrada”, és fàcil, ràpid i barat… I em donarà ànims.

És clar que jo preferiria una plàcida tertúlia de cafè, amb aquell diari rebregat a les mans i comentant amb amics i adversaris (només amics, resulta avorrit) entre glop i glop d’un cigaló de rom Pujol, les grandeses i misèries d’un article polèmic… Però com que això no tornarà, enfilem-nos al núvol tots plegats!

Si voleu, ens hi anirem trobant .

APUNTS A L´AGENDA

*Aquest any el pinten tan negre, que quan hi hagi una bona noticia, la gent sortirà al carrer, saltant, ballant i tirant coets.

*Bé, potser no cal tirar coets, que valen diners… N’ hi haurà prou amb saltar i ballar que –de moment- encara és de franc.

*Una parella de jubilats veïns meus (En Pere i la Carmeta, dels qui us en parlaré un altre dia), demanen al nou any, no haver de tornat a canviar de Banc.

*L’any passat, entre fusions, fallides i reestructuracions, han anat de corcoll i els hi han canviat fins a tres cops la llibreta d’estalvis… Això si, cobrant-los-hi a cada canvi les corresponents “despeses de manteniment”.

*Quan la Carmeta li pregunta al seu marit, en Pere, què volen dir aquestes despeses, ell ho té molt clar…”Són de manteniment, per mantenir els banquers, dona!”.

*La frase del mes, dedicada a aquells polítics que diuen ser “demòcrates de tota la vida”: “No hi ha home prou ric per comprar el seu passat” (Oscar Wilde, 1854-1900)

Fausto

11/01/2013

Anuncis

2 thoughts on “Pel forat del pany

  1. Potser perdràs algun lector de tinta i paper, però segur que en guanyaràs dels nous de pantalleta peregrina, com jo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s