Sembla “el campo de gramante”

Tot sovint utilitzem frases fetes i expressions de “tota la vida”, que tenen tot el sentit del món, que s’ajusten perfectament a situacions que volem definir o adjectivar, però que no en sabem la correspondència amb els fets, o que, fins i tot, amb els anys, i encara sembla que molt més a Calella, en modifiquem o en versionem els mots i, en definitiva, els continguts.

També val a dir que moltes vegades hi ha una barreja interessant d’idiomes, que encara ho fa tot molt més atractiu. De fet, s’han escrit llibres i documents que en parlen, però em ve molt de gust fer un senzill i humil recorregut per aquest àmbit de la nostra parla.

L’altre dia parlàvem de la situació actual, en general, i va sorgir aquesta fantàstica expressió: “Això sembla el campo de gramante!”. Qui era, però, aquest, en gramante? A quin camp es refereix? Potser era un personatge que tenia unes terres mal endreçades, o un pagès que conreava de mala manera, o potser…

Res de tot això. I tampoc “de gramante”. Aquesta expressió, que vol venir a dir que allò que sembla un “campo de gramante” és quelcom on hi ha enrenous, confusió i desordre, realment s’hauria de dir “campo de Agramante”, i prové de l’obra “Orlando enfurismat” (traducció lliure) de Ludovico Ariosto, on en un passatge determinat l’arcàngel Sant Gabriel recull la Discòrdia i, per ajudar les tropes de Carlemany en la defensa de París, l’escampa pel campament d’Agramante, cap dels sarraïns invasors, provocant un caos absolut i facilitant la victòria dels defensors de la capital francesa.

Dons sí, tot plegat sembla ben bé el “campo de Agramante” o qualsevol dels sinònims que vulgueu aplicar-hi, com “això és can Pixa”, “això és can seixanta”, “sembla Cafarnaüm”, “campi qui pugui”, “és un merder de ca l’ample”, etc, etc…

És cert. Tot és un gran desori, com ho defineix el diccionari, un estat de desordre i confusió en què no hi ha manera d’entendre’s, en què cadascú tira pel seu costat, en què tothom crida, esvalota i mou gatzara. Gran definició! Jo hi afegiria també on tenim la sensació, justificada però presumpta (no s’enfadés algú…), de que tot és una gran mentida i de que no hi ha un pam de net.

Passes vergonya aliena quan veus la realitat que ens envolta, i on mai passa res, que vagi més lluny de les comptades quatre o cinc dimissions de sempre, de pobres malfactors de segona i tercera línia, mentre els principals accionistes de la intriga, del frau i de l’engany són apartats de forma subtil cap a daurats i fantàstics indrets, en forma d’ambaixades, consells d’administració, càtedres, fundacions, entitats bancàries o comissions per a l’estudi de vesasaberquinconydassumptes. El preu del silenci…

N’hi ha per llogar-hi cadires. L’altre dia parlant encara de la situació actual, en general, algú va dir allò de que “si mai aquest o aquell estiren de la manta, rodaran caps”, però no acaba de passar. Els caps encara són tots al seu lloc. Francament, tinc la sensació de que fins i tot ens han robat la manta…

Ara, això sí, cada dia un munt d’articles d’opinió, d’editorials, de tertulians (alguns repetits) en diferents mitjans de comunicació s’entesten en esgrimir-se raonaments i contrastar arguments, de forma recíproca, reflexiva, transitiva, distributiva, associativa i commutativa, fins a l’infinit i més enllà… per no arribar enlloc, sense adonar-se’n (o potser sí) de que les variables inicials són unes altres.

La gran errada és voler resoldre-ho amb el manual. El compendi ja no serveix, és obsolet. Les condicions han canviat. Res és com abans. Ja no hi ha espai pel conservadorisme ni per la prudència. En nom del seny i de la moderació, ens han robat amb discreció i astúcia durant molts anys. Durant uns anys on tot ha progressat, fins i tot la capacitat de saquejar, el manual no ha evolucionat. I, és clar, no podia evolucionar si els responsables de la seva actualització són els mateixos delinqüents, a qui ja els anava, va i anirà bé tot aquest desordre i tot aquest descontrol.

No cal fer tantes tertúlies, amb auditoris àvids per sentir allò que els pugui ser d’utilitat per justificar o comprendre quelcom, encara que petit o insignificant, del gran merder que s’ha originat. Algú ha de fer alguna acció singular o excepcional, i no ha de tardar gaire… Fot-li, que és de Reus!

Hem de ser capaços de sorprendre aquell ésser imaginari-real, poderós, sublim, gros, embufegat, que sempre he tingut la sensació de que existeix en algun lloc, assegut en una confortable butaca, que ens mira i se’n riu de nosaltres, i que es comporta com un fabulós i despòtic titellaire que va repetint aquesta frase: “Pobres desgraciats! Si sapiguessin…”.

Voleu que us ho digui, s’ha acabat el bròquil! Cal fer un pensament… Si no espavilem aviat, encara haurem d’anar a cobrar tots a la roca de la Cabra.

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

27/02/2013

Advertisements

7 thoughts on “Sembla “el campo de gramante”

  1. A mi sempre m’havia sonat com el campo de Bramante…. Una opció més a la llista.

  2. I a mi com a campo degramante, tot junt……. mira si n’aprenem de coses noves!!!

  3. Aquesta expressió prové de l’escriptor èpic italià Ariosto (1474-1533) a la seva obra “Orland furiós”. El tal Agramante (no, gramante) era el cap dels sarraïns que assetjaven París. L’arcàngel Sant miquel va fer el miracle de sembrar la discòrdia entre les tropes sarraïnes, que van acabar barallant-se entre sí, facilitant la victòria final de Carlemany,
    Vet ho aquí.

  4. Hola, de nou. Em ballava pel cap i ho he comprovat.” El campo de Agramante”, és citat, en diferents ocasions,en El Quixot. Concretament, en el capítol XLV, ficats els protagonistes en una baralla sense fi pel famós “Yelmo de Mambrino”, se li acudeix a Don Qujote “…se le representó en la memoria de Don Qujote que se veía metido de hoz y de coz en la discordia del Campo de Agramante; y así dijo, con voz que atronaba la venta…” Paro aqui, que no acabariem mai!

  5. Doncs jo sempre havia dit “campo de Baramante” i sembla ser que es refereix a com va quedar el camp de la Batalla de Elixheim, coneguda també com a pas de les linees de Bramante el 18.07.1705 entre els francesos i els anglesos a la nostra Guerra de Succesió

  6. Hace referencia en realidad a Campo de Brabante.- http://es.wikipedia.org/wiki/Brabante_Septentrional-
    Aquí le encontraréis el sentido: “Tras la firma del Tratado de Utrecht en 1579, Brabante se convirtió en un habitual campo de batalla entre la República de los Países Bajos (protestante) y España (católica). Por el Tratado de Westfalia, Brabante Septentrional pasa a formar parte de los Países Bajos como territorio bajo ley federal, en contraste con el autogobierno del que disfrutaban las provincias fundadoras de la república.”

  7. A tall del que dius, Joan, sobre els tertulians, vaig enviar aquesta carta als diaris EL PUNT/AVUI i EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. EL PUNT/AVUI la publicat. EL PERIÓDICO DE CATALUNYA no ho sé.

    Sent més o menys, o tenint-les, per intel·ligents totes les persones que acudeixen a les tertúlies vàries que tenen lloc a gairebé tots els mitjans de comunicació de ràdio i televisió, és del tot incomprensible que aquestes persones no sàpiguen guardar el torn d’intervenció. No s’ha vist o sentit una tertúlia o un debat radiofònic o televisiu, en el qual cada col·laborador parli quan li toca o quan el moderador del debat o la tertúlia li doni entrada.
    En gairebé tots els debats i tertúlies vàries que tenen lloc a gairebé totes les cadenes de televisió i totes les emissores de ràdio, es diuen coses molt interessants que poden o no interessar a la soferta audiència. Però si els tertulians o debatents volen parlar o parlen tots alhora, no hi ha manera d’entendre a ningú i els oients es queden “in albis”.
    Per tant, seria d’agrair, que tots els moderadors i moderadores, es posin d’acord amb els tertulians i/o debatents abans de començar el programa, en el sentit de fer-los veure i saber, que si no compleixen l’ordre d’intervenció segons se’ls demani la seva col·laboració, els serà tallat el micròfon immediatament, per no interferir a la persona que en aquell moment estigui exercint el seu dret d’opinió o rèplica.
    A no ser que la disbauxa i el guirigall, formin part de la mateixa tertúlia, per mantenir despert l’oient o televident.
    Vicenç Marquès i Sanmiquel SABADELL (Vallès Occidental)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s