Solucions innovadores per a tragèdies gregues

Des dels temps dels grecs es filosofa sobre la capacitat dels humans de fer servir béns comuns. Solem romandre impassibles davant de persones que embruten el carrer i gamberrades que malmeten mobiliari urbà per posar només alguns exemples. Malgrat que som conscients que paguem els carrers i el mobiliari amb els nostres impostos, al ser béns compartits no ens els fem propis. Som molt més bel·ligerants quan aquestes agressions són contra les nostres propietats més directes com la casa o el cotxe.

Garret Hardin, ecòleg, va traslladar aquestes reflexions sociològiques a problemes ambientals i va establir el terme “la tragèdia del comuns” en un article del 1968 a la prestigiosa revista Science. Així s’expliquen dinàmiques socioambientals sobretot dels últims segles com la contaminació de l’aigua i de l’aire, la sobrepesca, la desforestació massiva, i altres. Quan hi ha béns que no tenen propietari clar o són compartits per una societat o fins i tot per tota la humanitat, el que passa és que cada individu té la sensació que en pot disposar sense mesura ja que de fet el seu impacte individual sobre el bé o recurs és molt petit. El que passa és que tothom, o una gran majoria, pren la mateixa postura i en uns anys, decennis o pocs segles, l’impacte total és devastador. Els corrents neoliberals basen en part el seu ideari en defensar que l’única solució és la propietat privada de tots els recursos adduint que ja es preocuparan els propietaris de que no es malmeti el recurs. Això segurament funciona quan els recursos estan repartits en molts petits propietaris, però és una fal·làcia quan grans empreses o consorcis financers controlen una part important dels recursos i els individus que dirigeixen aquestes empreses no depenen directament de les situacions locals. Com solucionem doncs aquest dilema? Al meu entendre la clau està en que no ens fem propi el bé comú. Com a societat hem delegat moltíssim a les administracions els béns comuns fins al punt que els considerem béns no propis i per tant ens en desentenem força i no ens preocupa abusar-ne si cal. Però realment ja fa molts anys que hi ha iniciatives que permeten una custòdia local de béns comuns de manera que malgrat que la titularitat segueixi essent pública, la gent se’ls fa seus i els cuida sense abusar-ne. Un exemple molt clar que tenim a casa nostra són les ADF (Agrupacions de Defensa Forestal) que vetllen per uns boscos accessibles, lliures de brossa i donen un suport inestimable a la prevenció i extinció d’incendis forestals. També hi ha el manteniment de les rutes de gran recorregut (GRs) per part dels centres excursionistes. Altres exemples podrien ser projectes d’autogestió pesquera amb participació principal de pescadors d’una zona i també altres actors privats i públics amb interessos, els que siguin, en el medi marí. Malauradament, això encara ho tenim a les beceroles. Projectes que funcionen als Estats Units són l’Adopt-a-Highway i l’Adopt-a-Stream. Entitats locals es fan responsables de la cura i manteniment d’un tros de carretera o un tram de riu. No es tracta tant de traspassar el cost d’aquest manteniment i servei d’informació de l’administració a entitats privades sinó que un col·lectiu de gent, al fer-se seves aquestes funcions, tindrà un zel accentuat en defensar i fer respectar aquell bé comú, a la vegada que en va coneixent més a fons les seves característiques pròpies i pot proposar innovadores actuacions per millorar-ne l’estat i l’ús.

Des de la recent creada Associació per l’Avançament en Recerca Marina (www.facebook.com/recercamarina) es volen impulsar aquest tipus de plantejaments per les nostres platges i litoral, sempre en coordinació amb les administracions competents òbviament. Superem les tragèdies! Qui s’anima amb Adopta-una-platja?

Francesc Peters
Veí de Calella i científic

19/04/2013