Construir per a ningú: això no ens pot tornar a passar

Fa pocs dies els mitjans ens donaven a conèixer la xifra total d’habitatges buits a Catalunya (any 2011): 448.356. La dada em va deixar glaçada. El primer que em vaig preguntar va ser, d’una banda, quants habitatges tenim, en total, i de l’altra, quantes unitats familiars som, quantes famílies tenim comptabilitzades a Catalunya.

El resultat de la cerca evidencia una desproporció –i això no deixa de ser una percepció molt meva- desorbitada. En total, deixant a banda els desocupats, tenim 2.944.944 habitatges familiars principals i 470.081 de secundaris (segons l’Idescat). Comptant-los tots, en són poc més de 3.800.000. Els desocupats, per tant, arriben a representar un 12% del total, aproximadament.

D’altra banda, l’estadística reflecteix l’existència de 2.782.345 llars familiars(any 2007). Les xifres parlen per sí soles. Una oferta molt per sobre de les necessitats reals. En tenim proves quan recorrem pobles i ciutats de casa nostra i veiem edificis, cases i blocs sencers on es nota que no hi viu ningú.

Aquí hem fallat tots i totes. El lliure mercat, sense límits en aquest sentit de la construcció-especulació, ens ha superat i de llarg. La política hauria d’haver posat límits a una dinàmica que ja vèiem que no era positiva. Fa temps que tots sabem que la bombolla immobiliària a l’estat espanyol, i també a Catalunya, ens ha portat, entre altres motius, a ser on estem. Però aquestes dades reafirmen que estem vivint un fracàs col·lectiu. Tenim més de 3.800.000 habitatges i tenim poc més de 2.700.000 llars familiars. Això no ens pot tornar a passar.

Cristina Gómez
Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració
Regidora d’ERC a l’Ajuntament de Calella

27/04/2013