8 de març, diada simbòlica però encara vigent

Tornem a ser a les portes d’un 8 de març, Dia Internacional de les Dones. I no voldria caure en els tòpics més típics. Però la realitat és la que és. I aquesta ens demostra que, tot i que s’ha avançat molt, encara trobem exemples quotidians que donen sentit a la reivindicació, i recordatori, per a la igualtat real d’oportunitats entre homes i dones. Sense anar més lluny, l’informe sobre el mercat de treball i pensions elaborat per l’Agència Tributària espanyola el 2012 indica que, de mitjana, a la província de Barcelona les diferències salarials entre homes i dones van ser d’un 34,58%, superiors pels homes, és clar.

Des de l’òptica catalana, queden ja lluny reivindicacions com les que permetessin a les dones accedir a la universitat o bé exercir el dret a vot. Però encara tenim deures pendents. I si existeixen diferències fruit de l’elecció lliure i personal (com ara treballar menys hores al dia o no assumir determinades responsabilitats per desig personal), res a dir. Ara bé, penso sincerament que encara tenim camí per córrer per tal d’eliminar estereotips i superar actituds marcades per certa cultura patriarcal. Encara trobem casos en què alguns directius empresarials prenen decisions tenint poques expectatives en què les dones romanguin en el mateix lloc de treball un període de temps llarg (pel fet que és a nosaltres, les dones, a qui ens recau l’encàrrec genètic de parir els fills i filles; pel fet que socialment i tradicionalment han estat les dones les que cuidem avis i àvies i infants, etc.). Els condicionants sexuals no ens poden determinar els rols que cadascú desenvolupa a la societat.

Justament ara, en temps de crisi, hem de parar especial atenció perquè la crisi no feminitzi més la pobresa. Que les dificultats econòmiques que està provocant que més infants i avis es quedin a casa (perquè hi ha dificultats per pagar escoles bressol o residències geriàtriques), a càrrec d’algun familiar, que sovint són mares o filles, no acabin portant, en la seva globalitat, que més dones els torni a costar entrar en el mercat laboral. Perquè, si amb els anys això passa, la crisi haurà empobrit més a les dones també.

Cal avançar cap a un gran pacte per a la conciliació familiar, laboral i personal. I aquest gran pacte, que en el fons seria una gran revolució social, requeriria un canvi en la mentalitat de la classe empresarial, política, i ciutadana, en general.

El 8 de març, per tant, representa una lluita per avançar cap a una societat més justa de ciutadans i ciutadanes més lliures. Una lluita perquè siguem capaços de reconèixer les diferències i acceptar-les, sense actituds de sotmetiment ni violència. Posar en valor, i recordar, el que també aporten les dones a la societat. De la mateixa manera que no volem cap privilegi per a ningú, no podem ni volem renunciar a la lluita pel respecte a la diferència i a la plena igualtat d’oportunitats.

Cristina Gómez
Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Calella

08/03/2013