Res no ha acabat, quan quelcom s’acaba…
Diuen que “res mai no s’acaba si alguna cosa t’ho recorda”. És ben cert, però hi ha una mena d’hàbit permanent de fer servir expressions on quelcom s’acaba, per constatar públicament que ja n’hi ha prou i que ara és el moment de posar ordre a les coses, o que tanmateix ja ha arribat l’hora de la revolució.
Ja n’estem farts! Què s’han cregut! “S’ha acabat el bròquil!”… Expressió molt actual. En Jaume Barberà n’ha fet un llibre, hi ha un restaurant a Sabadell amb aquest nom, ja es pot comprar la típica i nostrada samarreta, el grup Electrotoylets n’ha preparat un espectacle i Jep i Joll i Toni Giménez l’han posat de títol d’unes cançons… Segurament trobaríem, buscant-ho bé, un munt d’utilitzacions més d’aquesta dita popular. Però, d’on ve?
Sembla ser que l’expressió té l’origen a la Fonda Nacional, al carrer de la Boqueria de Barcelona, una fonda molt econòmica, on els cambrers cridaven les comandes dels clients: “Una de seques”, “Tres d’escudella”, “Una de bròquil”… i així anaven fent. Quan s’aturava una comanda o s’havia acabat un producte, la cantarella era diferent: “Alto les seques”, “Ja no hi ha escudella”, “S’ha acabat el bròquil”…
I el bròquil s’ha ben acabat, i, fins i tot, “el bròquil is over”, com deia aquell genial missatge del darrer onze de setembre, “internacionalitzant” l’expressió i aprofitant el ressò mediàtic.
Ara mateix, podem dir que s’ha acabat el que es donava, que estem acabant la paciència i que ja ens estan acabant els torrons. L’altre dia, però, en un dinar familiar, fent el típic i profund repàs de la situació actual, entre el vi, el cava i les postres, algú va dir “ja no n’hi ha més, se acabó el carbón”. Genial! Quina frase més interessant!
De seguida es va proposar l’origen i es va generar un interessant debat. Que si els ports de Canàries, que si els miners d’un país llunyà, que si els trens a vapor, que si s’ha acabat el carbó s’haurà de cuinar amb llenya, que si… fins que algú va comentar que antigament les pel·lícules es projectaven amb unes màquines que feien servir uns elèctrodes de carbó, entre els que es feia saltar un arc voltaic que generava la llum per a la projecció. Quan es gastaven del tot, s’havien de posar nous, la pel·lícula s’aturava i l’operador cridava “se acabó el carbón”, per avisar del motiu de l’aturada. Em quedo amb aquesta darrera opció!
I és un no parar… “Beu cava, que el món s’acaba”, “estem a les acaballes”, “això acabarà com el rosari de l’Aurora”, “acabaràs com Camot”, “s’ha acabat el cafetí” i “ja hem acabat la corda”. Sembla mentida quina quantitat de coses s’acaben en un no-res, sense que hi hagi, però, cap proposta d’iniciar-ne alguna, encara que sigui per generar il·lusió o aportar alguna cosa positiva, encara que sigui donar corda de nou si aquesta s’ha acabat.
La Mafalda, genial com sempre, també hi té quelcom a dir. En una tira còmica, un senyor arreglat es creua amb un barbut, que va vestit com un hippie. La cara de sorpresa inicial es torna indignació i diu: “¡¡Esto es el acabóse!!, referint-se a la forma d’anar pel món del vianant que acaba de creuar-se. La Mafalda, que ho ha observat tot, replica: “No exagere. Sólo es el continuóse del empezóse de ustedes”.
El grup valencià Obrint Pas ens fa una aportació que va un pas més endavant, amb la lletra de la cançó “Alça’t”:
“Quan s’acaben les paraules i els silencis m’acompanyen, quan les mans ja no em responen a les cordes que m’abracen, és llavors quan m’adono que són núvols entre gàbies els records que sempre tornen, les cançons que sempre callen. Alça’t, i comença a volar!”. Anem millorant i es suggereix una reacció. Quan s’acaben les paraules, ens podem alçar i començar a volar. Fantàstic!!!
Hi ha moments en què quelcom s’acaba, en què sembla que arribem al final del trajecte, en què ens sentim més febles, que ens sembla perdre’ns a nosaltres mateixos, que perdem també l’esperança, que no trobem les forces per seguir avançant i que davant nostre només hi ha un gran abisme, sense cap bri de llum que ens reveli per on segueix el camí. Coses bones que s’acaben, coses bones que trobem a faltar, serenor, seguretat, reptes… sorgeix el neguit.
Però, mirant al nostre interior, escoltant-nos, trobarem la immensitat del nostre cor i ens sabrem plens de petites coses que ens fan ser com som, i que ens ajudaran a voler seguir lluitant per poder continuar avançant, dibuixant el nostre propi camí.
“Quan el teu somriure em mira poc a poc, el meu neguit s’acaba”, compartint les sensacions, com refereix Sopa de Cabra a la cançó Pell de lluna.
Acabar és un verb estrany, que genera dubtes, que transmet desconcert… no m’agrada. Quan ets petit, quan ets feliç escoltant aquells contes fantàstics, amb aquella cara d’emoció, sempre hi ha la frase maleïda que t’ho espatlla. Un munt de fórmules per trencar la màgia, amb unes rimes veritablement torbadores: “I és un gos i és un gat, i aquest conte s’ha acabat”, “Catacric-catacrac, conte acabat”, “Una reina tenia tres filles: una mandarina, una tarongina, una melmelada i aquesta història s’ha acabada”, “Conte contat, conte acabat, qui no s’alci té el cul foradat”, “I van fer un gran dinar; primer van menjar un gall a l’ast, després un capó farcit i més tard un gat pelat, i vet aquí el conte acabat”, i no acabaríem mai…
Per això mateix són tan interessants “els contes de mai no acabar”. Heus aquí una mostra:
“Una vegada era un rei
que pelava faves
i li queien les baves
en un gibrell,
i escolteu que ara ve el bo:
una vegada era un rei
que pelava faves… etc”
I, és clar, no puc acabar. Hauria de continuar, recomençar, perdurar, avançar, progressar… però no vull atabalar, molestar o marejar, i molt menys, esverar. Aquest comiat us vull proposar:
“I ens en vam anar plegats fins a Hortsavinyà. Allí ens vam deixar i jo vaig venir cap aquí per poder-vos explicar el que acabeu d’escoltar”.
Moltes gràcies per no marxar!!!
Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot
08/04/2013