El roig, el blau i les pistoles de gafets

,

Els plàtans, a l’estiu, desprenen una olor molt característica. Em fa l’efecte que si a l’altra banda del món hi sento mai aquesta olor em vindrà al cap la plaça de Catalunya de Calella, perquè allà va ser on en vaig veure (i flairar) uns per primera vegada.

Abans, aquests eren indispensables en el transport per terra: tot l’assolellat migdia europeu flanquejava els seus camins principals amb aquests arbres que donaven ombra al bestiar dels traginers, als traginers, als viatgers, als soldats i a qualsevol altre animal de sang calenta interessat a que el sol no l’escalfés més encara, en detriment de la productivitat transportívola.

Posteriorment, amb l’invent de l’automòbil, la gent adquirí l’estrepitós costum d’anar-se a incrustar indelicadament i discrecionalment contra aquests ombrejadors passius, tan aliens al furiós ritme del progrés humà. De manera que al sud dels Pirineus, durant els anys cinquanta i seixanta, (http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1959/09/19/pagina-7/32742610/pdf.html, http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1958/09/11/033.html) van ser declarat enemics públics i conseqüentment llescats per tal que no s’interposessin entre els conductors i els marges de les carreteres, on aleshores quedarien desprotegits els enciams, els tomàquets, els bens i algun pagès.

Com que a la plaça de Catalunya sembla que encara cap conductor havia encertat a esclafar-se contra un plataner, els nens ens podíem beneficiar dels seus fruits, posseïdors d’unes característiques que els feien immillorables com a ús de projectils durant les hostilitats infantils: són perfectament rodons, suficientment durs com per a condolir l’enemic, però, al contrari del que passa amb les pedres, no deixen traus delators amb clamorosos regalims de sang. A més, un cop aquests fruits havien experimentat la dura qualitat dels nostres caparrons, s’esmicolaven, i convenientment polvoritzats entre els palmells de les mans, es convertien en una temible arma protoquímica pel procediment de fer-los descendir pel darrera del coll de la camisa.

Fora de la temporada del fruit del plataner, una de les meves armes preferides era la pistola de gafets (d’estendre la roba), que disparava, per exemple, llavors de blat de moro.

El lloc d’aprovisionament d’aital munició era la botiga de ca la Marcela, situada, també, a la plaça de Catalunya a la cantonada de la part d’amunt que el carrer Cervantes fa amb el carrer de la Bruguera.

Quan entraves en aquest arsenal-comerç-de-queviures, la visió que s’obtenia era d’un lloc petit, compacte i bigarrat amb ple de lleixes que pujaven fins al sostre per totes les parets, llevat d’una on hi havia la porta.  El responsable era un home gran i amable, el senyor Jaumet, que oferia la seva mercaderia de doble ús civil-militar en paperines còniques aparentment inofensives per als no iniciats.

Possiblement va ser en una d’aquelles operacions de logística bèl·lica en que vaig conèixer en Sidru.

L’Isidre Gai i Nualart era l’encarregat de l’enjardinament de la plaça de Catalunya. Descendia a les profunditats misterioses de la plaça, on les màquines feien que l’aigua de la font obrés fugaçment en contra de la llei de la gravetat, protegit només per la gorra que, alhora, l’investia de l’autoritat municipal.

No sé com vam començar a parlar. El veia sovint perquè a prop hi havia la fàbrica de can Comas, on la mare encamava mitjons. Em queia bé, i llavors un dia em va dir que havia estat un ‘rojo’.

M’explicaré: Jo vinc d’una família com Déu mana: de dretes de tota la vida. El meu avi matern feia constar com a professió la de ‘propietario’ en els formularis del col·legi de Granada on estava internat el meu tiet. I la meu Mare, quan era al poble, m’havia donat una informació  sobre qui eren els “rojos” molt coherent amb el perfil familiar.

El que jo sabia, nominalment, era que aquests havien estat armats: recorrien camps i pobles robant, saquejant i disparant trets que feien un soroll paorós en la distància:

–pacuuuuu…
–pacuuuuu…

Un altre tipus d’informació no verbal la vaig obtenir de la mirada, del to i dels gestos de la mare quan em parlava. I aquesta no la sabria posar paraula darrera paraula.

I allà estava aquell senyor, aparentment pacífic i xerraire, amb la seva gorra i una samarreta blau marí (tots els rojos portaven gorra i samarreta blau marí?)  com si els ulls de la mare no s’haguessin posat mai esbatanats, ni les nits de la vega de Granada haguessin estat solcades pels pacuuu, pacuuu; deixant-me a mi i als meus sis anys per conciliar la gestualitat de la mare amb la bonhomia d’en Sidru.

De quines fonts beure per treure’n l’entrellat?

Una primerenca lliçó d’epistemologia en el camí de fer-se gran, rebre sorpreses i quedar-se calb, processos paral·lels tot i que no sé si relacionats i, potser, ajudat aquell darrer, pels impactes de fruit de plàtan en el cuir pilós a una tendra edat.

Xavier Cáliz
dinots.cat

18/01/2013