Passejada per Calella després d’un àpat a El Hogar Gallego

L’altre dia vaig compartir taula amb un conegut periodista gastronòmic a El Hogar Gallego i, havent dinat, vam fer un tomb per Calella. Quan un convidat que no coneix la ciutat fa l’esforç de conduir 80 quilòmetres d’anada i 80 de tornada per descobrir la cuina del meu germà Toni Gordillo, què li ensenyes després perquè el conjunt de l’estada a la ciutat sigui plaent? La meva estratègia com a militant calellenc és reivindicar la ciutat desconeguda que encara és Calella per a molts catalans que no han sabut més enllà del tòpic del turisme de sol i platja. Una passejada pel carrer Església pot resultar impersonal o atabalada, però al visitant cal explicar-li que està trepitjant una de les primeres illes de vianants de la comarca. La ‘peatonalització’ va ser revulsiu comercial amb l’alcalde Ramon Bagó, i l’aposta s’ha mantingut amb tots i cadascun dels batlles, que han anat ampliant i millorant el carrer Església. En el cas de l’alcalde Josep Basart i Josep Maria Juhé, amb la fortuna d’afegir la conversióen carrer de vianants als vials perpendiculars al de l’Església. Passejar, badar, saludar i deixar els nens –si la gentada ho permet– és clima propici per al comerç.

El carrer et condueix fins a la plaça de l’Església, que no tenint res de l’altre món obliga a aixecar el cap després d’haver dirigit la vista a l’alçada de les espatlles d’aparador en aparador. Bancs, font i mainada, amb els coloms habituals, alimenten un escenari que no està gens malament, i que situa l’epicentre històric de la ciutat. El campanar és la icona antiga de les fletxetes d’ara de Google Maps. I des del campanar, la plaça de l’Ajuntament és a tocar. Amb la urbanització de l’època Xavier Gaset, i amb la culminació posterior de la biblioteca, els tocs de modernitat de l’era Montserrat Candini amb la pantalla tàctil i el pal de la bandera, la plaça esdevé espai urbà noble del nucli antic. Les terrasses, assignatura pendent d’anys, han humanitzat l’entorn, més culte (biblioteca de Can Salvador de Plaça i l’edifici de l’Ajuntament vell més cuidat), més administratiu (el bloc funcional del consistori, que destaca al costat de Can Galceran, històrica peça encara no prou destacada) i residencial (les façanes antigues reforcen identitat respecte les construccions més modernes).

La ruta ens porta, sempre en carrer de vianants, fins a la Riera Capaspre, en un tram de carrer, el Riera, que superada la crisi hauria de revifar perquè ara és una ruptura entre l’empenta comercial del carrer Església i l’eix de la riera coberta. És un parèntesi que es va integrant amb l’obertura d’algun nou establiment i que acabarà do

nant protagonisme a una segona plaça estratègica, la popularment anomenada del Bunyol, que és combinació entre la modèstia de Pequín i l’hegemonia turística. Els usos, dominats per les terrasses clarament de caire turístic, amb l’arrelament del frankfurt de la cantonada, i les grans botigues regentades per xinesos, dóna un aire de barreja, d’incoherència que el visitant no acaba d’apreciar perquè ja està captivat per la Riera i per les alçades dels primers hotels de la zona turística.

Capaspre és frontera i lligam alhora. Entre la Calella de sempre i la dels seixanta, setanta i posteriors de la rauxa hotelera. La urbanització de l’època Basart-Juhé, fita per a algunes generacions de calellencs, ha donat un tomb a la riera que encara avui paeix la transformació amb una digestió massa lenta per l’aturada econòmica. Amb vaques grasses, Capaspre hauria esclatat en línia amb una certa qualitat de l’estil Les Palmeres.

Quan et situes al tram inferior de la riera, es planteja un dilema per tornar, perquè el dia no recomana travessar cap a la zona d’expansió hoteleria pel passeig de les Roques. Per tornar, doncs, el dubte és agafar el carrer Jovara o passejar, havent passat sota el pont, pel passeig marítim de sorra. Portar un visitant pel carrer Jovara quan la temporada turística no està en marxa té un punt de risc, perquè és fàcil oferir una imatge de decadència. Sap greu dir-ho, però és així. Jovara ha perdut la batalla respecte Església, i esdevé un vial de segona des del punt de vista comercial. L’urbanisme tampoc no acompanya. L’aposta és ensenyar la primeríssima línia de mar, en el trajecte de va de les palmeres fins als plàtans, un tros que explica història respecte el nou passeig de Garbí.

La platja de Calella és rotunda, i ni el visitant amb més prejudicis pot negar que estem davant d’una façana marítima de qualitat, endreçada i amb capacitat, d’unes condicions naturals irrefutables amb l’extensió i tipus de sorra, sabent que comptem amb el referent de les roques, el far i les Torretes a l’horitzó. És de les últimes expressions geogràfiques de la Costa Brava abans d’arribar a Barcelona, recordo sempre que puc als visitants. I qui coneix els paratges entre el far i Sant Pol de Mar sap que el litoral, en aquests racons, és un miratge de Costa Brava al litoral barceloní.

Caminar pel passeig de mar en direcció Girona és, des del pont calatravesc de la Riera Capaspre, d’una solemnitat i dignitat marinera innegables. A la façana urbana, davant de la via, les antigues cases de pescadors de Pequín, austeres però endreçades, es combinen amb construcció nova de distinta categoria i amb peces modernistes que evoquen la Calella que ens havien explicat. Hi ha façanes que llueixen vistes des del passeig, i que una caminada pel carrer Jovara hauria silenciat. Hotel Espanya i l’edifici modernista que acull terrassa i frankfurt –quina ironia– són vestigis d’aquell urbanisme que va ser víctima amb l’episodi de la torre dels anglesos enderrocada anys enrere. Els plàtans, amb la seva ombra gran reserva, i la barana d’obra per separar el passeig del camí de sorra davant la platja són línies mestres d’un espai que resisteix, i que mereixeria alguna atenció de baix cost. Noucentisme mariner.

De la Gàbia fins a la Gavina, el visitant no té més remei que entregar-se a l’amfitrió i reconèixer que aquesta Calella no ha estat prou explicada ni promocionada. Hi ha un ‘gap’ entre la Calella turística i la Calella ciutadana, no sé si m’explico. Creuar la via de tren, un element identitari del municipi sense cap mena de dubte, al pas que hi ha a tocar del carrer Sant Joan, i disfrutar el tram de vianants fins al Jovara, finalment el Jovara, encara que sigui fins arribar al Matas i Rodés per fer un cafè a La Tetera, referència de les tardes de cap de setmana per als amants de la conversa. Allà, el visitant veu que a Calella hi ha calellencs, i que aquell local bé podria estar instal·lat en una ciutat amb més pedigrí del país.

En acabat, tornar fins al carrer Ànimes. Retirar el cotxe del pàrquing d’una antiga nau tèxtil. Metàfora d’un temps passat i d’una reconversió d’usos a la ciutat. El periodista gastronòmic va quedar gratament satisfet. Esperem que la temporada turística no doni cap titular que tiri per terra la pedagogia i la ‘promoció’ casolana de Calella.

(Fotografies de Joan Giralt)

Saül Gordillo
Periodista. www.saul.cat

01/05/2013