Això és un “philips” al carrer de la Pansa

Ara, amb els anys, es fa difícil trobar-hi una explicació. Tampoc és fàcil esbrinar d’on venien algunes expressions que fèiem servir quan érem petits.

El carrer de casa sempre va ser el carrer de la Pansa, altrament dit de les Escoles Pies, un carrer tranquil, cèntric, a prop de tot, on feia goig jugar-hi. La proximitat a “marc”, a la plaça de l’Ajuntament (mai va ser de la constitució), a la “pedrera”, a la “mota”, als pins, als garrofers, a la riera… convertien el carrer en un veritable centre lúdic neuràlgic.

A la plaça, on el centre encara era de terra, hi jugàvem a baletes, sobretot a l’ou, amb monedes de cinc i deu cèntims, posades dretes dins d’una forma dibuixada a terra, semblant a un ull (això era l’ou), i que havies de fer fora del recinte tirant-hi les botxes, que eren les baletes grans. Hi jugàvem a “pers”, a “pies quietos”, al burro nou i, només faltaria, a futbol, on la porteria era l’espai de la paret de l’edifici on ara hi ha l’Ajuntament nou, entre dues finestres del que aleshores era el jutjat, que s’hi entrava pel costat de can Giol.

També hi havíem passat moltes hores jugant a baldufa i a “terrenu”, que consistia en dibuixar un rectangle gran a terra, a la part de sorra, i anar tirant per torns un ganivet o una llima al revés. Si es clavava, es feia una ratlla i es partia el rectangle. L’altre havia d’escollir quina part volia i es tornava a tirar, sempre posant un peu en el teu tros de “terrenu”, fins que algun dels dos, o tres, o més, ja no els quedava prou terreny per poder posar-hi el peu i tirar per clavar l’utensili del joc. Sempre hi havia algú que prenia una mica de mal, però no passava res, eren uns altres temps…

I el carrer de la Pansa era un indret emblemàtic. Érem prou gent per jugar a moltes coses, si bé la majoria de jocs eren de temporada. Quan feia fred, els jocs eren moguts, però el temps no convidava massa a estar a fora al carrer. De seguida es feia fosc, hi havia deures per fer, calia ajudar a casa i la cosa no estava per anar perduts tot el dia. De fet, quasi sempre ens quedàvem fins tard als “escolàpius”, jugant a futbol al pati fins que el “padre” ens feia fora. Van ser uns anys de moltes febrades, tot i que alguns no vam acabar de créixer del tot…

I quan arribava l’estiu, el carrer era una bogeria. El matí anàvem a banyar, a “marc”, descalços, només amb els “banyeros” posats, però a la tarda i al vespre el carrer era un centre lúdic de primera magnitud. No ens calia massa res per jugar, i la inventiva funcionava a les mil meravelles. El carrer era un lloc màgic. Abans hi havia hagut la presó i moltes cases tenien uns replans fantàstics a l’entrada. El carrer tenia una atmosfera seductora. Tothom entrava i sortia lliurement de les cases i el temps passava serè i alhora lleuger, vertiginós.

Ens agradava molt jugar a cromos. Tots teníem una capsa plena dels cromos “repes”, que era com un tresor. Tots fèiem les col·leccions de l’època i ens espavilàvem per fer quatre calés i poder comprar cromos, uns a can Fuentefria i els altres, de Bimbo, a la “comprativa”. I, com no, jugàvem a cromos. Es podia jugar a picar o a tirar. La modalitat de picar no tenia cap secret, molta gent hi ha jugat. Només cal ficar un cromo cadascú en una pila, girats, i picant amb la mà plana has d’aconseguir donar-los la volta. Els cromos petits, de paper, els de les preses de xocolata o de Bimbo, eren més fàcils de girar, i els de cartró, més difícils. Al final, però, esdevenies un veritable especialista. Calia saber escollir adequadament: “Vida i color”, “Estrellas de cine i TV”, “Rin-Tin-Tin”, “Nuestro mundo”, “Maravillas del mundo”, “Razas humanas”, “Banderas del universo”, etc, etc…

Ara bé, el més estrany i ara, amb el pas del temps, més curiós i peculiar, era l’altre tipus de joc, el de tirar. Calia trobar un esglaó alt, o el baix d’una finestra, i es tiraven els cromos des d’aquella alçada. Evidentment, els cromos voleiaven i acabaven caient on-ves-tu-a-saber-on-vas (cromoonvas.cat). Com més amunt, més gran era la dispersió dels elements, l’entropia, el desordre. I ja no en parlem, si a mitja partida passava un dels pocs cotxes que passaven per aquell carrer; tots els cromos de pendoles. Es quedava tots els cromos aquell qui aconseguia que el seu caigués damunt d’un altre, però d’una forma clara i contundent.

El més fantàstic passava, però, quan aquest cromo tocava una mica un altre, una punta, un bri… Aleshores es prenia l’acord de que això era “philips”, res a veure, però, amb l’empresa holandesa. Quan es donava una situació d’aquestes, s’agafaven tots els cromos i es posaven en una pila ben bé a sota del lloc de llançament. Llavors, tenies l’oportunitat de guanyar tota la pila si llançaves un cromo i queia damunt de la pila. Era el moment dels cromos especials, grans, que es llançaven doblegats en molts trossos, de cartró, rebregats del tot, però uns veritables especialistes, que queien a plom ,i quan arribaven a terra els podies desplegar i aconseguir la fita perseguida. Recordo molt especialment un cromo fantàstic, grandiós, sublim, de “La conquista del Oeste”, just aquell que baixen en un rai pels “rápidos” d’un riu amb molt de cabal, i que sempre guanyava els “philips” de torn. Mai he acabat d’entendre aquest nom, però en aquell temps formava part de les nostres vides amb una naturalitat esgarrifosa.

I els estius van passar molt de pressa, massa, i van anar arribant turistes, i es van fer hotels, molts, i tot els feia gràcia… als turistes… sobretot “alemans”… la canalla jugant al carrer amb cromos, ganivets, arcs de fletxes, pilotes, baldufes, baletes… ai carai de turistes!!!

Ah! Ho oblidava. Quan guanyaves tots els cromos d’un company, es deia que l’havies “apolinat”, del verb “apolinar”, un verb curiós, molt emprat aleshores, però que mai he sabut trobar i que deu romandre amagat en algun paratge recòndit del barri. Potser a l’antiga presó, que avui és una part del Museu, potser en aquells portals que encara avui s’hi poden veure íntegres, un xic més vells, potser en aquells records d’infantesa, tendres i ferms, potser…

Mira que en parlàvem d’estrany en aquell temps! Mare de Déu! Quantes cometes que hi ha en aquest text! I mots que mai més he tornat a sentir.

Tot i això, quin gran mestre ha estat sempre el carrer de la Pansa!

Ja ho veieu, feu-me cas. No llanceu mai els cromos “repes” i guardeu amb cura els de cartró, sobretot els grans. I, si són de la “Conquista del Oeste”, millor que millor… Mai se sap…

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

21/01/2013

Advertisements

2 thoughts on “Això és un “philips” al carrer de la Pansa

  1. Això és “una gran crònica”, Joan!!! Malhauradament, la vida de carrer ha estat suplantada per la vida en xarxa. Es perden costums i se’n guanyen d’altres. Els cromos se segueixen canviant, al patí de l’escola, però també per internet. Ara es piula, es blogueja, s’instagrameja, es fan posts, likes i el boca orella s’ha substituït pel feedback. És un altre món!!!

    Per afegir a la magnífica descripció que fas, el que no he vist mai més, són aquelles partides de bales o “caniques”. Quan sorties de l’escola, abans d’anar a dinar, tocava “xiva, peu, tute i guà”. Recordes? Malgrat que perdem costums, hi ha paraules que no es perdran mai. Anar a “marc” amb el “banyero” posat passarà de generació en generació.

  2. Gracies Juan per aquet comentari del carrer de la Pansa, el meu carrer per tota la vida. Potser es el carrer que tenia men noms : Escoles Pies, de la Preso, d’ecan Lilo, de la Pansa. Records, records, records… Yo soc de un altre epoca, pero el meu carrer el porto dintre el cor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s