Ser mare et fa tornar a ser petita. A recordar coses que tenies oblidades, que et transporten, com l‘olor de llapis i goma que fa la meva filla quan surt d’escola. També et fa adonar que les coses són molt més senzilles, més fàcils, i quan dic coses em refereixo a l’essencial.

Els Reis, aquest Nadal em van portar El petit príncep, una edició preciosa, troquelada. Jo ja l’havia llegit, de petita, entenent tot el que pot entendre un nen d’aquesta història, descobrint els baobabs i que les boes es poden menjar un elefant i semblar un barret. D’adolescent el vaig tornar a llegir, volent entendre-ho tot, perquè ja ets gran, i ho entens tot… I ara, l’he tornat a llegir, cada nit una miqueta, per a la Continua llegint →

Tot sovint utilitzem frases fetes i expressions de “tota la vida”, que tenen tot el sentit del món, que s’ajusten perfectament a situacions que volem definir o adjectivar, però que no en sabem la correspondència amb els fets, o que, fins i tot, amb els anys, i encara sembla que molt més a Calella, en modifiquem o en versionem els mots i, en definitiva, els continguts.

També val a dir que moltes vegades hi ha una barreja interessant d’idiomes, que encara ho fa tot molt més atractiu. De fet, s’han escrit llibres i documents que en parlen, però em ve molt de gust fer un senzill i humil recorregut per aquest àmbit de la nostra parla.

L’altre dia parlàvem de la situació actual, en general, i va sorgir aquesta fantàstica expressió: “Això sembla el campo de gramante!”. Qui Continua llegint →

Aquestes darreres setmanes estem vivint un apassionant moment polític…, la visualització de la corrupció de persones vinculades a la gestió dels afers públics. I el pitjor és que a mi no em sorprèn res de tot el què passa. Francament, resulta molt fàcil “caure en la temptació” d’aprofitar-se d’alguna posició de poder, influència, amiguisme…, o de situacions similars.

És indignant tot el què està passant. I ho comenta una persona que ha estat durant vuit anys alcalde de la seva ciutat i sap quin mal pot arribar a fer tot plegat.

Però també vull manifestar una cosa: hi ha molts homes i dones que estan en ajuntaments, consells comarcals i diputacions que són persones honestes, que sovint viuen les 24 hores del dia la seva activitat com un servei als seus veïns o als ciutadans que Continua llegint →

Els galliners són delicats sistemes socioeconòmics.

Sí, ja sabem que qualsevol es veu amb cor d’arreplegar quatre fustes, tres cargols i un pot de cola blanca i perpetrar -ne un; però això només certifica que hi ha galliners i gallineren.

Als països del nord, on els hiverns són de debò, un habitacle per plomàcies s’ha de muntar a consciencia perquè, d’altre manera, les gallines poden acabar convertint-se en glaçons d’aviram amb potes.

En canvi al sud fins i tot si no és estiu quasi tota cuca viu i amb un cordill per aquí, un somier vell per allà i un plàstic usat d’hivernacle, ja es pot condemnar unes quantes plomàcies a un aixoplug peremptori, a un gúlag Continua llegint →

Quan escric aquestes ratlles tot just no fa ni 48 hores que el Ministre Montoro ha presentat els principals eixos de l’avant-projecte de llei de reforma de l’administració local i que planteja reduir en més de 7.000 M€ entre el 2013 i 2015 la despesa municipal i reorganitzar els serveis que presta.

A l’espera de poder llegir amb detall aquest avant-projecte de llei cal dir, d’entrada, que les explicacions que va donar el Ministre el fan veure com un responsable polític absolutament desconeixedor de la immensa tasca que fan els municipis.

Anem a pams; primer de tot un cop més el govern espanyol legisla sense respectar la competència exclusiva en administració local, per tant una modificació amb la profunditat d’aquesta ja neix lluny del respecte institucional i del consens necessari.
Continua llegint →

Quan neix un èxit no hi ha cap problema a identificar-lo. De forma habitual té quatre o cinc pares i no menys de tres mares… Les coses més normals estan organitzades d’una manera encara més senzilla, amb una mare i un pare (la mare és garantida i el pare la major part de vegades). Però què passa amb el fracàs, quan aquest és total i profund?  Els llimoners no donen pomes sinó llimones, simple veritat. Per què tants escarafalls pel producte final de la societat que són els nostres fruits (uns d’ells) els polítics. Per què tants i tants són presumptament corruptes? Perquè poden.

Aquesta és la reflexió malenconiosa i desdibuixada que molts acabem fent davant de la persistència dels fets en el temps i a totes les cases (presumptament). Però hi ha remei. És medecina lenta però segura i val la pena fer l’esforç tots plegats per dur-la a terme. Per increïble que pugui semblar és més fàcil canviar Continua llegint →

Pastorets 2.0

Aquestes Festes, concretament el Diumenge 30 de Desembre, un dia festiu perdut enmig dels tiberis nadalencs, he anat a veure Els Pastorets. La meva néta gran que seia al meu costat, flipava en colors quan jo li cantava les cançons de memòria o m’avançava a l’argument dient-li, “ara passarà això o allò altre…” O fins i tot recitant-li algun verset dels mes coneguts “Pastorets que habiteu eixes muntanyes, etc, etc…” i és que amb Els Pastorets, passa com el anar en bicicleta, si ho aprens de ben petit, ja no se t’oblida mai més.

Aquella nit em va costar dormir, tenia al cap el text i les cançonetes enganxoses de l’obra, que m’anaven i venien capritxosament. Vaig pensar que calia relaxar-se i deixar que el subconscient fes la seva feina, que la son ja vindrà quan Continua llegint →

El diumenge passat en un desgraciat accident, em va deixar. Més de deu anys al meu costat, sempre fidel, i en un moment tot es va acabar. Va ser un company inseparable de festa i xerinola que sempre sabia donar la mida justa i que havíem passat, junt amb altres amics, estones molt agradables. Quan el veia pujar i tombar-se, em donava aquella frescor i alegria que em feia tan feliç.

Un xoc amb una ampolla de Xibeca llançat amb massa traça, va trencar-li el broc i en el mànec se li ha posat un tel: la vaca és cega, ….. ai no, el porró s’ha trencat.

Afligit em vaig disposar a llençar el meu porró i em vaig abrigar per sortir al carrer doncs era una nit freda. Però quan ja estava a punt de introduir el finat al forat del contenidor, en va sortir una fumera espessa que em va fer recular tres passes enrere. Aquella fumera poc a poc es va anar aclarint i com si fos l’Aladí Continua llegint →

Aquest és el meu tercer article. En el primer parlava de la conveniència de col·laborar entre els Ajuntaments de Pineda i Calella. En el segon parlava de les noves taxes judicials. Em queda res més a dir? Parlo seriosament. Tinc dubtes.

Per més que pobles amb una rivalitat tradicional siguem capaços de veure que en lloc de barallar-nos per proves esportives o per festivals musicals, cosa que pot acabar per fer que tots dos els perdem, puguem vendre un producte conjunt i conseqüentment molt millor.

Per més que els ciutadans estiguem correctament informats dels tràmits i requisits burocràtics, als efectes de poder acudir a l’auxili judicial.

Per més que cada mes pugui anar alternant articles escrits amb el barret de regidor i articles escrits Continua llegint →

Es coneix l’etiqueta #rod1 com el fil d’on es poden llegir una sèrie de missatges a Twitter i que fan referència a la Línia 1 de Rodalies Renfe (R1). Serveix, principalment, perquè els usuaris expressin el descontent amb el funcionament de la mateixa i els constants incompliments de la companyia amb els seus clients. Us podeu imaginar el que es pot llegir en missatges de 140 caràcters sota aquesta etiqueta. Això d’una banda. De l’altra, el tren de la bruixa: no fa falta dir “què és?” el tren de la bruixa, és un concepte que la majoria reconeixem en el nostre imaginari. L’atracció de fira ha traspassat vàries generacions i segueix essent una de les atraccions amb més tirada de les Festes Majors d’estiu. Continua llegint →

Estimar-se la Challenge, per a un calellenc, costa molt poc. Fa uns anys, amb la primera edició, em preguntava què en treuen tots aquells que posen el cos al límit de les seves forces i ara ho començo a entendre. Començo a entendre el valor de ser un ‘finisher’. D’arribar exhaust, desmaiat, sense forces, de nit, només pel fet de creuar la línia d’arribada. Compromís esportiu i compromís humà.

També em demanava, en una reflexió més professional, pels reptes de futur de la prova.

A nivell esportiu, no cal dir que la salut no és que sigui bona, sinó que és boníssima. Edició rere edició s’han de tancar inscripcions i el nou traçat que s’estrenarà amb la Half del 19 de maig, s’explica en part, pel fet d’augmentar el nombre de participants.

A nivell social, Continua llegint →

L’any 1978 me’l vaig repartir entre els 18 i els 19 anys. Era un universitari amb les inquietuds que això comportava aleshores; no sé si ara és això ben bé igual, però molt em temo que una gran majoria del jovent, i no pas per culpa seva, va abaixar la guàrdia fa uns quants anys….

I aquells mesos l’actualitat política i social portava una velocitat de vertigen, amb les primeres eleccions generals lliures acabades de fer i una Constitució (permeteu-me ser correcte i posar-ho amb C majúscula… per la transcendència del moment, més que res) que naixia també a una velocitat de vertigen.

Tots érem molt novells en tot allò, em refereixo als ciutadans és clar, i, sobretot els joves, intentàvem aprendre conceptes, definicions, principis i, si més no, el que intentàvem era formar-nos una idea de cap on ens semblava Continua llegint →