Jo vaig votar no a la Constitució?

L’any 1978 me’l vaig repartir entre els 18 i els 19 anys. Era un universitari amb les inquietuds que això comportava aleshores; no sé si ara és això ben bé igual, però molt em temo que una gran majoria del jovent, i no pas per culpa seva, va abaixar la guàrdia fa uns quants anys….

I aquells mesos l’actualitat política i social portava una velocitat de vertigen, amb les primeres eleccions generals lliures acabades de fer i una Constitució (permeteu-me ser correcte i posar-ho amb C majúscula… per la transcendència del moment, més que res) que naixia també a una velocitat de vertigen.

Tots érem molt novells en tot allò, em refereixo als ciutadans és clar, i, sobretot els joves, intentàvem aprendre conceptes, definicions, principis i, si més no, el que intentàvem era formar-nos una idea de cap on ens semblava que havia d’anar tot.

Jo, en la meva innocència, no volia ser menys que ningú i em vaig proposar a mi mateix fer-me una composició de lloc de la situació i ser capaç de plantejar-me com hauria de ser un contracte de mínims entre un Estat (també en majúscula) i una ciutadania (ara en minúscula, i no sé per què). I el primer principi que vaig tenir clar va ser aquest, que hauria de ser un contracte de mínims, tot el contrari de la deducció que van fer aquells anomenats “pares de la Constitució”.

Per què definir tantes coses, per què limitar tant el futur de la mateixa societat, en aquest cas l’espanyola? Era realment imprescindible deixar tan tancat el sistema? Jo crec que no, però ells van creure que sí… i tampoc m’estranya gens…

A mi em sobrava que es declarés la monarquia com la forma política de l’estat, i que el sistema socio-econòmic no pogués ser flexible en un futur. O que la pena de mort no quedés clarament anorreada de l’ordenament jurídic (i militar). O que en un futur algunes parts de l’estat no poguessin decidir alguna forma d’unió entre elles… Per a mi, la voluntat del poble hauria de ser l’únic subjecte determinant de la constitució (ara en minúscula) d’un Estat (en majúscula). Massa innocent sóc, ja ho sé…

I per tot això vaig prendre la meva decisió més transcendent en aquells moments també històrics per a la resta de conciutadans: votaria no, un NO clar i contundent (amb dues majúscules) en el referèndum sobre la Constitució espanyola.

I així ho vaig fer! O no?

Fa unes setmanes, en un dels àpats familiars de les festes de Nadal, i ves a saber per què, va sortir la Constitució allà al mig de la taula. I el meu germà recordava que aquella Constitució que actualitzava la majoria d’edat dels 21 als 18 anys, no li va permetre votar per uns dies, només per uns dies que li faltaven per complir els 21 anys. I jo que fins avui estava convençut que havia votat NO per una norma que, precisament, deixava votar excepcionalment en aquell referèndum als que teníem entre 18 i 21 anys, vaig veure trontollar tota aquella teoria d’emancipació política que tenia (i tinc) totalment interioritzada.

Però, al final, vaig votar o no? Es va permetre participar als que teníem entre 18 i 21 anys o no?

Si us plau, que ningú em resolgui aquest dubte ara sí convertit en existencial. No sé si podria suportar veure ridiculitzada aquella integritat de la que he presumit durant tants anys (encara que fos en privat…). Ah, i tampoc cal que fem dubtar el meu germà….

Josep Barri
vilapou.cat

04/02/2013