Divendres Sant a Girona

Divendres sant vaig passar el dia a Girona. Imbuït de la Setmana Santa, a les cinc de la tarda vaig assistir a l’ofici de la Catedral, el majestuós edifici on abans de la celebració dels judicis a la veïna Audiència Provincial, de jove jo anava a fer temps i relaxar-me, corprès pel seu silenci i les llums esmorteïdes que la penetren.

Mai havia assistit a cap ofici a la Catedral. Em va sorprendre com ressonava el brogit dels visitants poc respectuosos, mentre l’oficiant pugnava per fer-se entendre pel mig d’aquelles parets tan altes. I sobretot em va sorprendre la poca gent assistent, que no acabà d’omplir els bancs, tot i ser ofici assenyalat i ser presidit pel Bisbe.

En el públic molts caps blancs i entre els homes poques cabelleres, per entendre’ns. Dos bancs a cada costat reservats a les autoritats, van restar mig buits tota la cerimònia.

La processó d’entrada que pretenia ser cerimoniosa, va resultar poc reeixida. Darrera dos membres amb aire cansat d’una Ordre de cavalleria, caminaven tres diaques i un escolanet de poca volada, quatre preveres d’edat avançada, algun d’ells ajudat de bastó, i el Bisbe fatigat per una recent operació.

La cerimònia fou austera, com també el sermó del Bisbe de tarannà proper, molt a l’estil del qui ha revolucionat Roma.

Tot plegat em feu recordar amb enyorança els oficis de la meva infantesa d’escolà, més lluïts que els d’ara, que brodàvem en el moment estel·lar de matar jueus -que ara deu ser pecat només de pensar-hi, per allò de la correcció política que tot ho embafa.

En sortir, el brogit. Girona era plena. A poca distància, els manaies preparaven cavalls i vestits, flautins i tambors. L’expectació era màxima per veure’ls passar a la recerca del penó. La desfilada pel casc antic amb el picar de les ferradures dels cavalls que relliscaven per mor de les llambordes, feia patxoca. En canvi feia pena veure’ls desfilar una estona més tard pel carrer Jaume I enmig dels semàfors encesos, la circulació de cotxes aturada i obrint-los pas una patrulla motoritzada de la policia amb els llums blaus intermitents. Només els ulls d’un nen poden obviar el despropòsit.

A mitja nit, com un turista més, vaig anar a veure la processó de les confraries, pel mig de les pedres velles. Vestits de colors els confrares acompanyaven uns passos muntats sobre rodes, allunyat tot plegat de l’èpica dels que en altres terres els porten damunt de les espatlles suant la gota grossa.

Vestes curtes i llargues, caputxes arrugades les unes i dretes les altres: la uniformitat està en hores baixes. Alguns dels confrares la feien petar amb el veí durant les llargues parades, altres amb posat avorrit s’entretenien amb la cera del ciri que malcremava. Vaig repassar el calçat: pocs penitents s’havien deslliurat de les sabates i cap peu portava cadenes lligades; les poc serioses bambes hi tenien una odiosa presència: vestes negres amb bambes blanques, vestes roges amb bambes descordades. Ja ho he dit, tot plegat està en hores baixes.

La música pretenia ser solemne. Els músics, que volien acabar d’hora, acceleraven els compassos convençuts que cap confrare els segueix el ritme.

A davant de tot i al final, els manaies, obrint i tancant la processó. Ara que està de moda el depilat masculí, sobta veure tant homes amb faldilles curtes de colors i les cames tan peludes.

Abans del darrer pas, una esquadra desfilava vestida a la semblança del renaixement; la guàrdia de custòdia del sant sepulcre, vaig entendre que n’hi deien. Homes vestits amb cascs lluents adornats amb plomells acolorits. M’impressionaven més, he de dir-ho, els guàrdia civils de la meva infantesa, tricorn amb rivet daurat penjat del coll i els fusells girats cap a terra, custodiant el sepulcre amb pas solemne.

I per tancar, uns quants preveres de blanc i un canonge calellenc de maneres tradicionalistes, vestit ben cofoi amb musseta i sotana morades i roquet de puntes.

En passar els darrers manaies per davant d’un bar atapeït de gent de grenyes i tabac aromàtic, es va sentir un grup que cantava fent befa allò de la trinca “passi-ho bé i moltes gràcies ….. passi-ho bé fins l’any que ve…”.

Tot plegat, per pensar-hi una bona estona.

Jordi Salbanyà i Benet
Col·laborador

03/04/2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s