Pel forat del pany

,

Tots som corruptes?

Fa poc va ser el meu aniversari, i un amic que no sabia què regalar-me, amb la falsa excusa de que “tu ja tens de tot” em va fer un obsequi original “Té, és una gravació secreta, feta en un restaurant mol t conegut. No et queixaràs, és el regal més “cool” que es pot fer avui en dia …Tampoc et pensis, n’hi ha tantes al mercat que surten molt bé de preu!” Se’m va fer tard per arribar a casa i escoltar-la… Si voleu, la sentim plegats.

Home – Moltes gràcies per venir. Segui, si us plau. Vol un aperitiu? M’he pres la llibertat de convidar-lo perquè em consta que vostè és un dels assessors més prestigiosos i preparats. De fet, em va parlar de vostè en Pau, un antic company d’escola que és regidor de l’ajuntament i que va quedar molt satisfet amb les seves recomanacions.

Assessor – Ah! Ja recordo el seu amic Pau, crec que el vaig orientar bé perquè anava molt perdut, amb el lliri a la mà com si diguéssim. Vostè es troba com ell? Com el puc ajudar?

H – Jo crec que estic molt pitjor, al menys és el que em retreu la meva dona… Si li sembla, primer demanem. Què tal el menú “gourmet”, un dia és un dia!

Se senten remors de fons i el maître que pregunta als comensals. Un d’ells estossega i l’altre fa la comanda… després d’uns segons de pausa, la conversa segueix.

A – Vostè dirà…

H– Jo voldria saber com s’ha de fer per guanyar molts diners sense treballar, fent barrinar el cap, jugant amb les relacions, fent combinacions, ficant aquí , traient d’allà i parant la mà… Vaja, el que fan molts que jo conec, com el meu amic regidor, gràcies als seus consells, o un cunyat que diu que és empresari, però no fot brot i no para de gastar… És que jo em faig un fart de pencar i no hi arribo. La dona em diu que sóc un babau i que si en el nostre entorn tothom s’espavila, jo també he de poder-ho fer.

A – Vostè vol entrar, parlant clar, en un cercle de corrupció i ara això és difícil perquè totes les places estan ocupades i tot està molt vigilat … Jo diria que ha fet tard, s’hauria d’haver llançat a l’època bona, total fa quatre dies. A més, s’ha de tenir vocació i aptituds i no sé jo, si vostè…

H – I tant que en tinc! Escolti bé, jo, de ben petit, ja li pispava el canvi a la mare, quan m’enviava a buscar el pa, per anar a comprar-me cromos. He perdut el compte dels estris que he baixat d’Andorra sense declarar! Sempre pago els operaris que venen a casa amb caler negre. Eh! Tampoc reciclo les escombraries, sempre aparco sense posar el tiquet (també és veritat que de vegades m’ hi trobo la multa, però el meu amic regidor m’ ho soluciona) i, li explico l’última, quan porto el gos a passejar a la platja, no recullo la caca, l’amago sota la sorra amb el peu, i ja està!

A – Però , home, no foti, si això ho fa tothom, és com l’oli d’oliva, forma part de la dieta mediterrània ! No té quelcom mes per aportar? Està ficat en política? Remena diners que no siguin seus? Coneix algun rus o xinés?

H – Tinc carnet d’un partit -em va embolicar el meu col·lega, el regidor- però mai m’han cridat per res. Calers, malament rai, els controla la dona. Conec un xinés d’una botiga de tot a cent… Ep! I a una noia russa que és veïna i està molt bona, però no me la miro gaire perquè la parenta s’emprenya.

A – Doncs ho veig malament, no sé per on agafar-ho…

La conversa es para perquè sona la musiqueta d’un mòbil…  Amb la vista, l’home demana permís per contestar: “Es la dona, deu voler saber com em va”. L’home escolta atentament, movent el cap i deixant anar monosíl·labs. L’expressió li va canviant i acaba somrient. Abans de tallar, conclou taxativament: “Si és que no podia ser. Jo sempre t’ho deia!”. Deixa el mòbil sobre la taula, s’eixuga els llavis amb el tovalló i mira satisfet al seu company de taula.

H – Era la dona… Acaba de sortir per la tele el nostre amic regidor. Es veu que l’han detingut per no sé quin merder i estan escorcollant casa seva i l’ajuntament . Vaja, un enrenou que no vulguis saber! I és que jo -vostè ho acaba de sentir- sempre he dit que tot això està molt bé fins que t’enxampen. Perquè si t’enganxen ja perd tota la gràcia!
O sigui, benvolgut assessor, que moltes gràcies, però, de moment, ho deixem estar … A la vista d’aquest sarau que s’ha muntat, la dona ja no em punxarà durant una bona temporada i, més endavant, quan tornin els bons temps –si mai tornen- ja en parlarem!

Ja em dirà què li dec.

A – Miri, com que m’ha donat poca feina i em convida a dinar, li ho deixo en tres cents Euros. En efectiu, és clar, i sense factura.

H – Collons, quin negoci !

Somrient i complimentós s’acosta el maître a la taula: “Ja em perdonaran, però hi ha hagut un error… Resulta que aquest centre de flors de la seva taula era per la taula d’aquelles senyores.

Obsequi d’un admirador, pel que sembla. Si m’ ho permeten, me l’emporto. Gràcies i disculpin”.

Fi de la gravació.

APUNTS A L’AGENDA

*Al llarg de la historia, s’han patit moltes crisis i totes tenen la mateixa base, fixem-nos-hi bé : Els que no tenen res ho repartirien tot… i els que ho tenen tot, no volen repartir res.

*Diuen els pessimistes que les crisis porten a la demagògia i aquesta al populisme, que acaba en el feixisme… Déu n’hi do!

*El mes greu, és que experiències recents -no cal anar gaire lluny en el temps- ens ensenyen que és així… I ja comencem a veure-ho fins i tot els optimistes, com jo!

*La frase del mes, la subscriu un ideòleg comunista del segle XIX. És dura, però fa pensar:

“ Des del primer dia del món, fins avui, l’avarícia pura ha estat l’esperit impulsor de la civilització” ( Friedrich Engels, 1820-1895)

Fausto

22/03/2013