Desencís i indigestió (país i corrupció)

Ja tenim dins de casa la corrupció, literalment, al menjador, i a la feina, pel carrer, al super, al rebat.cat (ja en parlem tots), i no hi ha res a fer… ja no podem deixar d’escoltar aquesta paraulota. Felicitats als creadors de la iniciativa. I ara què? Veient-les passar, entomant-les, així és com hem après a fer les coses. I aquests bancs als que tots hi hem posat diners o ens els han deixat (generosos, eh…) i aquests polítics que juguen als espies, al cluedo, a fet i amagar, al llop (el poble dorm!)… Doncs sí, les estem rebent, del dret i del revés i de tots colors. Torna la vella història de Robin Hood, en aquest cas modernitzada i adaptada als nostres temps: els que roben als pobres per donar-ho als rics.

I no hi ha final a la vista, cada dia sabem de noves històries i nous “cuentus xinus”… nous o potser no, perquè també hi ha manipulació en això, s’ha de dir que vivim bastant enganyadots tots plegats. Davant tot aquest merder i a falta d’un totpoderós, una servidora va perdent la confiança. Penso en els meus interessos i penso en les generacions que van seguint, i sento un escanyament espectacular i em falta el botonet per reiniciar el sistema… i només se m’acudeix pensar en tancar el cercle, acotar, promoure, crear des de casa i per a casa, melic endins. És un tema de dignitat, de decència, d’orgull i amor propi. Jo no em veig en cor de confiar en cap dels estaments polítics espanyols, i mira que sóc dona de bones intencions, però hi ha coses per les que no passo. Fins aquí hem arribat i a partir d’aquí continuarem, centrant-nos en el que tenim més a prop, cadascú a casa seva i consciència a la de tots. Arribada a aquest punt confesso que tampoc puc garantir total confiança en el sistema de casa, no m’hi sento del tot a gust ni m’hi sento plenament identificada. Necessito contundència, necessito transparència, necessito unitat i necessito pau… i ho necessito tot ara, perquè davant tot aquest desencís i a falta d’un superman jo, sincerament, perdo la confiança.

Partint de la lògica més bàsica que fa referència al meu instint de supervivència, em pregunto per quin motiu he de seguir empassant-me tot això que em resulta indigest. El meu estómac té una estreta relació amb el meu orgull i si me’n toques un, em toques l’altre. No tinc grans intencions de revolució ni cap ganes de guerra, sóc dona de pau també (ho tinc tot, tu), però la responsabilitat se’m menja. Els canvis estan en camí però no els veig venir i això m’inquieta, perquè sé que no esdevindran sols i som molts els que estem a l’espera (i d’esperar a desesperar hi ha una línia molt fina). Ningú pot rebatre’m que no hi ha canvi sense implicació, i no hi ha implicació sense consciència. Jo la consciència ja la tinc, i el sentit de la responsabilitat també… què més cal? Malgrat el desànim, un cop més decideixo agafar la paciència pel mànec i reafirmar-me com a membre d’una societat valenta i productiva.

Davant tot aquest festival i a falta d’un totpoderós, un superman o un sistema polític transparent i desinteressat… només em queda creure en mi i creure en tu, i pensar en fer equip i recordar-nos que sí, tots units fem força i no, no hi ha canvi sense implicació i… escolta… anem tancant el tema i el cercle perquè si tots desconfiem i ens desencisem i sortim al carrer a la vegada, la indigestió agafarà tal magnitud que ………………………………………………….. (espai lliure perquè el lector deixi volar la imaginació. Sigueu generosos amb les vostres idees, així és com s’aconsegueixen les grans coses. Som-hi, salut!).

Neus Arimany
Paraulista activa. News Arimany

204/03/2013

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s