Pel forat del pany

,

Va de xoriços i banquers

El xoriç és un producte genuïnament hispànic que es perd en la memòria dels temps. En un principi era de color negre (barreja de carn i sang del porc) i no va ser fins a finals del segle XVII que s’hi va afegir el característic pebre vermell, arribat de les colònies americanes.

Diu l’anecdotari de la història que el rei Carles IV tot anant de cacera es va trobar amb un home de poble que el va obsequiar amb un xoriç fet per ell. Aquest home tenia per malnom “Tío Rico”  i li va agradar tant aquell xoriç al monarca que el va anomenar Proveïdor de la Reial Casa, que ve a ser com el “Choricero Mayor del Reino”… Té la seva conyeta que el primer “choricero” del que en tenim constància, ja fos un “Tio Rico” !

Cap a quarts de deu -sempre que pot- en Ramon surt de la Sucursal i va al bar de davant a esmorzar. Un entrepà i un tallat. Abans, l’entrepà li feien al bar, però ara que els temps son magres, se l’emporta de casa i es pren un tallat amb llet freda que l’amo del bar ja li prepara sense preguntar, tan bon punt el veu entrar per la porta… Avui, per cert, quan obre l’embolcall de paper d’alumini, descobreix que la dona li ha preparat un entrepà de xoriç. No és el que mes li agrada, però porta gana i li clava queixalada.

Fulleja el diari del bar i els pensaments se li en van. Ara, que li falta poc per jubilar-se, recorda quan els escolapis van cridar els seus pares per comunicar-lis que el Banc Hispà Americà buscava un noi, entre els mes espavilats de l’escola per entrar al Banc. Ell va ser l’escollit i a casa van fer festa major, l’avi va sentenciar que allò era una feina per la vida, la iaia plorava i li va faltar temps per explicar-ho a les veïnes i els pares van sortir tot cofois el diumenge a fer una llarga passejada pel carrer principal. Fa l’últim glop al tallat i calcula… doncs farà uns quaranta anys ben bons i sembla que fos ahir.

En Ramon no ha volgut mai progressar, i d’oportunitats quan era mes jove no n’hi van faltar. Els companys i la família li deien que era tonto, que podia haver arribat a interventor i fins i tot a director de sucursal, en aquells dies que als directors encara se’ls hi deia “senyor fulano” i tenien prestigi i reconeixement social. D’uns anys ençà ja ningú li retreu la seva manca d’ambició i segur que molts pensen que en Ramón no en té un pel de tonto i que ha fet molt bé quedant-se on era i veure-les venir.

I n’ha vist de tots colors des de la finestreta de la caixa. Ha tingut molts caps, ha conegut i tractat a tota mena de directius i executius bancaris, des de “senyors” de debò fins a trepes amb molta cara. En aquests darrers anys bojos, abans d’esclatar la bombolla, ha constatat, amb incredulitat i desencant, com els de dalt de tot anaven a omplir-se les butxaques, fos com fos, provocant el deteriorament galopant d’un sector vital pel pols econòmic de la societat. Fins el punt que ara, de la Banca, gairebé no se’n refia ningú.

A la seva Sucursal, quan aquell client de tota la vida vol saber quin serà el proper desgavell bancari, ja no li pregunta al director de torn, sovint un jove economista amorrat tot el dia a l’ordinador, sinó que se’n va directe al caixer: “Ramon, tu com ho veus?”. Ell, arronsa les espatlles i, si hi ha confiança, se li sincera: “No n’hi ha un pam de net!… Però jo rai, a mi em queden dos telediaris “

Quan està pagant el tallat, a fora se sent un fort enrenou. A en Ramon li falta temps per sortir i es troba amb un grup nombrós assegut al carrer, davant de la Sucursal. Porten pancartes i fan sonar botzines i xiulets, criden consignes i empastifen amb adhesius multicolors la porta i les vidrieres del Banc.

En Ramon prova d’entrar, però els manifestants no el deixen. Uns joves l’increpen: “Banquers, lladres, pocavergonyes… xoriços, xoriços!!” A en Ramon li fa mal sentir això i nota a la boca com li repeteix l’entrepà de xoriç. Algú el reconeix i diu que el deixin passar, un altre li demana: “Ramón, tu també ets dels nostres, queda’t aquí amb nosaltres!”. Per un segon n’hi venen ganes, però, tot sortejant aquell laberint de cossos i cames, respon amb un somriure sorneguer: “Avui, no puc, que tinc feina… Un altre dia, ja en parlarem!”.

En Ramon s’incorpora a la caixa i atén a una clienta, espantada pel que esta passant al carrer. Ell procura calmar-la: “No pateixi, senyora, fan molt soroll i res mes. Son bona gent”. És a punt d’afegir: “…i tenen tota la raó!”, però calla. Mentre, curosament, com ha fet tota la vida, torna a comptar els diners que ha de pagar a la clienta esverada, pensa que aquell món de quan ell va entrar al Banc recomanat pels escolapis, ja fa temps que ha deixat d’existir.

APUNTS A L’AGENDA

*Si aneu al “Museo del Prado”, busqueu un quadre anomenat “El choricero”, pintat l’any 1780 pels germans Francisco i Ramón Bayeu, que foren cunyats de Goya…Sembla que és el retrat del tal “Tio Rico”

*A part del precedent medieval de les “taules de canvi”, generalment controlades per jueus, el primer Banc de l’era moderna a Catalunya, va ser el Banc de Barcelona (1844)

*La bombolla immobiliària del segle XIX era el ferrocarril. En el seu moment, la baixa rendibilitat de les Companyies Ferroviàries va provocar una gran crisi econòmica (1864-1866) que va portar la ruïna a molts inversors i la fallida de la major part des bancs creats fins aleshores.

*Ja ho diuen: Qui no aprèn dels errors del passat, està condemnat a repetir-los… Així ens va!

*La frase del mes. Si alguna Banca té solera, és la Suïssa. Ja se’n parlava en el segle XVIII: “Si veieu saltar per la finestra un banquer suís, salteu darrera d’ell. Segur que hi ha quelcom a guanyar!” (Voltaire, 1694-1778)

Fausto

23/05/2013