Quan encara escrivíem sobre paper
Fa uns quinze anys, quan encara escrivíem sobre paper, des de la gosadia dels vint-i-cinc anys d’un jove que ja veia el final del camí de la facultat, vaig predir que el creixement econòmic basat en l’IBI (és a dir, l’expansió fonamentada en el totxo) no era la solució a res, ni tan sols un remei a res.
El problema del paper és que amb el pas del temps es pot acabar perdent. I és el que li va passar a la meva predicció. La predicció per ella mateixa, o la seva pèrdua, no és el que em preocupa. El que m’amoïna és que a la meva predicció agosarada, hi vinculava una proposta de creixement econòmic que he seguit defensant des de llavors —amb ajustos, apreciacions, etc.
El que fa que em torni ara a la memòria és la lectura, a banda de la quantitat d’informació que ens ha deixat la bombolla immobiliària, de dos posts del Josep Barri: “Bon Nadal (futurs ex-) companys” i “Una vintena d’aturats més a Calella”.
De la Barcelona olímpica…
La proposta que plantejava en aquell llunyà 1998, després de la primera bombolla immobiliària, la que va esclatar a l’entorn de la construcció de la Vila Olímpica, i quan Espanya encara no anava bé (sic), passava per una política ben simple de tornar a planificar i pensar els polígons industrials, que en una bona part ja havien començat el seu declivi. Recordem que el 1998, fora la crisi constructiva i especulativa del Jocs Olímpics, el teixit industrial del país, en general, encara no s’havia acabat de refer del sotrac que representava l’entrada a la CEE ni de la nova situació industrial que plantejava l’inici de la globalització —i mai més ho faria, malgrat l’aparició en escena de la liberalització dels salaris.
Calia, des de l’administració local, repensar els motius i la utilització de les àrees de sòl industrial, basant-se en les dades de les què disposaven (i segueixen disposant) els consistoris: a) el nombre d’habitants entre 16 i 55 anys, b) la seva formació acadèmica i experiència professional, i c) la seva situació laboral.
Amb aquestes tres variables es podien pensar estratègies per afegir valor a les poblacions, així com qualitat de vida als seus habitants, i millorar la productivitat i crear innovació (encara no en parlava gairebé ningú d’innovació, fa quinze anys).
Per aconseguir fer-ho, a més, calia un petit canvi en la política educativa del país: deixar de pensar que un títol universitari val més que una professió; ningú té necessitat de ser enginyer, filòsof, metge o el que sigui per ser comercial d’assegurances, o vendre llibres en un gran magatzem. Cal tenir bons professionals. Amb el model de llavors —i que encara arrosseguem— la nostra productivitat, ni tampoc la nostra innovació, no poden ser bones.
Tenim molta gent que només té estudis primaris, i també molta amb estudis superiors, però pocs professionals (al revés del que passa, per exemple, a Alemanya, a Anglaterra o, de moment, als EUA). I aquests tres països sembla que se n’hagin sortit una mica més ben parats que no pas nosaltres.
… a la salvació de l’àmbit públic
El pitjor dels ensenyaments que es pot extreure del vincle entre el nostres models educatiu i productiu és el que actualment veiem, de forma alarmant i excepcional, als EUA. A través del LinkedIn estic en contacte amb grups internacionals de docents i investigadors i en tots els casos els docents de la modèlica Amèrica del Nord (és a dir, dels Estats Units d’Amèrica del Nord) es queixen que l’administració federal no actua davant el fet que el mercat laboral sol·liciti perfils universitaris per a desenvolupar tasques que, fins ara, han estat desenvolupant professionals. El perill de la titulitis s’obre camí!
El problema és ben visible: un enginyer superior elèctric sap calcular infraestructures elèctriques i circuits, però no sap passar cables ni posar endolls; no cal invertir el cost públic de formar un enginyer per fer les instal·lacions d’un edifici!
Conclusió
Fent una valoració dels darrers quinze anys, puc dir que estic relativament content d’haver perdut aquell paperot: m’ha donat la possibilitat de poder explicar i refinar el meu punt de vista, però també m’ha deixat mal gust de boca, en diferents aspectes: a) estem on estem gràcies a créixer a base d’IBI (o totxo), i b) cadascuna de les modificacions —excessives en nombre i intenció—del sistema educatiu que s’ha fet no ha tingut en compte el vincle amb el sistema productiu ni la importància a llarg termini de la relació entre formació i desenvolupament local.
Aquests quinze anys (per posar-ne només uns quants) s’han perdut definitivament i no només pel què hem perdut de camí, sinó perquè per dreçar la situació en calen quinze o vint més, a comptar des d’ara! Per contra, però, encara hi ha una petita esperança: avui en dia, amb les tecnologies de què disposem (tant les TIC, com aplicacions industrials i de recerca), podem recuperar-nos més fàcilment que fa quinze anys…
Amb el recent afegit de l’article del @jordiverdura, “És l’hora dels valents”, se’m fa evident que abans de seguir cremant anys debades, cal instar (per no dir exigir!) els consistoris a obrir aquesta nova via, a fer “política des de baix”, tornant a definir els usos i els continguts dels espais públics de què disposen tots els municipis escoltant les necessitats reals dels seus habitants.
El temps és de les primeres coses que aprenem a perdre; l’esperança la darrera que, de fet, perdem. Entre una cosa i l’altra ens queda molt de camp per moure’ns!
Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia
05/05/2013
rebat.cat 
Polítics i inauguracions. Molt a prop de Calella, al polígon del costat per ser exactes, uns membres selectes de la classe política local van mirar la bola de vidre i van decidir (això sí, abans de felicitar-se a ells mateixos) que la nova ampliació del polígon estaria format per gran industries que donarien feina a molta gent i el més important de tot, cintes que tallar amb la bandera de Catalunya a metres. Els professionals que menciones, mentrestant havien d’abandonar el poble cap a Malgrat o Sant Cebrià perquè a a Pineda només volien naus de 1.500 metres quadrats. Res de petites naus de 300 o 400 metres pels professionals que els feien fora de municipi per que la seva activitat fa soroll i molesta als veïns.
Tot i la teva defensa del món professional no estic d’acord del tot ja que la majoria de polítics son “professionals” del diner públic i sóc incapaç de veure bona feina.
Hola, Josep!
Gràcies pel comentari!
A tall de concreció: més que no pas la professionalització del polític (que ben estudiat podria ser un a mica beneficiosa), la meva queixa o retret va en la direcció del que tu anomenes professionals del diner públic i que més d’un cop jo he anomenat “funcionaris de partit”, aquells que amb 15 anys entren a les joventuts de torn i van pujant, majoritàriament sense ofici ni benefici i que es converteixen en rèmores; altres ho defineixen com “sistema de mejadora”!
Si no aconseguim trencar aquesta dinàmica, no hi ha res a fer. Per això cal que a) màxim dues legislatures (senceres!!), b) no tinguin pensió vitalícia després d’aquestes dues legislatures, sinó una professió o feina ja anterior a la “poltrona” i c) que paguin impostos per la seva remuneracio en la funció, no com ara. Elements complementàris són d) el model americà en què els partits desapareixen durant la legislatura i només treuen el cap durant el darrer any (primàries i el procés electoral), i e) el sistema de representació de la Kneset, el parlament d’Israel, on hi ha quotes per als partits, la qual cosa fa que tots els governs siguin necessàriament d’entesa, amb uns 12 o 13 partits representats (és a dir, estadísticament, un mostra representativa de la població del país)!
És molt simple; a Islàndia ha tornat la dreta al poder, però les normes de joc noves fan que, independentment del partit, la cosa rutlli sense gaire politització de les polítiques fonamentals (educació, sanitat, finances, benestar).
Salut i anarquia!
Hola Jordi,
m’encanta donar estopa al món polític ara que no tinc cap responsabilitat de representació. En el món hi han alguns sistemes de representació pública i que segur que tots tenen el seus punts a favor i en contra. Em parles, per exemple, del model americà. Per mi té les seves coses bones però un defecte de serie, el dolar, la pela, anomeno com vulguis. Les costoses campanyes electorals estan finançades per “voluntaris” empresarials que només volen protegir el seu lobby concret i els favor s’acumulen al llarg de la campanya. Dit d’altre manera, cap candidat que tingui una voluntat molt redistribuidora (eufemisme de comunisme real) té cap opció de ser votat, ja que son el seus pobres votants qui li haurien de donar els seus pocs recursos per poder fer la publicitat necessària per aconseguir la popularitat requerida.
No vull dir que aquí no passi (sembla ser que els membres de determinat partit polític tenen les espatlles ben guardades..), i d’altres tenen tants càrrecs públics que podem dedicar-hi només 5 minuts al mes però cobren la mensualitat sencera (ara estic pensant amb les dones d’algun ex molt important).
I per acabar, una mica de pólvora al tema, un vot d’algú que no li interessa gens la política ni la segueix a de valdre el mateix que algú que sí que hi mostre interes. Dit d’altre manera, la meva opinió mèdica a de valorar-se igual que la d’un metge si parlem d’una angina de pit?
Salut i anarquia (si aquesta és ordenada, reglamentada i pautada).
Salut, Josep!
Sí, el problema és que aquí “la menjadora” és el sistema de partits, de finançament no del tot transparent, mentre que allà la menjadora la posa directament el capital. Amb tot, però, alguna cosa en podem aprendre. De la mateixa manera del model d’Israel. No són les dues democràcies (??) més joves, però entre les “noves” són de les més visibles per les protpietats intrínseques del model. Sense voler donar massa feina a ningú, a més de no ser pragmàtic ni útil actualment, també estaria bé veure el model del parlament islandès del segle IX-X (el parlament més antic de la dita democràcia moderna), o l’estructura original de la nostra Generalitat…
Per altra banda, una petita concreció genèrica, estrictament lingüísticai filosòfica, que no éspas poc, (que no vol ser una resposta o concreció a la teva observació!!): “anarquia” vol dir manca (“an-“) de principi (“arjai”, en plural principis –no entesos com a principis morals, evidentment–). La manca d’aquests “arjai” no implica nencessàriament la manca d’ordre, només vol dir que, en allò públic no hi ha un sol ni uns pocs principis d’acció, sinó que aquests són múltiples i canviants, fluïds.
Com deia aquell “be water myy friend”, és a dir que, al contrari del que s’afirmava fa uns quants anys de “quin es mogui no surt a la foto” per justificar el cafè per a tots, el fonament de l’anarquia és que “qui no es mogui no surt al vídeo”.
Apa, ja està! I això sense haver fet, encara, el cafè!
Hola Jordi,
seguim amb el tema. Des de fa temps tinc que reconeixa que no em preocupa tant la forma de assolir majories/minories parlamentaries sinó el compromís amb la paraula donada. M’explico, tots el partits presenten el seu programa electoral que en la majoria de casos semblen una carta al Reis, i si arriben al poder, com es lògic, no es aplicable i punt. Per mi això és simple frau, engany, nul·litat contractual i resolució de contracte. Els programes-contracte electorals tindrien que tenir un timing amb marge mes/menys. Incompliment lleu comportaria una sanció electoral per les pròximes eleccions, incompliment greu, nous comicis.
Potser faríem una o dues votacions de més però els partits tindrien que fer propostes realistes dins el seu programa-contracte, sinó ja sabrien que el resultat és perdre l’escó i si la pifia és forta, la sanció durant anys per gestió pública. Mai m’ha preocupat el sou dels diputats, la part preocupant per mi és que la majoria no se’l mereixen.
I per aclarir una dubte a un amic meu (polític actiu), jo no dubto de la seva honestedat però si de la persona anterior a ell en el càrrec i possiblement a la persona que els substitueixi.