Vinyes verdes vora el mar

Aquestes son les poètiques paraules que el gran Josep Maria de Sagarra va dedicar als camps costaners i que ara a la primavera reprenen tota la seva força i actualitat. Avui vull parlar de vinyes verdes de Calella, també ho podria fer d’altres pobles però, què carai, vull parlar de Calella, de polítics, de presidents visionaris i d’atur.

Sóc fill de pagesos i durant un temps em vaig dedicar al no-negoci del camp. Estem parlant de fa molts anys, quan a Calella hi havia hectàrees i hectàrees dedicades a la maduixa, que tenia una qualitat per sobre del comú. Els camps bullien de feina, de treball, d’olor dolça i sou digne. Els maduixaires compraven maquinària agrícola, furgonetes, planter, edificaven barraques, feien hivernacles, construïen pous i dibuixaven a l’horitzó una certa riquesa dins el sector.

Però jo vaig començar tard, vaig començar quan el sector marcava de feiaanys un declivi important. Ésa dir, no vaig conèixer en primera persona tot allò de què parlava abans, només vaig viure l’altra cara de la moneda.

Una vegada va venir al nostre poble el president Pujol i va reunir-se amb els pagesos de Calella; jo era tan jove que hi vaig anar per veure en persona a qui fins aleshores només era una imatge de televisió. El sector tenia problemes i estava intentant entomar-los amb fortes inversions que fessin possible la supervivència de la nostra estimada maduixa. Les paraules del president foren esmicoladores per l’audiència, més o menys i de memòria: “d’aquí a deu anys no hi haurà pagesos a Calella i tots us dedicareu al turisme”. Vaig pensar que era una opinió agosarada perquè desconeixia en aquell moment que, a part de president, era qui decidia en què invertir i en què no.

I la maduixa va morir. Sabeu què ens deien per aquell temps? Que no érem competitius, que teníem costos estructurals cars, que no podíem oferir preus baixos al mercat i que per això desapareixíem. Estic parlant de finals dels vuitanta. Preus baixos, competitivitat… sona com d’avui en dia.

Calella és va creure la mentida i ara en paguem les seves conseqüències. Tenim hotels de preus baixos, molt baixos, botigues de “xinos o paquis” que et vesteixen pel canvi d’anar a comprar el pa, bijuteria reciclada de plàstic d’ampolles de detergents, cerveses a litres i menús a preus de dònut. Hem eliminat per complet la qualitat i aconseguit preus realment baixos. I quin és el següent pas? Ja ho sabeu, igual que els maduixaires, morir. El centre comercial de Calella fa pena, igual que les vinyes verdes de Calella, verdes d’herbes, d’abandonament.

Ser pagès ha sigut una font inacabable de bromes i menyspreu per part de moltíssima gent. Jo no ho sóc ara però hi tinc les arrels i per tant sempre m’han fet mal aquestes bromes, però vull dir una cosa als qui riuen de la gent de la terra, a mi mai em faltarà menjar per dur a la boca… I a tu?

Josep Busquets
Cultivador de bytes, punts i herbes

09/05/2013