Divendres sant vaig passar el dia a Girona. Imbuït de la Setmana Santa, a les cinc de la tarda vaig assistir a l’ofici de la Catedral, el majestuós edifici on abans de la celebració dels judicis a la veïna Audiència Provincial, de jove jo anava a fer temps i relaxar-me, corprès pel seu silenci i les llums esmorteïdes que la penetren.

Mai havia assistit a cap ofici a la Catedral. Em va sorprendre com ressonava el brogit dels visitants poc respectuosos, mentre l’oficiant pugnava per fer-se entendre pel mig d’aquelles parets tan altes. I sobretot em va sorprendre la poca gent assistent, que no acabà d’omplir els bancs, tot i ser ofici assenyalat i ser presidit pel Bisbe.

En el públic molts caps blancs i entre els homes poques cabelleres, per entendre’ns. Dos bancs a cada costat reservats a les autoritats, van restar mig buits tota la cerimònia. Continua llegint →

L’any passat va ser un any molt mogut. I jo no vaig estar pas quiet. Dins de la campanya de protesta pels peatges que fan que cada dia la major part dels catalans siguem una mica més pobres i ex-polítics, senyors de La Capsa i Aberris més rics, vaig anar d’excursió a Barcelona. Exactament al vell mig de l’Avinguda Diagonal 621. Per qui no estigui al corrent, si fa no fa això cau davant unes  torres negres que omplen de foscor Catalunya. A dins hi ha un bon grapat de treballadors que s’esforcen cada dia perquè un petit grapadet visqui millor, molt millor. He de dir que no sóc pas comunista, ni tan sols socialista però tampoc badoc, beneit, ximplet, babau, capsigrany, talòs…  Crec en l’empresa i els empresaris; altre cosa són els directius, consellers i altres bestioles ben pagades d’empreses monopolístiques, nepòtiques,  despòtiques amb la gent, escanyapobres i a més  autistes socials. Ells volen ser rics Continua llegint →