Des d’abans de Sant Jordi que no paro de veure a les llibreries publicacions de diferents autors, tot ells reconegudes figures de diferents àmbits acadèmics, que segons els títols tenen a les seves mans la recepta infalible del futur de Catalunya. I a jutjar (només) pels índex de les esmentades publicacions, semblen tenir clar perquè les coses s’han de fer d’una o altra manera.

El més interessant de tot és que ben pocs, per no dir cap, dels textos conflueixen a generar un discurs més o menys homogeni o, com a mínim, coherent i articulat, especialment si tenim en compte la importància del tema que tracten i la importància que sembla tenir un nou sistema financer, una nova llei electoral i el corresponent model de representació, etc.

Possiblement degut a la meva (de)formació acadèmica, no he entès mai els moviments (psicològics?) de masses. Ni els relacionats a les divinitats ni els referents a aspectes socials, i molt Continua llegint →

Fa dies que no vaig al Corte Inglés, a Barcelona. És com passejar per una petita ciutat, no per l’ambientació ni l’atrezzo, sinó per la gent que et trobes. Et creues amb tots els tipus de gent que conformen una comunitat, els nivells socials, les edats, les condicions, una veritable mostra d’humanitat.

Aquí a la vora, però, tenim un exemple una mica semblant, i aquest sí que ens resulta més fàcil de visitar. Ja sigui per l’edat o per la mateixa constitució personal, en un moment o altre ens toca fer-hi una visita. L’hospital és allò més semblant que tenim a un edifici d’unes quantes plantes, amb seccions diverses i diferenciades, personal dependent i especialitzat, i uns “caps de vendes” que van resolent tots els casos que se’ls presenten.

A l’hospital de la meva ciutat (quina manera més eufemística de dir-ho), l’espera obligatòria a una visita pot ser en escenaris diferents però que habitualment passa per ser un grup Continua llegint →

Pels que vàrem tenir una infantesa o adolescència post-franquista, sóc del 60 i escaig, el record que en podem tenir d’aquells temps és un record generalitzat de senzillesa, pocs luxes i estalvi a casa. La incertesa política del moment s’afegia al costum de passar “amb lo just”, de guardar la roba de mudar pels diumenges o festius, i d’estalviar anys per estrenar la tele en color o renovar la rentadora. Els canals de la tele eren la “primera” i l’UHF (“uhachefe”) tots dos en castellà i a les 12 s’acabaven amb l’himne espanyol i la foto del monarca, mentre l’endemà tothom parlava en el pati del col·legi de la mateixa sèrie “Hombre rico, hombre pobre”, “Los hombres de Harrelsson”, “Starky i Huch”, etc., la que tocava aquell dia. La tendència en el vestir en la adolescència era la Hippi , per poder portar pedaços a la roba i per aprofitar la roba dels mes grans sense vergonya, però, de fet, no tenia cap importància. Pel que fa a la música estrangera passàvem dels Beatles i Rollings en la lluita pel rock mes clàssic als Queen , Led Zeppelin, Status Quo o AC/DC mentre Bee Gees Continua llegint →

Va de xoriços i banquers

El xoriç és un producte genuïnament hispànic que es perd en la memòria dels temps. En un principi era de color negre (barreja de carn i sang del porc) i no va ser fins a finals del segle XVII que s’hi va afegir el característic pebre vermell, arribat de les colònies americanes.

Diu l’anecdotari de la història que el rei Carles IV tot anant de cacera es va trobar amb un home de poble que el va obsequiar amb un xoriç fet per ell. Aquest home tenia per malnom “Tío Rico”  i li va agradar tant aquell xoriç al monarca que el va anomenar Proveïdor de la Reial Casa, que ve a ser com el “Choricero Mayor del Reino”… Té la seva conyeta que el primer “choricero” del que en tenim constància, ja fos un “Tio Rico” !

Cap a quarts de deu -sempre que pot- en Ramon surt de la Sucursal i va al bar de davant a esmorzar. Un entrepà i un tallat. Abans, l’entrepà li Continua llegint →

Fa unes setmanes, en un programa de ràdio d’una emissora local d’una ciutat del Maresme, on vaig anar per una entrevista professional, al final de la mateixa, la presentadora em va dir, “què feu a Calella, que sempre hi ha coses?” en relació a les diferents activitats que es fan al llarg de l’any. La resposta que li vaig donar va ser que és una ciutat molt activa, amb persones amb iniciatives i que amb el turisme resulta normal programar activitats…, en fi, una resposta per sortir del pas!

Però arribat a casa, no vaig poder estar-me de preguntar-me a mi mateix si la nostra estimada vila és realment diferents o no en relació a la resta de poblacions veïnes. La veritat és que no conec suficientment bé què fan els nostres veïns, tot i que em consta que tant a Pineda com a Santa Susanna, es fan moltes coses i que Malgrat no es queda gaire enrere. Però sembla que Calella té la imatge d’oferir una programació molt extensa. I, certament, és així. No hi ha setmana que no hi hagi alguna activitat o altra. O són les entitats culturals, Continua llegint →

És necessari seguir fent-se preguntes. Cadascú les seves, que es veu que tota pregunta porta implícita una resposta, que es veu que el fet de fer-se preguntes ja és en sí una resposta.

Per què tantes excuses? Què té d’especial l’olor de les gomes “milan”? Què hi ha darrera el fet de menjar-se les ungles? Quin dia vaig tornar del món de les piruletes i vaig posar els peus a terra? I per què vaig tornar? Per què menjar piruletes em fa rememorar? Què tenia l’oxigen de la cresta dels castellets a les Agudes? Què va passar aquell dia que tot era diferent? Com em situo davant el fet que m’hagin fraccionat l’IBI en tres pagaments? D’on surt tanta bellesa aquest matí? Per què el pernil dolç es diu dolç si no ho és? Cal fer-ne un gra massa de tot? Com és que tenim aquesta intolerància cap a coses que aparentment no s’assemblen a res que tingui a veure amb nosaltres? Com fer-ho perquè algú que necessita ajuda demani ajuda? Com fer-ho perquè l’ajuda arribi realment a qui la necessita? Com és que ens sentim amenaçats Continua llegint →

Us ho dic de debò, he hagut de canviar el text que estava preparant. Ha pogut més la intensitat de les sensacions viscudes, que no pas la proposta planificada. Aquesta ja la farem, ja parlarem d’altres coses, però avui em ve molt de gust parlar-vos de l’experiència del matí d’un diumenge, aquí, ben a prop, a Sant Iscle de Vallalta.

La Diputació de Barcelona organitza unes passejades durant tot l’any pels nostres parcs naturals, amb l’objectiu d’ajudar a conèixer millor el patrimoni natural i cultural del territori i gaudir del seu entorn. Aquest cicle de sortides es porta a terme a diferents municipis de l’àmbit del parc i estan guiats per persones expertes, coneixedores del territori, que ajuden els participants a interpretar i comprendre els paisatges i a descobrir racons amagats i aspectes concrets dels llocs.

Un bon dia em va arribar a les mans el programa i em va sobtar la diversitat i la qualitat de les Continua llegint →

Si em permeteu, us voldria explicar què fa en un país “normal” que un científic sigui considerat de prestigi. No, em sap greu, no són les seves fílies polítiques, ni les seves relacions socials o familiars, ho fa el seu currículum.

El seu currículum es basa fonamentalment en la qualitat de les seves publicacions. Per obtenir bones publicacions un científic òbviament ha de fer bona ciència amb recursos, col·laborant amb els millors i competint contra els millors a nivell mundial. Quan això s’aconsegueix, aleshores es pot intentar publicar els resultats en la millor revista possible.

Com es fa això? Bàsicament amb tres criteris.

1.TRANSPARÈNCIA: Un article científic ha de contenir tota la informació necessària de manera que qualsevol altre equip científic preparat pugui repetir els experiments i replicar els resultats.

Continua llegint →

La señora delegada del gobierno del PP en Cataluña, la que ha dit que mercès al que consumeixen els pijos ens en sortirem de la crisi, ara l’ha agafat amb els Ajuntaments.

Primer van ser les mocions independentistes. Ella sola ha omplert els Jutjats de demandes contra una colla d’Ajuntaments que van aprovar les mocions per les que demanaven al Parlament iniciar el camí de la independència. De moment alguns Jutges entenimentats ja li han dit a la delegada que no empipi, que tenen feina, que les declaracions institucionals i les fetes en exercici del dret de petició no són impugnables. Li han dit amb la mateixa contundència com quan ella va demandar a l’Ajuntament de Girona perquè havia contractat els autobusos que la gent va pagar de la seva butxaca per anar a la manifestació de l’11 de setembre passat, i el Jutjat d’aquella ciutat li va venir a dir “senyora delegada, sembla estrany que escassos com anem de mitjans i recursos, ens vingui a empipar amb aquestes collonades!!”. Continua llegint →

Aquestes son les poètiques paraules que el gran Josep Maria de Sagarra va dedicar als camps costaners i que ara a la primavera reprenen tota la seva força i actualitat. Avui vull parlar de vinyes verdes de Calella, també ho podria fer d’altres pobles però, què carai, vull parlar de Calella, de polítics, de presidents visionaris i d’atur.

Sóc fill de pagesos i durant un temps em vaig dedicar al no-negoci del camp. Estem parlant de fa molts anys, quan a Calella hi havia hectàrees i hectàrees dedicades a la maduixa, que tenia una qualitat per sobre del comú. Els camps bullien de feina, de treball, d’olor dolça i sou digne. Els maduixaires compraven maquinària agrícola, furgonetes, planter, edificaven barraques, feien hivernacles, construïen pous i dibuixaven a l’horitzó una certa riquesa dins el sector.

Però jo vaig començar tard, vaig començar quan el sector marcava de feiaanys un declivi important. És Continua llegint →

La distància que hi ha entre les nostres paraules i els nostres fets, és la que separa el volem d’allò que tenim.

Una afirmació que es fa palesa, per exemple, quan pensem en el que la majoria de nosaltres voldríem pesar i ho contrastem amb el volum d’aliments que, donant-nos un polsim de felicitat abans de precipitar-se als avencs de la nostra panxa, passen a augmentar el nostre jo corpori tot aprimant la nostra autoestima .

Però avui us proposo anar un pas més enllà i contraposar la democràcia formal que exercim en períodes de quatre anys amb la que DIEM allò que volem, a la democràcia real, física, mesurable i desemmascaradora que practiquem amb la targeta de crèdit a la mà i amb la que FEM cada dia la societat que ha de venir.

El diner, el flux comercial, és  la força que avui està modelant el futur. Continua llegint →

Fa uns quinze anys, quan encara escrivíem sobre paper, des de la gosadia dels vint-i-cinc anys d’un jove que ja veia el final del camí de la facultat, vaig predir que el creixement econòmic basat en l’IBI (és a dir, l’expansió fonamentada en el totxo) no era la solució a res, ni tan sols un remei a res. 

El problema del paper és que amb el pas del temps es pot acabar perdent. I és el que li va passar a la meva predicció. La predicció per ella mateixa, o la seva pèrdua, no és el que em preocupa. El que m’amoïna és que a la meva predicció agosarada, hi vinculava una proposta de creixement econòmic que he seguit defensant des de llavors —amb ajustos, apreciacions, etc.

 El que fa que em torni ara a la memòria és la lectura, a banda de la quantitat d’informació que ens ha deixat la bombolla immobiliària, de dos posts del Josep Barri: “Bon Nadal (futurs ex-) companys” i “Una vintena d’aturats més a Calella”. Continua llegint →