Fins al capdamunt de gurús

Des d’abans de Sant Jordi que no paro de veure a les llibreries publicacions de diferents autors, tot ells reconegudes figures de diferents àmbits acadèmics, que segons els títols tenen a les seves mans la recepta infalible del futur de Catalunya. I a jutjar (només) pels índex de les esmentades publicacions, semblen tenir clar perquè les coses s’han de fer d’una o altra manera.

El més interessant de tot és que ben pocs, per no dir cap, dels textos conflueixen a generar un discurs més o menys homogeni o, com a mínim, coherent i articulat, especialment si tenim en compte la importància del tema que tracten i la importància que sembla tenir un nou sistema financer, una nova llei electoral i el corresponent model de representació, etc.

Possiblement degut a la meva (de)formació acadèmica, no he entès mai els moviments (psicològics?) de masses. Ni els relacionats a les divinitats ni els referents a aspectes socials, i molt menys els que es vinculen a l’esport.

I he de reconèixer que, a causa d’això, els darrers mesos visc en una mena de desconcert permanent i una certa mala baba, envoltat de publicacions de tots aquests gurus del futur econòmic, social i polític del país. No he suportat mai que cap instància pretesament superior, sense que se n’hagi demostrat ni la legitimitat per fer-ho ni, encara menys, la superioritat o validesa, vagi dient el què i com hem de fer per assolir una fita determinada.

Normalment, el poble (terme il·lustrat que m’empipa especialment perquè porta a tant a la separació entre els que el formem i la resta, com al dictum bàsic del despotisme “Tot per al poble però sense el poble”) o, tal com ens diuen ara, la ciutadania (com si ens concedissin alguna cosa que fins ara no teníem o no sabíem que teníem i, per tant seguim sent diferents per no se sap ben bé què), sol saber perfectament i per intuïció, per tal com funcionen i evolucionen les coses, què cal fer.

Al finals del segle X, per posar només un dels exemples dels què disposem, també s’havia d’acabar el món: van aparèixer tot un reguitzell d’il·luminats, gurus, futuròlegs i altres que predeien la fi del món a l’any mil, de la mateixa manera que alguns van predir el col·lapse del nostre món en arribar el dos mil, a causa d’un petit problema informàtic, ho recordeu? I, en cap dels casos, no va canviar res…

De fet, en el primer cas, el canvi d’any, de segle i de mil·lenni va ser força positiu: en un parell de segles van aparèixer els burgs o ciutats, va aparèixer l’arada (encara romana) amb roda, que permetia llaurar més ràpid i amb menys esforç i de la seva mà va aparèixer el guaret, van aparèixer els cognoms degut a la concentració de gent als burgs i amb ells també les professions —l’embrió de la burgesia del Renaixement—, va aparèixer la lletra de canvi —que en el futur esdevindria el nostre bitllet. Per resumir-ho, va morir, de facto, el feudalisme en separar-se la gent de la terra (per manca de gent al camp tant per l’excés de gent donades les noves tècniques de producció, i per la possibilitat dels burgesos de passar d’un nivell social a l’altre gràcies al rendiment econòmic del seu ofici), que acabaria essent enterrant, amb certificat de defunció inclòs, uns tres segles després. Ni es va acabar el món, ni els canvis van ser cataclismàtics. Van esdevenir-se parsimoniosament, i prou. I tenint en compte la població i els temps de desplaçament de la gent —i per tant de la informació— es van propagar com la pólvora.

Tornant al nostre present, ja m’està bé que surti algú a dir que ens hem d’espavilar, per recordar que ens hem de posar en marxa alhora (no necessàriament junts!), per aconseguir que les coses succeeixin. El que no suporto es que em diguin com les he de fer, les coses. Fa prou temps que sóc intel·lectualment major d’edat, conscient de les meves limitacions i dels possibles errors en què puc incórrer; n’accepto tant les conseqüències negatives com els perjudicis que això pugui tenir de cara a l’acció futura. De fet, en això mateix consisteix ser responsable: tenir la capacitat de respondre de les pròpies accions (aquells actes que un realitza de forma lliure, conscient i voluntària).
I no tinc cap mena de problema en felicitar aquells que ens diuen què cal evitar en el futur per no caure en els mateixos errors, problemes o atzucacs. Els que em produeixen al·lèrgia són els que postulen exactament quina és l’estructura de les coses. El mateix fet de proposar una estructura de com s’han de fer les coses és molt perillós.
De fet, doblement perillós: per una banda l’estructura de les coses limita les possibilitats d’acció (és a dir, el que podem fer dins d’aquella estructura), limitant o tancant directament la possibilitat de fer les coses d’una altra manera; per l’altra, posiciona explícitament la tal persona de camí a, d’una manera o altra, controlar, aconsellar o proposar decisions que emergeixin, depenguin o es derivin d’aquesta mateixa estructura.

Si els il·luminats de finals del segle X haguessin aconseguit fer creure a tothom que allò era el finis dierum, doncs… ara no en parlaríem, no podríem; els seus avantatges en van treure de fer soroll (en benefici seu i d’algú altre que, normalment, no apareix a la foto, o si més no, no hi apareix en primer pla).

Vull dir que gat escaldat de l’aigua freda té por; és a dir que m’ensumo que tanta profecia referent al futur del país, tant de marcar el camí que cal seguir no és un pur posicionament científic o simple voluntat d’ajudar a que les coses agafin embranzida. I ja he dit al començament que no tots fan el mateix, però els que ho fan interpreten el paper de qui vol i dol: els agradaria no ser coneguts pel que ho són per poder fer obertament el que ens proposen als altres de fer, però aprofiten que són on són i com hi ha arribat per saltar endavant o amunt.

No en nego la legitimitat, d’aquesta manera d’actuar; només la qüestiono. Tots perseguim promocionar-nos, ens hi impulsen la psiquis i el mercat. El que no considero legítim és fer-ho a costa de limitar les possibilitats d’acció de la resta, ni pensant que la ciutadania necessita ser salvada de l’error, conduïda a la veritat.
No existeixen ni la veritat ni l’error, només infinites tonalitats de maneres de fer les coses. La tasca d’aquests gurus penso que hauria de ser menys la de l’augur que llegia el futur al vol dels ocells o als intestins de l’animal escorxat, i més la de l’historiador, que ens mostra com hem arribat on som, i quines possibilitats s’obren davant nostre; què ha estat i mai tornarà, i què podem fer i què no cal ni tan sols plantejar-nos de repetir.

No s’hi val jugar a fer el que no som, a voler i doler, o parafrasejant l’antiga endevinalla llatina Ego sum principium mundi et finis seculorum, sed non sum Deo. No és una prova de responsabilitat.

Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia

31/05/2013