On vas company, on vas?

El diumenge passat en un desgraciat accident, em va deixar. Més de deu anys al meu costat, sempre fidel, i en un moment tot es va acabar. Va ser un company inseparable de festa i xerinola que sempre sabia donar la mida justa i que havíem passat, junt amb altres amics, estones molt agradables. Quan el veia pujar i tombar-se, em donava aquella frescor i alegria que em feia tan feliç.

Un xoc amb una ampolla de Xibeca llançat amb massa traça, va trencar-li el broc i en el mànec se li ha posat un tel: la vaca és cega, ….. ai no, el porró s’ha trencat.

Afligit em vaig disposar a llençar el meu porró i em vaig abrigar per sortir al carrer doncs era una nit freda. Però quan ja estava a punt de introduir el finat al forat del contenidor, en va sortir una fumera espessa que em va fer recular tres passes enrere. Aquella fumera poc a poc es va anar aclarint i com si fos l’Aladí en va sortir un geni, i jo, emocionat, ja estava pensant els tres desitjos que em tocaven: un porró nou?, un compte a Suïssa?, un iot?, un apartamento en Torremolinos?, un vermut a Can Xena?……. però quan vaig poder reaccionar un dubte em va deixar garratibat: qui era aquest geni?

En diluir-se tota aquella boira vaig entrellucar unes lletres a l’esquena del geni que deien: agent cívic. Ailòspedrer, era en Reciclator que venia un altre cop a salvar el planeta, em va mirar, em va arrabassar el porró de les mans, el va alçar per sobre del seu cap i va dir:

Tu, de vidre ets, però no ets envàs
Portaves vi, però ara al verd no hi aniràs
I tu porró , diga’m on vas.

I tot seguit varen sortir dues fumeres més i dins d’elles dos Reciclators més amb perruques de serrell de cabell llis i negre i en una coreografia fantàstica, els tres Reciclators em van cantar i ballar una bonica cançó que deia:

Encara que vinguis de Murano….
Si no ets envàs al verd no hi aniràs…..
Encara que siguis de vidre
Pregunta on vas

I van marxar per on havien vingut, i jo també vaig marxar capcot a casa meva molt decebut doncs m’havia quedat sense desitjos i amb la tristor de no poder donar un sentit enterrament al meu porró.

I ara estic aquí a casa amb el porró trencat de cos present, i no sé si posar-lo al prestatge del rebedor o sobre la tauleta de nit. Això si, personalment prefereixo aquest canvi en l’estratègia del Sr. Reciclator d’ensenyar als ciutadans amb aquestes coreografies i cançons i no com abans, que solia renyar-nos quan ens equivocàvem al llençar la brossa.

Quim Lloret
Aficionat a moltes coses, especialista en res

13/02/2013