Aquelles nits de Sant Joan

M’agrada la nit de Sant Joan, em porta molts bons records. Records de quan era un nen i anava a veure la foguera que es feia al descampat de darrera l’antiga biblioteca i en aquell sot tiràvem els primers petards.

Uns anys més tard ho anàvem a celebrar a la Plaça del Bunyol, allò sí que era una revetlla de debò. Per arribar-hi hi havia tres opcions, dues de menys perilloses com eren el carrer Església i el Bruguera i la més atrevida, que era passar pel carrer Llarg quan el carrer Llarg es feia molt llarg, amb els seus pubs farcits de guiris i no guiris passats de voltes i que si en un dia normal d’estiu ja comportava cert risc, la nit de Sant Joan era exposar-te a que et perforessin el timpà amb algun artilugi llençat de ben a prop.

Una vegada arribats sans i estalvis a la Plaça del Bunyol, el primer destí era anar a veure la foguera de la Riera que semblava la festa major d’Iraq. Els coets anaven de banda a banda de riera i els vailets feien ostentació de qui tenia la bossa de petards més gran,

– jo m’he comprat una caixa de verds, una de xinos i unes quantes piules
– au va, doncs jo porto piules, una font i dos trons, porto més de cent pessetes dins aquesta bossa

La propera parada era acostar-se al ball i fer emprenyar a algun pequinaire tot encenent una traca sota la taula on havia anat a beure cava, a menjar coca, i a escoltar música amb la família. Sovint hi havia un intercanvi d’opinions, fins i tot d’empentes, entre aquesta gent i els xavals que volien demostrar que les normes son per trencar-les.

Però el moment sublim de la nit era tirar petards dels forts, d’aquells que els hi deien “barrenos”, sota l’escenari on cada any hi tocava La Principal de Cassà. Cada any passava el mateix, als primers petards el cantant demanava si us plau que els petards es tiressin més enllà de la plaça, però els nanos no en feien gaire cas i tota l’orquestra anava saltant dels ensurts que anaven patint. He dit tota?, no, entremig d’aquells músics hi havia el nostre ídol, el baixista de La Principal de Cassà que immutable seguia tocant mentre els seus companys alçaven els braços demanant clemència. I els trons anaven petant i els músics acollonits s’amagaven darrera la guitarra, el micro o la trompeta, però el nostre home, l’immutable, desafiava les ones expansives i ho aguantava tot, absolutament tot.

I així era, un any rere l’altre, i l’immutable seguia sense immutar-se, fins que un dia ja no va venir més La Principal de Cassà ni l’immutable i ens vam fer grans i la Revetlla de la Plaça del Bunyol es va deixar de fer.

I ara estic aquí celebrant la nit de Sant Joan tot bevent una copa de cava i fotent-li bronca a uns nanos que han tirat una piula a prop nostre,….. la mare que els va parir! És que aquesta canalla ja no respecta res.

Que tingueu una bona i màgica revetlla.

Quim Lloret
Aficionat a moltes coses, especialista en res

21/06/2013