No abaixem la guàrdia

Pels que vàrem tenir una infantesa o adolescència post-franquista, sóc del 60 i escaig, el record que en podem tenir d’aquells temps és un record generalitzat de senzillesa, pocs luxes i estalvi a casa. La incertesa política del moment s’afegia al costum de passar “amb lo just”, de guardar la roba de mudar pels diumenges o festius, i d’estalviar anys per estrenar la tele en color o renovar la rentadora. Els canals de la tele eren la “primera” i l’UHF (“uhachefe”) tots dos en castellà i a les 12 s’acabaven amb l’himne espanyol i la foto del monarca, mentre l’endemà tothom parlava en el pati del col·legi de la mateixa sèrie “Hombre rico, hombre pobre”, “Los hombres de Harrelsson”, “Starky i Huch”, etc., la que tocava aquell dia. La tendència en el vestir en la adolescència era la Hippi , per poder portar pedaços a la roba i per aprofitar la roba dels mes grans sense vergonya, però, de fet, no tenia cap importància. Pel que fa a la música estrangera passàvem dels Beatles i Rollings en la lluita pel rock mes clàssic als Queen , Led Zeppelin, Status Quo o AC/DC mentre Bee Gees i Boney M eren els reis del Pop i Cat Stevens i Bob Dylan marcaven altres inclinacions, però a “Radio Nacional de España” guanyaven Nino Bravo, Mari Trini, Raphael i Julio Iglesias, etc… A Catalunya Núria Feliu, Llach i Serrat eren líders mentre esperàvem l’estiu per assistir al Canet Rock amb els Sisa, Raimon, Pau Riba, Elèctrica Dharma, Mª del Mar Bonet, etc. i mentre un trio de joves trincaires donaven la nota de sàtira al moment d’una censura en decadència.

El punt clau de la transició la va marcar l’arribada pactada amb Adolfo Suárez, d’en Tarradelles amb el “Ja sóc aquí” i les manifestacions de l’11 de setembre i Sant Jordi amb la petició d’un estatut que es feia pregar. Mentre el jovent ens esforçàvem en canviar les males influències de la llengua en els últims anys, portats per campanyes polítiques d’un govern autonòmic liderat per un inesperat president Jordi Pujol.

Campanyes que es feien veure per mitja d’adhesius enganxats bàsicament al cotxes i carpetes escolars. N’hi havia d’institucionals promogudes per la generalitat i d’altres sorgides per moviments socials per afers pro-reformes.

De la campanya de la llengua tots en vàrem aprendre!, tots ens hi abocàvem rectificant-nos contínuament i procurant que els nostres pares i avis també ho fessin, malgrat ens volien fer creure que “sempre s’ha dit així”. Paraules que ara no es podrien conjugar en cap frase, com “bussón”, “antes”, “basura”, “recado”, “vivenda”, “verbena”, “apoyar” “mantequilla”, “cucharón”, “bucadillu”, “pues”, etc… i frases fetes com “desde luegu”, “sin embargu”, “és un sinverguensa”,… eren al vocabulari popular de l’època i marcaven una influència massa pesada dels 40 anys de dictadura i dels medis de comunicació únicament en castellà. No va ser fàcil , la prova és que encara perduren paraules com el “carajillu” o “patada” que ens han costa adaptar probablement perquè demanar un cigaló o llençar una potada o puntada, pugui semblar més una necessitat sexual.

Un cop passada aquesta febre lingüística, pot semblar que tot està fet i malgrat que ara es pugui demanar o parlar obertament d’independència, i que sembla que és un moment àlgid per Catalunya, no podem abaixar la guàrdia, segueixen havent-hi moltes paraules per canviar, “camilla”, “melena”, “inalàmbric”, “timar”, “calentador”, “tormenta”, “secar”, “traicionar”, etc… i locucions com “a mida que”, “en breu”, “de la mà de”, “de peu”, “del contrari”,… A les comarques cada vegada més les vocals neutres s’assemblen mes a les “a”, en Pere ja no és en Pere si no “el Pera”, i això només passava a la capital, començant pel jovent que no hi ha manera que diguin les hores amb quarts, ells queden “a i mitja”, seguint per les televisions, que no parlen prou bé i haurien de donar exemple, i acabant per nosaltres mateixos, que en últim dinar d’aniversari que vaig anar, els que havíem canviat el vocabulari en la joventut havíem substituït la cançó de “ Moltes felicitats, …” per “Aniversari feliç …”, tot un exemple de traducció literal als 50 anys.

Podrem ser independents o no, podrem ser rics o pobres, però hauríem de mantenir el que ens fa com som, les tradicions i la llengua!.

àngel macià
en minúscula

27/05/2013