Pel forat del pany

,

HI HAVIA UNA VEGADA… SANT JORDI, formós cavaller, matador de dracs i protector de donzelles, que va rebre una carta de l’Inem…

Anava jo pel carrer Bruguera, quan vaig sentir un “Ep!” inconfusible. Em vaig girar i en dues pedalejades es va posar al meu costat. Va baixar de la bici esbufegant: “Quina sort que et trobo! Et vull ensenyar una cosa. Mira la carta que he rebut de l’Inem, és per una entrevista de feina”.

Tots els de la colla sabíem del seu tarannà. Recordo quan el vam conèixer, ja fa temps, una nit de juliol a La Roda. El teníem a la taula del costat, tot sol, davant una gerra de sangria de cava mig buida. Ens estava mirant feia estona i tot de cop es va aixecar i ens va atansar la mà: “Bona nit, sóc el cavaller Sant Jordi, protector de donzelles…Vosaltres sou d’aquí ?” Tot seguint-li la broma, nosaltres, que també anàvem contents, vam convidar-lo a seure a la nostra taula.

Des d’aquella memorable vetllada (de la que en tinc un record més aviat borrós, enterbolit per la ressaca de l’ endemà) aquell home va entrar a les nostres vides. No érem precisament amics, però des d’aleshores va deixar de ser per nosaltres un de tants personatges anònims que circulen pels nostres carrers, que coneixem “de vista”, però que mai ens hem parat a pensar qui són i què fan, i en prou feines els saludem amb una mena de gruny i un cop de cap.

Ara, sempre que em veia pel carrer, se m’aturava i si em descobria fent cua al banc o en una botiga, també hi entrava. Em donava uns cordials copets a la esquena mentre anava desgranant la seva increïble biografia, un trosset a cada trobada, com capítols d’una enigmàtica historia.

“Jo visc aquí, a Calella, perquè el clima em prova , però he voltat molt i a tot arreu he estat estimat i venerat. L’empenta de la meva llança ha defensat sempre els més febles, els pobles oprimits i les donzelles desvalgudes. Tu saps que ara ja no hi ha dracs pel món, veritat? Doncs no en queda cap perquè me’ls vaig carregar tots jo! En aquells temps, vaig ser un heroi, ara, potser em tancarien a la garjola per atacar una espècie protegida. I de donzelles, què vols que et digui, a partir de certa edat, no en queden moltes, i, en qualsevol cas, tampoc posen massa interès en ser defensades… Total, que ja em veus, en plenes facultats i sense feina !”

Escoltant-lo, arribaves a la conclusió que li faltava un quart d’hora, però hi havia quelcom tan tendre i sincer en les seves explicacions que te l’acabaves creient. “Darrerament, vaig treballar de porter en una discoteca, però no era per mi. De les donzelles val més no parlar-ne i els meus contrincants no eren malvats malandrins, sinó galifardeus borratxos. Una nit, m’hi vaig presentar a dalt del meu cavall blanc i guarnit amb la meva armadura de plata, amb la llança, l’escut i la capa vermella. Els vaig impressionar i em van fer un munt de fotos amb els mòbils, però, aquella mateixa nit, l’amo em va fotre al carrer !”

Sovint, davant d’històries tan extraordinàries, no sabies què contestar- li i recorries al tòpic: “Bé vaja, ja trobaràs una altra cosa. Per la gent que vol treballar, sempre en surt de feina.”

Aquell matí, enmig del carrer Bruguera –el darrer cop que el vaig veure- estava il·lusionat: “És per fer de vigilant a la platja, només per temporada, però tot és començar. Crec que la feina m’escau, però s’ha d’anar molt en compte amb l’entrevista, que sempre et posen paranys… Un cosí meu que viu a Galícia, en Santi, segur que n’has sentit a parlar, era de tota la vida un especialista en estomacar moros. Abans, en els bons temps, cóm més caps de sarraïns tallava, més devots tenia. Ara, s’ha d’amagar perquè no és políticament correcte. I si algú el reconeix i li retreu, ell se n’escapoleix dient que no n’hi havia per tant. Jo, que el vaig ajudar en algunes batalles, et puc ben dir que fèiem escabetxades memorables! Ara, fa de guia turístic al seu poble i sembla que li va prou bé…” “Tu també tindràs sort, jo crec que tens qualitats. Només cal no posar-se nerviós a l’entrevista.” “Gràcies pels teus bons desitjos. Es que necessito treballar, per mi i pel meu cavall. El tinc llogat al Castell de Valltordera i guanya més calés ell que jo, però ens enyorem i si tinc un sou fix el portaré altre cop a prop meu. No al pis, que no m’hi cap, però buscarem un baix, un petit magatzem baratet, i si més no estarem junts”.

Com més s’allargava la conversa, més em despistava aquell personatge, així que vaig decidir tallar: “ Me’n vaig , que faig tard”. Ell també va fer el gest de marxar, en prou feines mitja pedalejada, i es va aturar. Agafant-me per la màniga, en va dir a cau d’orella: “Cóm jo n’hi ha d’altres, però estem amagats. Ara per ara se’ns ignora o, el que és pitjor, se’ns menysprea. Aviat ens trobareu a faltar, perquè, encara que no ho sembli, els dracs estan fent niu i, qualsevol nit de lluna plena… tornaran. Adéu !!”

Quatre cops de pedal i es va tombar, aixecant la mà, acomiadant-se.

No el vaig veure mai més.

*NOTA : Una nit de lluna plena.

Una parelleta que estava arraulida a la sorra, estimant -se d’allò més, ho va veure tot. Un home en bicicleta i guarnit molt estrafolari –van dir el joves- corria cap al mar cridant no sé què. La sorra li va encavalcar la bici. Va seguir corrent, a peu ,fins el bot de l’aigua. Es va aturar uns segons, però va continuar fins desaparèixer en un punt imprecís, empassat per la mar o devorat per la llum de la lluna plena.

“I no heu sentit què deia?” Va preguntar la policia a la parelleta.

“Nomenava un drac i, abans d’entrar a l’aigua, va dir, ben clar i ben alt, que allà on anava, el que més enyoraria seria la sangria de La Roda.”

A la sorra van trobar-hi la bici, esgavellada i un tros de ferro rovellat que els del Museu de Calella han dit que podria ser una llança i que, en qualsevol cas, és molt antic.

El seu cavall s’ha quedat a Valltordera. Si hi aneu, és el blanc amb una taca negra entre ells ulls. Jo trobo que ells ulls, els té tristos.

Per altra banda, jo estic preocupat per si tornen els dracs… Potser ja viuen entre nosaltres i estem tots plegats tan enfeinats que no ens n’hem adonat.

(*Sobre un conte publicat a ESTELA, l’abril de 2008)

Fausto

23/04/2013