L’alta velocitat sí, però uns rodalies de primera també

Enceto la meva col·laboració en aquest espai d’opinió amb un tema quotidià que em preocupa i que pateixo regularment i des de fa temps com a calellenca. I ho faig de la mà d’una qüestió de recent actualitat com és la inauguració del tram d’alta velocitat entre Barcelona i Figueres, passant per Girona.

Com ja s’ha dit en alguns fòrums, sóc del parer que aquesta obra arriba tard i no forma part de les necessitats socials ni estratègiques més bàsiques del país. Com assenyalava encertadament l’Oriol Junqueras, en el context actual la solució de l’AVE per al transport de persones entre capitals relativament pròximes és una solució pròpia de “nou rics”. I que no es mal interpreti: no estic dient que haguem de renunciar-hi, és clar que no. I, de fet, estic convençuda que si històricament hagués depès només de nosaltres, la connexió de l’alta velocitat amb Europa ja faria temps que seria una realitat. Però ara mateix tenim les mancances que tenim en trens convencionals de rodalies i regionals que són els que hem de millorar, també, per fer justícia i si tenim en compte quin és el gran gruix d’usuaris que agafa el tren dia rere dia.

I, d’entre aquest gruix d’usuaris, què ha significat pels de Calella? Històricament ens hem hagut de sotmetre a la voluntat majoritària del govern espanyol. I per a una persona de Calella ha significat haver de patir incongruències flagrants com ara perdre trajectes amb trens semidirectes que fa uns anys havien funcionat, amb la qual cosa es fan trajectes interminables; viatjar en hores punta, de tornada de la feina o de la universitat, amb trens curts i, per tant, a peu dret; connexions massa complexes i de molta durada cap a Girona; avaries provocades per una manca de modernització d’estructures totalment obsoletes, entre altres.

Mirant endavant, cal prioritzar grans infraestructures com el Corredor Mediterrani, orientades a l’exportació i que ens permetin ser més competitius, i apostar pel tren convencional de persones, la xarxa de rodalies i trens regionals. I la gran conclusió és que, vistos els reiterats incompliments de l’estat en matèria d’infraestructures, no hi hauria res com poder decidir nosaltres quan i com dissenyem i financem les nostres infraestructures ferroviàries. Un exemple més per creure que en una Catalunya independent viuríem millor. I un argument més dels que necessitem per explicar als qui encara tenen dubtes. Perquè, en definitiva, no ens serveixen solucions a mitges. Ja no només es tracta de tenir diners, que també, sinó plena capacitat i llibertat per decidir què és necessari i què no ho és en cada moment. Des de la proximitat i el coneixement. I és que de temps i trens, ja n’hem perdut prou.

Cristina Gómez
Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Calella

30/01/2013