Pel forat del pany

,

Pastorets 2.0

Aquestes Festes, concretament el Diumenge 30 de Desembre, un dia festiu perdut enmig dels tiberis nadalencs, he anat a veure Els Pastorets. La meva néta gran que seia al meu costat, flipava en colors quan jo li cantava les cançons de memòria o m’avançava a l’argument dient-li, “ara passarà això o allò altre…” O fins i tot recitant-li algun verset dels mes coneguts “Pastorets que habiteu eixes muntanyes, etc, etc…” i és que amb Els Pastorets, passa com el anar en bicicleta, si ho aprens de ben petit, ja no se t’oblida mai més.

Aquella nit em va costar dormir, tenia al cap el text i les cançonetes enganxoses de l’obra, que m’anaven i venien capritxosament. Vaig pensar que calia relaxar-se i deixar que el subconscient fes la seva feina, que la son ja vindrà quan vulgui. Dit i fet!
Aquell racó entremaliat del cervell, es va posar a treballar per perpetrar un nous Pastorets, amb un repartiment i argument en sintonia als temps que estem vivint i patint.

A veure què us sembla!

Com que l’argument és prou conegut, escollir bé el repartiment (el “casting” que se’n diu ara) és vital per l’èxit de la representació i em vaig proposar comptar amb els millors actors i, per damunt de tot, els mes adients per cada paper.

Per fer de dimoni gros, de Satanàs, potser molts pensarien en el Sr.Rajoy, però jo crec que no té fusta ni categoria ni veu ni maldat pel paper. M’he inclinat pel Sr. Aznar, que sí dona la talla tot i ser baixet. L’amic Rajoy , amb en Wert i en Montoro, que també fan molta por, els posarem a la cort de diables, sense oblidar ficar-hi algunes diablesses ben sexis (amb malles transparents i brandant forques roents) com la Sánchez-Camacho, la Sáenz de Santamaría, i tanmateix, la senyora Botella, perquè ja sabeu – i és molt tendre- que sempre hi ha hagut matrimonis que surten plegats a Els Pastorets.

Amb l’Arcàngel Miquel, faré trampa. Tot i que és un personatge femení, el moment requereix transgredir normes (ja no ve d’una) i per això m’he permès adjudicar aquest personatge cabdal a l’ Oriol Junqueras, malgrat s’hagi d’afaitar la barba i eixamplar el vestit. El duel Arcàngel-Junqueras amb en Satanàs-Aznar, serà èpic, Ja em sembla sentir allò de “clou eixa boca!” o “de genolls en terra!” mentre el gran dimoni exclama “Com xiula l’ huracà ..!” i, finalment, “vençut per sempre”, s’escola per un forat deixant anar una tímida flamarada i una forta pudor de sofre. Sublim!

Els papers còmics, m’han fet pensar. Però crec que per fer de Jonàs i Mataties, quedarem molt bé amb l’ Oriol Pujol i en Joan Herrera. Són ben diferents, i això és bo. Donaran molt de joc cantant allò de “se’ns ha mort l’ase…” i també “plorant com dos babaus…”.

Tampoc hem de deixar de banda actors de caràcter, i per Gran Sacerdot del Temple, m’he decidit per en Jordi Pujol. Ell s’hi troba bé a les cerimònies i tampoc el deixarem sol, voldria que l’ acompanyessin algunes pudoroses donzelles del Temple, com la Irene Rigau, la Núria de Gispert i la nostra Candini… segur que totes es ficaran plenament en el seus papers. Que tampoc costa tant, ja que no han de badar boca.

Un altre paper dramàtic, l’infortunat Naïm, el fill pròdig, també m’ha fet rumiar, i encara no veig clar si ficar-hi al Senyor Duran o al company Pere Navarro, ja que -de fet- tots dos estan dubtant entre les veus angelicals d’en Junqueras i el afalacs diabòlics de l’Aznar i en Rubalcaba (que és un altre dimoni però, ara per ara, sense paper). Es podrien anar alternant en el personatge, a veure qui resulta més convincent, per poder-li cantar allò de “Naïm ja torna, torna a ser bo…”

Hi ha papers petits, però decisius en la trama. Com el vell usurer que nega posada a Josep i María. Aquí m’he decidit per una artista convidat, imitant les grans produccions de Hollywood: En Rodrigo Rato. Coneixent el seu historial, segur que ho clava, sobre tot quan diu allò de “Si no marxeu us faig bordar els gossos!”

Falten els protagonistes, però és el més fàcil. A veure, qui pot ser la Verge María, si no Catalunya (poseu-li una bonica cara i ja està) “El fruit de les seves entranyes” -cita textual– es dirà Estat Propi (si és nen) o Independència (si fos nena). Tant se val, mentre la criatura vingui bé.

I el bonàs de Sant Josep, no pot ser altre que el President Mas, un sant baró amb la vara florida, que està fet un embolic perquè es pensa que és el pare, però resulta que no. Tot i que, si tot surt bé, li farà de pare putatiu i aquí no ha passat res!

Tots plegats, “Pastorets amb alegria anem junts cap a votar, la, la , la” arribarem fins a l’establia, cantant, ballant i tocant la pandereta… A veure què hi trobarem.

Els Pastorets del teatre, conclouen amb una brillant apoteosi i una espatarrant música celestial, que deixen bocabadada a la meva néta. Vaja, que acaben bé. “T’han agradat, reina? –li pregunta la iaia-. Doncs l’any que ve hi tornarem!”

Els altres Pastorets, els “meus, producte d’una nit en vetlla, tenen un desenllaç mes incert, que no està en mans dels àngels ni dels dimonis, si no de nosaltres, homes i dones d’aquí i de mes enllà… i això és el que no em deixa agafar bé el son.

APUNTS A L’AGENDA

*Vet aquí algunes dades de l’autor de “L’Estel de Natzaret”, Ramón Pàmies i Pina. Nascut a Barcelona el 1874, va morir el 1918, amb 44 anys, a causa d’una grip que se li va complicar.

*La primera versió d’aquesta obra la va escriure ben jove, el 1891, amb només 17 anys.
L’estrena oficial, va tenir lloc el 25 de Desembre de 1903, al “Centre Catòlic de Gràcia”.

*Va treballar tota la vida de comptable en una important empresa tèxtil de Barcelona. Va tenir 5 fills.

*La frase del mes, la traurem del text dels Pastorets, quan aquella bruixa li promet al pobre pastoret “diamants, plata i or…”, per acabar cruspint-se’l … Em fa pensar en els banquers i polítics que avui s’estan “cruspint” els estalvis i les esperances de la gent, després d’haver -lis promès “diamants, plata i or!”

Fausto

15/02/2013