Can Gallostra i la democràcia fàctica

,

La distància que hi ha entre les nostres paraules i els nostres fets, és la que separa el volem d’allò que tenim.

Una afirmació que es fa palesa, per exemple, quan pensem en el que la majoria de nosaltres voldríem pesar i ho contrastem amb el volum d’aliments que, donant-nos un polsim de felicitat abans de precipitar-se als avencs de la nostra panxa, passen a augmentar el nostre jo corpori tot aprimant la nostra autoestima .

Però avui us proposo anar un pas més enllà i contraposar la democràcia formal que exercim en períodes de quatre anys amb la que DIEM allò que volem, a la democràcia real, física, mesurable i desemmascaradora que practiquem amb la targeta de crèdit a la mà i amb la que FEM cada dia la societat que ha de venir.

El diner, el flux comercial, és  la força que avui està modelant el futur.

És una democràcia sincera, directa i immediata: No hi ha vots nuls, ni en blanc, ni abstencions: tothom la practica i, de vegades, més d’un cop al dia.

És constant, bastida de fets rutinaris, és a dir, de realitats i no pas de paraules que tot sovint només són desitjos.

És un procés automàtic que no ha de passar per cap diari oficial, no provoca despeses de burocràcia ni requereix una força coercitiva per aplicar-se, com és el cas de les lleis. És, podríem dir-ne, un procés natural.

Confesso que tot això que us exposo és un subproducte metabòlic provocat per un allau de notícies que aquesta setmana el meu cap ha digerit de la manera que ha pogut. Ignoro, però, si el resultat és una alenada de lucidesa o una pretensiosa flatulència.

Els ingredients han estat un nivell d’atur al nostre país extraordinari fins ara, la perspectiva d’un empitjorament de les futures pensions i una ruïna d’edifici que feia de fàbrica a Bangla Desh, on, després de perdre una batalla fútil amb la gravetat, han mort centenars de persones que no havien conegut mai les vacances pagades.

No m’imagino la fàbrica Llobet ensorrada per la combinació del sobrapès de la maquinària i unes estructures de fireta. Ni els obrers de Can Gallostra treballant per 30 euros al mes i deixant de cobrar tres dies per causa de faltar a la feina un de sol.

Però avui Can Llobet i Can Gallostra estan tancats i productes similars als que sortien d’aquestes empreses de Calella es fabriquen en condicions decimonòniques per vendre’s immediatament després, amb tècniques de màrqueting del nostre segle.

Aquesta és una manera d’estalviar-se les legions d’inspectors de sanitat, indústria, hisenda, protecció de dades i benestar sindical pròpies de les societats on tothom voldria viure, per anar a fabricar allà on la combinació d’una sabata i una espardenya són un luxe asiàtic.

Benvingut als post-sindicalisme, on uns sindicats semi-funcionarials interpreten papers anacrònics dins d’un pati tancat per les fronteres estatals.

Extraordinària i macabra proesa: comercialitzar el producte de les clavegueres industrials del planeta com a objectes de desig.

Una alquímia nigromàntica que transmuta la misèria, la desesperació i allò que anomenariem inhumanitat en prendes de consum que prestigien socialment aquell que les vesteix.

Els alquimistes volien transformar els metalls en or, però algunes marques de roba multinacionals han anat més enllà. Han convertit la ignomínia directament en prestigi: la merda en dòlars.

No, no estic carregant les culpes sobre el malvat capitalisme transnacional, només. Aquest fa el que està en la mateixa condició humana: explotar el tercer món, vendre la producció al primer amb el màxim profit i portar els guanys, si és possible, a paradisos fiscal.

El protagonista central d’aquesta comèdia negra és l’elector-consumidor. Nosaltres, que ignorem voluntàriament (perquè tenim eines per saber-ho) que una societat s’acostarà a l’estat del benestar de que gaudeixin els productors dels seus bens de consum.

Esperem ingènuament que la magresa del wellfare state l’arreglin les eleccions en les que participem (si és que ho fem) cada quadrienni, mentre exercim una democràcia comercial diària, inapel·lable que no fa més que donar-li purgants.

Xavier Cáliz
www.dinots.cat

07/05/2013