Qui governa?

Ara no fa gaires dies, a la classe d’un dels meus fills, un nen va dir que no entenia el català i va demanar que se li parlés en castellà, que era la llengua que coneixia i, que segons li havia dit el seu pare, si ho demanava, tota la classe parlaria en castellà i els professors i professores també li parlarien en castellà. Dit i fet. El nen va demanar-ho i tots els professors i alumnes a partir d’aquell moment només fan les classe en castellà. I com que amb el català això no es pot demanar, doncs tothom ha hagut d’acceptar-ho.

Què us sembla aquest fet? Sembla absurd no?, doncs podria no ser-ho si la sentencia d’un jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ho acaba dictant. Us podeu imaginar quina situació de més alta injustícia suposa aquest fet? Us faig algunes consideracions:

1. La voluntat d’un jutge preval sobre la voluntat d’un poble, del que votin en unes eleccions, del que els representants legals –els polítics del parlament i del govern-, puguin decidir, del que digui l’estatut d’autonomia de Catalunya i, fins i tot, del que digui la “sagrada” constitució espanyola de 1978.
2. La voluntat d’uns pares, preval sobre la Llei d’Educació de Catalunya, del projecte lingüístic del centre educatiu i del dret que tenen els ciutadans de Catalunya d’usar les dues llengües cooficials, el català i el castellà.
3. Aquesta sentència –a dia d’avui encara no dictada-, suposaria establir una diferència entre ciutadans que parlen una llengua diferent, els que parlen castellà tindrien més drets que els que parlen català.
4. Aquest fet suposaria que en contra de la voluntat d’uns nens i nenes, aquests no es poguessin expressar en la seva llengua materna i ho haurien de fer en una llengua que no és la seva.

Podria seguir exposant consideracions…, però no cal, ja es prou clar fins a quin punt es tracta d’una situació injusta, que indigna a una gran part de la societat catalana i que imposa de manera subjectiva –perquè no puc entendre la objectivitat del plantejament-, graus de ciutadania.

Però arrel d’aquesta situació, el meu plantejament va més enllà, ja que em fa pensar en qui governa realment aquest país?

Pel que sembla, i ja portem alguns exemples amb el Tribunal Constitucional al capdavant, amb la sentència sobre l’estatut d’autonomia català, que el què decideixin els governs, els parlaments i els ciutadans en referèndum…, no és garantia que aquest sigui el procediment que garanteixi que les lleis emanen del poble. Més aviat, la situació em fa reflexionar a l’entorn de trobar-nos en mans d’un govern “de jutges i magistrats”. Una total contradicció amb el què hauria de ser la democràcia (demos – cratos = poder/govern del poble, en grec).

M’explico, estem en el punt en que els principis que Montesquieu va posar com a la base de les garanties del bon govern, estan a punt de fer fallida. Aquest pensador va establir la separació dels tres poders, el legislatiu (el qui fa les lleis), l’executiu (qui les fa complir) i el judicial (qui vetlla per que es faci bé i justament tot el que emana dels altres dos poders)…, tot dient que havien de ser independents entre si. Però, ai las!!! Des de fa anys resulta que els membres del Tribunal Constitucional tenen “orientacions” polítiques molt properes a determinats partits, i que alguns jutges són membres de determinats partits i situacions semblants…, i aleshores, on queda la seva suposada “imparcialitat”?? doncs els fets semblen demostrar que no n’hi ha.