Tenir idees a mitjanit no contribueix a la sana causa del dormir. És fotut, però a vegades em passa, són idees que he de deixar registrades abans de tornar a aclucar els ulls, perquè si no s’escapen. Són idees que recupero l’endemà i em permeten fer fil amb altres idees, i amb altres persones, i després es poden transformar, o no, en material útil per escriure, pintar, tocar, parlar, rumiar… i això sempre és divertit. Un mes de març intens i intensiu, amb inclemències vitals i emocionalment productiu.

Més o menys atrofiat tots tenim un peu connectat al dia a dia, el primer peu, el d’anar fent, el dels horaris, les rutines, la compra al mercat, el cafè amb l’amic i/o l’amiga, potser una anada a la perruqueria… aquest és el peu de partida, el bàsic, el que ens ocupa més temps i el que, per anar bé, ha de poder caminar amb certa inèrcia i normalitat perquè l’altre peu pugui caminar també.
Continua llegint →

En els últims comentaris o opinions d’aquest bloc se’ns ha fet veure que diferents projectes i opinions sobre situacions i apostes de futur per Calella han generat certa controvèrsia, i que les justificacions a les actuacions han estat perquè certes associacions o col·lectius concrets així ho han fet saber.

Tots podem pensar que en certa manera és lògic pensar que té més força un col·lectiu que una proposta personal, però també és cert que no sempre és fàcil o possible crear associacions per cada planteig que vols exposar.

Està molt bé sembrar un camp de futur amb inversions, que segurament, no tant sols omplirà una necessitat del poble sinó que també ajudarà a empentar el turisme i l’economia local, perquè certes associacions ho han reclamat des de fa temps. La veritat és que aquesta mancança en inversions els últims anys  Continua llegint →

Ja fa gairebé dos anys que treballo a la política municipal, he aprés moltíssimes coses (i les que em queden per aprendre), una d’elles és que mai plou a gust de tothom, facis el que facis sempre hi haurà algú que no ho trobarà bé. S’ha d’estar preparat per les crítiques.

A mi m’agraden molt les històries perquè il·lustren amb molta habilitat i senzillesa, una idea, un sentiment, una obvietat que sovint el dia a dia ens amaga. Hi ha un conte, que m’agrada especialment i que descriu molt bé el fet que, prendre decisions, implica crítiques al respecte.

Us l’explicaré breument i a la meva manera:

Un nen, un avi i un ase, van de poble en poble.
Passen pel primer poble: Continua llegint →

Diuen que “res mai no s’acaba si alguna cosa t’ho recorda”. És ben cert, però hi ha una mena d’hàbit permanent de fer servir expressions on quelcom s’acaba, per constatar públicament que ja n’hi ha prou i que ara és el moment de posar ordre a les coses, o que tanmateix ja ha arribat l’hora de la revolució.

Ja n’estem farts! Què s’han cregut! “S’ha acabat el bròquil!”… Expressió molt actual. En Jaume Barberà n’ha fet un llibre, hi ha un restaurant a Sabadell amb aquest nom, ja es pot comprar la típica i nostrada samarreta, el grup Electrotoylets n’ha preparat un espectacle i Jep i Joll i Toni Giménez l’han posat de títol d’unes cançons… Segurament trobaríem, buscant-ho bé, un munt d’utilitzacions més d’aquesta dita popular. Però, d’on ve?

Sembla ser que l’expressió té l’origen a la Fonda Nacional, Continua llegint →

La policia Calellenca es dedica ara a perseguir el pitjor dels delinqüents que afecta la costa, els ciclistes, ho constato, 90 Euros bescanviables per una hora d’educació viària gratuïta, per circular 15 metres en bicicleta, un dijous a les 11 del matí pel Passeig de les Roques. Ho contrasto, ho llegeixo al Punt i a La Vanguardia. Tasca política completada. Ara bé, comunicar de manera activa i passiva a la ciutadania que la principal preocupació de la policia local són els ciclistes, és una frivolitat. Els polítics ja fa temps haurien de saber que la frivolitat ja no és a la carta, és un luxe inabastable. D’aquesta actitud però en culpo des de l’alcaldessa passant per tots els responsables fins als membres de la policia, que com en el conte, no s’atreveixen a dir-li al rei que va despullat.

Lamentablement però,el problema, al meu entendre, és molt més greu, si hem de Continua llegint →

Divendres sant vaig passar el dia a Girona. Imbuït de la Setmana Santa, a les cinc de la tarda vaig assistir a l’ofici de la Catedral, el majestuós edifici on abans de la celebració dels judicis a la veïna Audiència Provincial, de jove jo anava a fer temps i relaxar-me, corprès pel seu silenci i les llums esmorteïdes que la penetren.

Mai havia assistit a cap ofici a la Catedral. Em va sorprendre com ressonava el brogit dels visitants poc respectuosos, mentre l’oficiant pugnava per fer-se entendre pel mig d’aquelles parets tan altes. I sobretot em va sorprendre la poca gent assistent, que no acabà d’omplir els bancs, tot i ser ofici assenyalat i ser presidit pel Bisbe.

En el públic molts caps blancs i entre els homes poques cabelleres, per entendre’ns. Dos bancs a cada costat reservats a les autoritats, van restar mig buits tota la cerimònia. Continua llegint →

L’any passat va ser un any molt mogut. I jo no vaig estar pas quiet. Dins de la campanya de protesta pels peatges que fan que cada dia la major part dels catalans siguem una mica més pobres i ex-polítics, senyors de La Capsa i Aberris més rics, vaig anar d’excursió a Barcelona. Exactament al vell mig de l’Avinguda Diagonal 621. Per qui no estigui al corrent, si fa no fa això cau davant unes  torres negres que omplen de foscor Catalunya. A dins hi ha un bon grapat de treballadors que s’esforcen cada dia perquè un petit grapadet visqui millor, molt millor. He de dir que no sóc pas comunista, ni tan sols socialista però tampoc badoc, beneit, ximplet, babau, capsigrany, talòs…  Crec en l’empresa i els empresaris; altre cosa són els directius, consellers i altres bestioles ben pagades d’empreses monopolístiques, nepòtiques,  despòtiques amb la gent, escanyapobres i a més  autistes socials. Ells volen ser rics Continua llegint →