Passarel·la de bata blanca

Fa dies que no vaig al Corte Inglés, a Barcelona. És com passejar per una petita ciutat, no per l’ambientació ni l’atrezzo, sinó per la gent que et trobes. Et creues amb tots els tipus de gent que conformen una comunitat, els nivells socials, les edats, les condicions, una veritable mostra d’humanitat.

Aquí a la vora, però, tenim un exemple una mica semblant, i aquest sí que ens resulta més fàcil de visitar. Ja sigui per l’edat o per la mateixa constitució personal, en un moment o altre ens toca fer-hi una visita. L’hospital és allò més semblant que tenim a un edifici d’unes quantes plantes, amb seccions diverses i diferenciades, personal dependent i especialitzat, i uns “caps de vendes” que van resolent tots els casos que se’ls presenten.

A l’hospital de la meva ciutat (quina manera més eufemística de dir-ho), l’espera obligatòria a una visita pot ser en escenaris diferents però que habitualment passa per ser un grup de cadires enfrontades, en diverses formacions, un quadrat, un rectangle, unes fileres, o una diversitat incontrolada… Tot i això, l’espera és entretinguda.

Una de les darreres vegades que vaig visitar aquest Corte Inglés sanitari vaig gaudir d’una posició privilegiada a l’hora d’anar fent temps. Era en un replà que donava a un passadís per un cantó i que tenia unes escales a l’altre. És a dir, el tràfec de personal era constant. I això vol dir que vaig poder passar l’estona no memoritzant matrícules de cotxe ni comptant homes barbuts, sinó fent un balanç de les tendències actuals en l’ús de la bata. Dubto que hi hagi un estudi universitari sobre la matèria (aquí ho deixo anar…).

Partint de la base que la bata (més o menys) blanca és un element necessari i imprescindible pel personal sanitari i el seu ús no ve marcat per qüestions estètiques sinó pragmàtiques, no costaria gaire pensar que si té dues mànigues i uns botons hi són per alguna raó determinada que no hauria de ser massa difícil de deduir.

Per què, doncs, la continuada desfilada de metges i auxiliars diversos m’anava mostrant, una rera l’altra, tantes maneres diferents de posar-se la bata com  persones m’anaven passant per davant?

Vaig veure el metge que segur que va treure excel·lents i mencions especials durant tota la carrera, amb tots els botons cordats, la camisa a sota ben planxada, marcant els plecs, i deixant rera seu una aura acadèmica in qüestionable.

Més enrere, uns camillers recordaven el cap de setmana, amb màniga curta, sense coll però amb un toc de distinció informal. Contrastaven amb el següent “capità Amèrica”, cabells al vent, onejant i la bata oberta que s’anava obrint de cantó a cantó del passadís. I així, ara l’un, ara l’altre, bates més llargues i més curtes, amb mànigues i sense, i de tres, quatre o cinc botons, cordats tots, quasi tots, la meitat o cap….

Al final però, just abans de sentir com el meu nom ressonava cridat a entrar a la secció de moda masculina, va passar des del passadís, pel replà i dirigint-se a pujar o baixar les escales, ves a saber, i tot fent un parell de revolts amb pirueta i tirabuixó, la bata més ben exhibida de la passarel·la. I la veritat és que aquell lluïment  estava molt ben treballat. Des del darrera podies observar una bata ben posada, amb un bon caient, amb la mida justa per tapar fins allà on ha de tapar però sense exagerar, i, pel davant…. pel davant, impossible de veure’n la més mínima expressió. El joc i el moviment dels braços aconseguien deixar darrera seu tota la roba perquè així el que quedava en primer pla era tota l’altra, la que realment mostrava la categoria i la classe de la propietària (de la bata) i que ara, en aquest moment, no sabria pas dir de quin color era.

Josep Barri
vilapou.cat

29/05/2013