Fa dos anys ens trobàvem a la constitució del nou ajuntament, amb l’elecció de Montserrat Candini com a primera alcaldessa de la Calella democràtica. El govern minoritari de CiU (8 de 17 regidors) se’n surt sense necessitat d’arribar a cap pacte estable, després de declinar el recurs fàcil d’un acord amb el PP. L’esquerra (PSC i ERC) ha preferit mantenir-se a l’oposició i carregar piles de cara a les properes eleccions municipals. Els socialistes paint la pèrdua de l’alcaldia i els republicans, la de regidors. Dos anys després, la situació política nacional s’ha capgirat. CiU ja no està a la cresta de l’onada. Candini va guanyar les eleccions amb plena desfeta del tripartit a nivell nacional. ERC supera ara CiU a totes les enquestes, i el procés cap a la consulta està dibuixant nous lideratges que poden trastocar el mapa parlamentari. El PSC està patint una crisi sense precedents pel debat sobiranista i la sortida del poder a gairebé totes les institucions. La CUP i ICV s’estan organitzant a la ciutat, en plena ebullició d’aquestes formacions a Catalunya. I d’aquí a dos anys, el Continua llegint →

Estem a les portes d’una reforma de la legislació que regula les entitats locals que amb l’excusa de millorar la seva eficiència econòmica, ha de capgirar els ajuntaments.

Primer hom plantejava la supressió d’un munt d’ajuntament petits que no es consideren sostenibles econòmicament. A ningú no se li escapa que en proporció i per allò de les economies d’escala, els serveis públics són més cars en els municipis petits que en els grans. La solució passava per reduir-ne el nombre i tal com s’està fent a Itàlia, dissenyar municipis més grans que són la suma d’un grapat de petits.

Davant del rebuig generalitzat que causà la proposta d’eliminar municipis, aquesta ha estat substituïda per una altre de més lleugera: mantenir el nombre de municipis però buidar de contingut els seus ajuntaments, traient-els-hi competències (sanitat bàsica, ensenyament, serveis socials…), i castigant amb la pèrdua de la gestió aquells ajuntaments els serveis bàsics dels quals Continua llegint →

Revetlla 66

Quan ens pregunten -o ens preguntem- quina és la música de la nostra vida, aquella que ens fa reviure moments i sensacions només escoltant-la i tancant els ulls, tots estem d’acord que és la de la nostra joventut, per afinar una mica més, la de l’adolescència, fregant els 14 fins els 16 o 17 anys… Doncs bé, en l’aspecte musical, la meva generació, que rondava aquestes edats el 1966, es pot considerar afortunada.

Aquell any , els de la colla vam decidir fer-la ben sonada i organitzar una revetlla (en aquells dies foscos, d’ignorància lingüística, en dèiem amb tota la bona fe, “verbena”) de Sant Joan com no s’hauria vist mai. Per començar, vaig demanar permís a casa per muntar-la al pati del llimoner, amb la condició de tenir unes hores d’intimitat, sense pares ni iaies espiant des del terrat. No va ser gens difícil d’aconseguir. En general, als pares, i sobre tot a les mares, els hi feia gràcia veure com Continua llegint →

M’agrada la nit de Sant Joan, em porta molts bons records. Records de quan era un nen i anava a veure la foguera que es feia al descampat de darrera l’antiga biblioteca i en aquell sot tiràvem els primers petards.

Uns anys més tard ho anàvem a celebrar a la Plaça del Bunyol, allò sí que era una revetlla de debò. Per arribar-hi hi havia tres opcions, dues de menys perilloses com eren el carrer Església i el Bruguera i la més atrevida, que era passar pel carrer Llarg quan el carrer Llarg es feia molt llarg, amb els seus pubs farcits de guiris i no guiris passats de voltes i que si en un dia normal d’estiu ja comportava cert risc, la nit de Sant Joan era exposar-te a que et perforessin el timpà amb algun artilugi llençat de ben a prop.

Una vegada arribats sans i estalvis a la Plaça del Bunyol, el primer destí era anar a veure la foguera de la Riera que semblava la festa major d’Iraq. Els coets anaven de Continua llegint →

Estem acabant el mes de maig, ara mentre escric, i ja no sóc capaç de recordar tot el què s’ha programat a Calella des d’inici de mes fins a finals de juny…

Faré un petit recompte, no exhaustiu, d’algunes de les coses que recordo: el Premi Ciutat de Calella, la Ciutat Gegantera (#cgCalella2013), els sènior de l’handball ha pujat de categoria (el passat 12 de maig), la Half Chanllenge, el concurs d’all-i-oli del Pa, Vi i Moltó, la cursa d’orientació més l’arrossada de La Minerva, la cursa de l’Oncolliga…

Escoles, associacions… tothom hi participa i hi és representat d’una manera o altra! Ja és ben cert el que diu en Josep Basart des d’aquest mateix lloc. Ja és ben segur que la diferència de Calella no sigui el lloc, si no la gent que la formen! I la diferència sembla raure en les ganes de fer coses, d’emprendre (encara que no sempre o únicament sigui per un benefici econòmic). Però els emprenedors, encara que no tinguin un objectiu Continua llegint →

Sense cap mena de dubte això seria un gran titular en un món normal i que no estés capgirat del tot com l’actual. Roger Subirana a Calella.

Fem unes quantes passes enrere per posar context al titular. L’any 1998 vaig crear un pàgina web que va arribar a ser punt de referència a nivell mundial i llatí (el web era en castellà) i estava dedicat íntegrament al so en alta fidelitat de referència o, utilitzant el terme més comú en anglès, High End. Per explicar què és això i en poques paraules, podríem definir-ho com la Fòrmula 1 dels equips de música domèstics. Anys després vaig crear la primera publicació en format PDF dedicada al mateix tema però amb una visió més global del fet musical. Vaig entrevistar entre d’altres a un locutor de ràdio especialitzada, un lutier, un neuròleg especialitzat en psicoacústica, un enginyer de so, un dissenyador de l’IQS de renom internacional que havia elaborat un previ de fono, un constructor de caixes acústiques de màxima qualitat i a un compositor, de nom… Roger Subirana. Continua llegint →

Vivim en un món on tot succeeix molt ràpid. Almenys al nostre país, en un context occidentalitzat. Tot i les diferències que hi ha en funció de la concreció geogràfica que agafem com a exemple, vivim rodejats d’immediatesa, individualisme, valoracions estrictament econòmiques, i m’atreviria a dir, superficialitat, precipitació.

En general, i així ho veig jo, ens costa donar importància a les coses que ens donen un valor afegit. Potser perquè ens quedem en allò que ens és més fàcil o pràctic, o perquè ens manca temps. Si em permeteu, per entendre’ns, les ciències pures, naturals o aplicades molt més ben vistes que les ciències socials o humanes. I tinc la sensació que, amb la crisi, el risc de pensar que podem prescindir cada vegada més del que ens aporta aquest valor afegit que ens donen aquestes disciplines és major.

Podria referir-me a moltes coses concretes, per il·lustrar o reivindicar la necessitat de no menysprear Continua llegint →

Inacripcions: http://bit.ly/16T0Gwi

Programa: http://www.slideshare.net/llopasfera/programa-llopasfera13

Quan aquest any ens plantejàvem la temàtica de la Llopasfera fou inevitable pensar en els temps actual s que estem vivint, amb una sensació agredolça i que des del nostre punt de vista optimisfèric miraríem de capgirar. És a dir, d’una banda les fortes clatellades laborals i per tant econòmiques i psicològiques que s’estan interioritzant a les famílies i de l’altre la no-crisi social, les persones s’han organitzat a través dels canals digitals per actuar i remoure els espais reals. Tenim un conjunt d’organitzacions, associacions, entitats i grups en el nostre entorn digital proper que dinamitzen  Continua llegint →

“No em portis a un lloc de turistes”, etziba el visitant. “No pateixis, et duré a un restaurant boníssim”, es defensa l’amfitrió. “A Calella?”, insisteix el visitant. “Sí, sí, ja veuràs. És un restaurant de peix i marisc, soparem bé eh!”, contraataca l’amfritrió. “Ostres! Què bé, reserva taula”, replica el visitant.

L’amfitrió, mataroní, i el visitant, barceloní, participen en la presentació del llibre que el segon acaba de publicar, en un acte a la biblioteca. Els dos, periodistes, havien quedat a can Salom, el cafè de la Sala Mozart, van visitar la biblioteca i La Llopa, i van acabar al vespre sopant a El Hogar Gallego. Aquesta Calella, especialment en primavera, quan encara no han arribat els turistes de temporada i la ciutat bull d’activitats firaires i culturals, la Calella de la Challenge, de la Ciutat Gegantera, de l’Aplec de la Sardana, de l’Exposició de Roses, de la Fira de la Salut, de la presentació de llibres a La Llopa i el Faristol, de les conferències al Casal l’Amistat, i de tantes altres propostes concentrades en  Continua llegint →