Pel forat del pany

Revetlla 66

Quan ens pregunten -o ens preguntem- quina és la música de la nostra vida, aquella que ens fa reviure moments i sensacions només escoltant-la i tancant els ulls, tots estem d’acord que és la de la nostra joventut, per afinar una mica més, la de l’adolescència, fregant els 14 fins els 16 o 17 anys… Doncs bé, en l’aspecte musical, la meva generació, que rondava aquestes edats el 1966, es pot considerar afortunada.

Aquell any , els de la colla vam decidir fer-la ben sonada i organitzar una revetlla (en aquells dies foscos, d’ignorància lingüística, en dèiem amb tota la bona fe, “verbena”) de Sant Joan com no s’hauria vist mai. Per començar, vaig demanar permís a casa per muntar-la al pati del llimoner, amb la condició de tenir unes hores d’intimitat, sense pares ni iaies espiant des del terrat. No va ser gens difícil d’aconseguir. En general, als pares, i sobre tot a les mares, els hi feia gràcia veure com ens anàvem fent grans i ja érem als seus ulls “homenets” i “donetes” (que de les noies també en deien “pollas”, però mai vaig gosar preguntar perquè). A més, aleshores, encara tots érem joves com cal (ves per on!). Més endavant, ja ens vam anar esgarriant …

L’ organització de l’esdeveniment ens va portar setmanes, des de després de la segona Pasqua fins un quart d’ hora abans d’encendre les bombetes de colors del pati. Els nois (que ja us he dit que érem com cal, segons els cànons de l’ època) ens vam cuidar de tot, amb la finalitat última i exclusiva d’impressionar a les noies que pensàvem convidar, i de les que ja en parlarem mes endavant. Els mes traçuts, entre els que n’ hi havia un que era aprenent de lampista, es van encarregar de llum i so (de fet, el so es limitava en posar els dos altaveus del tocadiscos el mes allunyat l’un de l’altre perquè es podés sentir a tot el pati) Uns altres, jo era en aquest grup, de la intendència. Vam anar a buscar patates fregides, “ganchitos” i tota classe de marranades a la Xurreria del carrer Creus, coques de Sant Joan, a ca l’Itchart, begudes de tota mena i el xampany (que era com s’anomenava abans el cava) a la Cooperativa, i els mes viscuts de la colla van dir que s’encarregaven de portar quelcom més contundent (rom, ginebra o el que fos) per batejar la Fanta i la Coca- cola…. No hem de deixar en l’oblit el departament pirotècnic, proveïdor de petards, coets, i, sobretot, aquells trons que feien tremolar la terra i que si els tiraves als peus de les noies, feien un saltiró i et deien “animal!” que era, exactament, el que volies sentir. S’ha de saber que tot aquest dispendi el pagàvem només els nois, érem uns cavallers i les nenes venien de franc… Prou seria que volguessin venir o que a casa seva les deixessin.

Pel tema cabdal de la selecció musical ens vam deixar de grupets i vam unir forces. Tothom va portar els seus “singles” preferits, per tal de fer-ne una acurada tria. Com que tots, en un moment o altre de la festa voldríem posar els “nostres” discos, nosaltres, per estalviar-nos baralles i evitar l’anarquia musical, ja teníem els nostres responsables del tocadiscos (que avui haurien estat DJ’S d’èxit). Un amic, alt, apersonat, tímid i poc ballador i el meu cosí, un dels més joves de la colla, n’eren els encarregat habituals… El pla era ben senzill, començar amb força gresca i xerinola per animar l’ambient i cap al tard, després de la coca i el xampany (un de dolcet, que pujava al cap de mala manera) iniciar les balades lentes. El company aprenent de lampista havia muntat un intermitent i, quan sonés per exemple, el “Yesterday”, les bombetes s’anirien apagant i encenent per crear un aire íntim i romàntic. De bon principi, vam pensar simplement en apagar les bombetes i ballar el “lents” a la llum de la lluna, però es va desestimar amb molt bon criteri, no fos que alguna noia de les mes “estretes” -que ja teníem catalogades- es rebotís, es posés a xisclar… o, encara pitjor, l’endemà ho expliqués a casa seva.

L’altre punt, transcendental i delicat, era decidir a quines noies convidàvem. Tampoc era massa complicat, tenies les germanes i les seves amigues, cosines, veïnes, conegudes de les cosines i veïnes i aquelles nenes -que anaven molt buscades- de fora, que estiuejaven a Calella i encetaven l’estiueig tanmateix amb la revetlla. Per dir la veritat, de noies en “sobraven”. El mèrit estava en saber seleccionar.

Fetes les invitacions, generalment per contactes indirectes, parlant-ho entre germanes, germans, companys de l’escola (els que encara estudiàvem, doncs, amb 15 o 16 anys, molts estaven ja treballant) i els amics de més confiança i comptant amb la tensió afegida de no saber fins a ultima hora si les noies que ens interessava convidar voldrien o podrien venir, finalment en treies una llista mínimament fiable, bo i sabent que hi hauria sorpreses, sovint desagradables. Des de la que desertava i se n’anava a una altre revetlla, fins la que no podia perquè tenia exàmens, o la mare d’aquella altra que, sense cap mirament, t’empaitava pel carrer i t’engegava: “A veure si us porteu bé, que la nena és el primer cop que surt… Ah! Ja li hem dit que sobre les dues, quan acabem de sopar amb uns amics, la passarem a buscar, que no volem que torni sola a casa !” Com que això dels horaris de tornar les noies a casa era un autèntic galimaties i molts pares tenien previst venir-les a buscar, vam decidir avançar l’hora dels “lents” a partir de mitjanit, no fos que tota la nostra estratègia se n’anés en orris per falta de temps!

Personalment, aquell any, jo tenia fixament amb una noia que havia clissat el dia de l’Aplec, al Pati de l’Ós. Fins i tot l’havia tingut al costat un parell de vegades, tot ballant. Francament, la sardana no era lo meu i suava sang per puntejar sense fer massa pena, però al menys em va servir per agafar-li la maneta i poder-li dir “hola” i “adéu”… que Déu n’hi do! Se’m va ficar al cap convidar-la a la revetlla i vaig cursar la invitació per mitjà de l’ amiga d’una seva cosina que també era amiga de la germana d’un de la colla. El resultat, atenent els usatges del moment, fou esperançador. La resposta que em van fer arribar els meus intermediaris, va ser: “Ho preguntarà a casa…”

Tal data com la d’avui -esgarrifa pensar que farà 47 anys- vam començar la revetlla. Encara no era del tot fosc, però s’endevinava una nit esplèndida, amb lluna clara i estrelles… El primer que va sonar, va ser el “Black is black”, l’èxit de l’ any i l’imprescindible “Monday, monday”, seguits d’una sèrie de sorolls de moda, “La chica yeyé”, la famosa “escoba” dels Sirex o la inefable “Juanita Banana”. Amb una mica de cava al cos, ens vam animar amb “La Yenka” tots al voltant del pobre llimoner, seguint amb uns tocs de qualitat, com “Yellow submarine” o l’incombustible “Satisfaction”, que enguany ja ronda la cinquantena i sembla composat abans d’ahir…

Exhaurida la provisió de trons i petards, que van fer trontollar tot el veïnat, els nostres experts DJ’S, van posar “Downtown” , de Petula Clark, com aperitiu i es va decidir anar per feina. Les bombetes van començar a fer pampallugues quan va sonar “Un sorbito de champagne”, “Cuore” amb la veu ronca i sensual de Rita Pavone i continuant la vena italiana, que aquell any ja començava a declinar, “Il mondo” i “Sapore di sale”, per anar perdent el mon de vista amb “Aline” i “The sound of silence”. Per l’experiència adquirida d’altres festes particulars, ja intuíem que el clímax arribaria quan l’Adamo cantussegés allò de “… y mis manos en tu cintura…” La cançó volava enmig del silenci , tant sols trencat per alguna fugaç rialleta nerviosa i el fregadís dels vestits de les noies que es deixaven anar per moments, recolzant el caparró en el tors de la parella i respirant amb una delicada agitació. La nit prometia.

El meu gos, que ens guaitava des del terrat, va començar a bordar. Fet ben estrany doncs estava esgotat i amb la llengua fora després d’haver estat bordant tots els nostres petards i els de les rodalies… Al cap d’uns instants, se’m va trencar l’encís i vaig saber perquè bordava: “Estan tocant el timbre, que no ho sentiu?”… Pares i mares van anar desfilant a recollir les noies (n’hi havia que, abusivament, s’emportaven no tant sols les seves filles, si no també les veïnes, les amigues de les veïnes, les veïnes de les amigues…). En un tres i no res, els nois ens vam quedar sols, consolant-nos amb Coca- cola, calenta i esbravada però carregadeta, mentre sonava una balada premonitòria “Capri c’est fini”.

No ho recordo ben bé, però la noia de les sardanes al Pati de l’ Ós, al final crec que no va venir, exàmens o els pares no la van deixar. O potser sí que va venir i jo no me la vaig ni mirar… Tant se val. “Senyal que no et convenia”, m’hauria dit l’àvia.

Tard, molt tard, ja de matinada, l’equip organitzador -un cop ja ens havíem begut fins i tot els glaçons de gel mig fosos del fons dels cubells- estàvem ocupats en recollir, escombrar, i netejar el patí, “com si no hagués passat res”, tal com em van exigir a casa i jo recalcava a uns quants espavilats que volien escapolir-se de la feina. El que sí recordo és que vaig posar un disc -el primer que triava jo aquella nit- avisant als que podien i volien escoltar, que no era per ballar i que s’havia de posar atenció sobre tot a la lletra. Era d’un noi que tot just començava, en Joan Manuel Serrat, cantant-nos “Ara que tinc vint anys“.

La tragèdia va arribar l’endemà quan el sofert llimoner va aparèixer amb el tronc esberlat per la meitat. Tenia molts anys, era fort i gruixut, havia resistit tempestes i glaçades… però no va aguantar la pluja de trons i petards que li va caure a sobre aquella nit.

L’arbre, tot i esguerrat, va a tornar a florir… però ja no es va fer cap més revetlla al patí del llimoner.

APUNTS A L´AGENDA

*Totes les cançons que esmento, es van editar entre el 1964 i 1966. No podem negar que va ser una collita excepcional!

*No me n’he oblidat i ben segur que també va sonar a la nostra revetlla. Però mereix un record especial el que va ser l’últim èxit del gran Frank Sinatra, “Strangers in the night”, un “hit” indiscutible aquell 1966.

*Quan va tenir lloc el pas de nens a adolescents? Quan els diners (pocs) que recollíem de la família o fent treballets a l’estiu, vam deixar de gastar-los en tebeos per començar a comprar “singles”!

*La frase del mes: És prou coneguda, tot i que potser molts no saben de qui és. Quan, en l’adolescència, se’ns desvetllaven els sentiments, hi creiem de tot cor… Si, al cap dels anys, encara la trobem vàlida, la nostra vida en parella potser haurà valgut la pena : “Estimar-se, no és mirar-se l’un a l’altre, sinó mirar tots dos en la mateixa direcció“. (Antoine de Saint-Exupery. 1900-1944)

Fausto

23/06/2013

Anuncis

One thought on “Pel forat del pany

  1. Fantàstic!!! Amb alguns anys de diferència (pocs…) i amb alguns altres “hits parades”, però més o menys el mateix. Potser amb alguns altres fruiters… o sense… tant s’hi val… però una narració que es va anar repetint en el temps. Genial!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s