Crònica d’un matí a la Vallalta

Us ho dic de debò, he hagut de canviar el text que estava preparant. Ha pogut més la intensitat de les sensacions viscudes, que no pas la proposta planificada. Aquesta ja la farem, ja parlarem d’altres coses, però avui em ve molt de gust parlar-vos de l’experiència del matí d’un diumenge, aquí, ben a prop, a Sant Iscle de Vallalta.

La Diputació de Barcelona organitza unes passejades durant tot l’any pels nostres parcs naturals, amb l’objectiu d’ajudar a conèixer millor el patrimoni natural i cultural del territori i gaudir del seu entorn. Aquest cicle de sortides es porta a terme a diferents municipis de l’àmbit del parc i estan guiats per persones expertes, coneixedores del territori, que ajuden els participants a interpretar i comprendre els paisatges i a descobrir racons amagats i aspectes concrets dels llocs.

Un bon dia em va arribar a les mans el programa i em va sobtar la diversitat i la qualitat de les propostes, amb itineraris molt atractius i variats. Entre totes les opcions n’hi va haver una que em va cridar especialment l’atenció: Les plantes remeieres a la Vallalta.

Com ja sabeu, fa un temps que vinc fent caminades, rutes, grans i petits recorreguts, marxes, passejades, fotografia de natura, senderisme, hiking, etc, per tota la geografia catalana. I, com també sabeu, és quelcom que m’emociona i que em fa viure emocions i sentiments indescriptibles, molt sovint compartits amb excepcionals amics i amigues. Amb alguns d’ells també ens imaginem projectes i reptes. Ens agrada fer aquesta subtil mirada més enllà de la rutina del dia a dia. I un dia vam decidir fer ratafia. A partir d’aquí, investigació, receptes, tasts i una espectacular recerca a l’entorn d’aquest fantàstic món. És clar, doncs, les plantes remeieres hi lligaven perfectament.

I arriba el dia. Pel matí, a una hora prudent, sortim de Sant Iscle cap a Dones d’Aigua. Som deu persones i la guia. I aquí ja tenim la primera sorpresa, la guia és la Carme Buxalleu, biòloga i autora de diversos estudis sobre flora, vegetació i fauna, i autora d’un magnífic llibre amb el nom de “L’Alt Maresme: Itineraris de natura”. Comencem bé!

Arribem a Can Bosc i comencem la passejada. La Carme ens apareix amb una branca de Cicuta, just on hem deixat els cotxes. Sembla mentida! Agafa un brot d’ortiga i s’hi refrega la cara. Atenció! Però no, ens enganya. És un brot d’Ortiga borda, molt semblant a l’Ortiga que hi ha al costat, però la borda no és urticant. Fa una flor blanca que la distingeix.

Amb l’ortiga es pot fer un potent insecticida. Es posa l’ortiga a macerar amb aigua durant quinze dies, fins que es podreix i fa pudor. Es filtra i ja tenim el producte. Diuen que va molt bé, però fa molta pudor.

De seguida trobem la Dent de lleó. Amb les seves arrels torrades es feia un succedani del cafè. A l’esquerra del camí una Herba de Sant Robert i un Plantatge de fulla ample, dit també Grana de canari. Més enllà juguem amb l’Apelagosa, que s’enganxa a la roba. Ara collim un brot de Rementerola, que fa molta olor i és com la menta. És una herba digestiva. L’Herba pigotera o Polipodi té en el rizoma la seva part medicinal. Té una tija soterrània i és un potent laxant.

La Calabruixa fa un raïm de flors blaves o liles. És tòxica però es pot menjar el bulb. I, com no, la Rosella dita també Quiquiriquic o Quicaracoc. Amb els pètals de color vermell i la càpsula es fa una infusió que va molt bé per la tos. El seu consum, a diferència del cascall, no és addictiu. L’Herba de les orenetes o Herba berruguera té un làtex de color carbassa que crema la pell. Va bé contra les berrugues. El Colitx o Esclafidor té el calze inflat i les flors peten si les piques contra la mà. Amb les fulles es poden fer truites d’herbes.

Passem per un lloc bagueny, on hi ha un Cirerer silvestre. En una paret hi la Heura, que és una herba molt tòxica, vomitiva i purgant. Pot arribar a ser mortal. Al costat hi ha un Lletsó, de fulles comestibles i que es posa a les amanides.

El Melcoratge és una planta que pot ser masculina o femenina. La creença popular diu que les dones poden triar el sexe del fill si mengen melcoratge masculí o femení. En el marge hi ha la Morella roquera. Curiosament, el seu pol·len és el responsable de la majoria d’al·lèrgies.

També trobem un Llorer, arbre característic i l’únic arbre de ribera de fulla perenne. La llegenda diu que a Delfos, les sacerdotesses cremaven fulles de llorer i que amb el seu fum creaven una atmosfera embriagadora que les permetia endevinar el futur. En el marge hi ha unes quantes Orelles de Venus o Barretets, de fulles carnoses. Si es treu la pell de la fulla i s’aplica sobre una ferida, afavoreix la cicatrització.

Hi ha molts Caps blancs o Herba pixanera, i que amb el seu nom ens diu clarament quins són els seus efectes. També trobem Orenga, amb flors de color lila, i l’inevitable Fonoll, amb moltes propietats. Va molt bé per augmentar la producció de llet i per les flatulències. Hi ha molts llocs on precisament per això es barreja amb les mongetes. Es pot fer un licor de fonoll posant les llavors del fonoll a macerar en alcohol durant 40 dies. Després s’hi afegeix un almívar (aigua amb sucre) per fer baixar la graduació i ja ho tenim. L’Esparreguera, que és una planta diürètica curiosa. No es fa més pipí, però sí que s’ha d’anar més vegades al vàter.

Es deia que el Trèvol pudent, que fa una flor blava característica, anava bé per a les picades de serp, tot i que s’ha comprovat que no és cert. La Carbassina, de flors blanques petites i fruites en forma de boletes vermelles, és un purgant molt violent. El Roldó fa uns fruits negres, com les mores, però és astringent i pot ser mortal. Abans, sobretot a Mataró, s’utilitzaven aquests fruits per adobar les pells.

L’Herba brúixola també es pot menjar a les amanides. Les seves fulles indiquen sempre la direcció Est-Oest. Trobem Eucaliptus i la inevitable Alzina Surera. Les fulles d’eucaliptus són dolentes pel sòl, doncs maten la flora microbiana. A l’entrada del paratge de Dones d’Aigua hi ha una espectacular alzina surera.

Dones d’Aigua és un indret fantàstic, amb llegenda. No l’explicarem aquí, però fou un afegit molt interessant a la passejada. També hi ha una llegenda semblant, relacionada amb el Salt de l’aigua de la Riera de Pineda de Mar.

A la sortida trobem la Verdana, que va molt bé per la pell. Sembla ser que els fruits tenen uns ganxos que van inspirar a l’inventor del Velcro, un dia que el seu gos s’hi va quedar enganxat. Mes endavant, la inefable Gatosa, amb flors característiques de color groc, i que no s’ha de confondre amb la Ginesta. Una infusió amb les flors va molt bé per la tos.

Ens aturem davant d’un Pi pinyer. Resulta que no és d’aquí, sinó de l’altra banda del Mediterrani. El d’aquí és el Pinastre, del que s’obté l’aiguarràs. Del pi pinyer s’extreu l’essència de trementina. El Vern és un arbre autòcton (la Verneda, Sant Just Desvern). Abans, fa alguns anys, els boscos de verns arribaven fins al mar. Les fulles van bé pels peus adolorits.

La Tarongina fa una olor increïble. Les fulles es posen a macerar i d’aquí s’obté l’Aigua del Carme. El Raïm de moro fa uns fruits vermells que abans es feien servir per tenyir el vi. L’Herba del traïdor fa unes flors blaves grans que van molt bé per cicatritzar les ferides.

Els brots tendres de l’Esbarzer o Romeguera es poden menjar com si es tractés d’una verdura. Les fulles són astringents i en èpoques de penúries servien com a substitut del tabac per fer cigarretes.

A l’Edat Mitjana les arrels de l’Herba de Sant Benet es portaven com si es tractés d’un amulet. El Borró fa una flor blava o vermella i és una planta expectorant. La Bossa de pastor és un tònic uterí i va bé per regularitzar la menstruació. L’Herba de Sant Joan o Pericó té les fulles amb uns punts transparents i se’n fa un oli que va bé per la gastritis.

Trobem molta Estepa borrera, i el Plantatge de fulla estreta, que és antiinflamatori i antisèptic. Va molt bé pels constipats i per netejar els ulls. L’Herba blenera, que es feia servir per fer els blens de les espelmes. No hi podia faltar l’Arboç, de sobres conegut, amb uns fruits que quan són molt madurs porten un punt d’alcohol. Si se’n fa abús, provoca mal de cap i diarrea. A l’arboç, a la tardor, hi conviuen les flors i els fruits.

La Lleterassa produeix una resina blanca que va molt bé per a les berrugues. L’Aranyó, amb uns fruits negres que són la base del patxaran. Les fulles són dolces i fan una magnífica infusió.

I s’allarga la llista amb el Cap d’ase, el Lluví, el Matapoll, la Flor de Sant Joan o Sempreviva, la Pimpinel·la, el Màstec, l’Olivera, l’Herba pussera, que és un laxant no irritant, el Cascall, la Figuera, la Malva, comestible i bona pels grans i el Saüc, del que s’aprofita tot. Fins i tot les flors es poden arrebossar i menjar.

Pel camí trobem el Pla de Forcs, amb unes grans pedres que tenen uns forats fets per l’home, que generen més llegendes de sacrificis humans i rituals inversemblants. Es respira quelcom màgic i ple d’energia positiva.

Hem arribat tot plegat al Coll Senís i hem tornat per l’altra banda. Hem fet només sis quilòmetres, però han estat probablement els sis quilòmetres més intensos i enriquidors que mai hagi fet. Ha estat una matí fantàstic, inoblidable, genial… I ens hem emportat a casa un espectacular bagatge d’informació i de coneixement. Ah!, i també he recollit algunes herbes i idees per a l’aventura de la ratafia… només faltaria!

Disculpeu la llargària, però ho volia compartir amb vosaltres amb aquesta intensitat i amb aquesta il·lusió.

“Al maig, vaig com vaig”.

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

16/05/2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s