De com donar munició a l’adversari i restar tan cofoi

,

Sant Joan és una bona excusa per parlar, discutir, provocar… sobre temes lligats a aquest territori que va de Salses a Guardamar i té algunes de les condicions que defineixen una nació.

Comencem.

S’ha demostrat abastament que els partits al sud d’Europa no es guanyen per l’habilitat dels jugadors marcant en la porteria contrària sinó perquè els adversari se’n fiquen més en pròpia porta.

Això, òbviament, és una metàfora per parlar de política, perquè a mi ni m’agrada el futbol, ni tinc cap interès d’aprendre res al respecte (sento ser així de cru però millor que us ho digui jo que no pas que us n’assabenteu al carrer, per boca de ves a saber qui).

Dit d’una altra manera el vencedor ho és per incapacitat del contrari no per excel·lència pròpia: en rallies, les curses es guanyen perquè el cotxe no ha anat a les verdisses; en tennis, perquè no s’ha entrat begut a la pista i s’ha adreçat la pilota reiteradament en direcció al nas del jutge;  i en pòker perquè no s’ha ensenyat totes les cartes mentre es girava el canell per saber l’hora.

És així, som maldestres, malaptes, inhàbils i graponers. L’únic que ens redimeix és que, potser, i només de vegades, els altres ho són encara més.

Benvinguts al sud, per si no ho sabíeu.

No és un secret que l’actual situació de rebel·lia que hi ha a Catalunya és deguda a què a Madrid encara són més pocatraça que nosaltres.

Al començament de segle va prorrompre, com caigut del cel, el cas d’un estatut que pocs van votar i encara menys gent es creia. Tot plegat una lleu irritació cutània per a Espanya.

Llavors el “masisso de la raça” amb el PP al capdavant, per comptes de marejar la perdiu, guanyar temps i esperar que Catalunya es descatalanitzés lentament (fenomen que fa anys es percep al carrer) va receptar fregues de constitucional amb bitxo picant.  I, oh miracle, la zona afectada va quedar en carn viva.

Per acabar-ho d’adobar, el prestigi de les institucions espanyoles ara està al mateix nivell que l’igualtat de sexes a l’Afganistan; l’economia dirigida pel capitalisme castís és com un ressort després de passar un tsunami i el futur d’allò que donàvem per suposat (vacances pagades, assegurança d’atur, sanitat pública, educació digna i pensions) cada dia s’assembla més a un miratge en ple desert.

I què fan els desmanyotats líders espanyols pel que fa a Catalunya?

A l’altre extrem de riu Duero es diu que “Santa Rita Rita, lo que se da no se quita” i ara fins i tot abaixen impostos per marcar paquet de cara a les eleccions.

A l’altre extrem de la Noguera Pallaresa han decidit que el que es parla no és català i com que no saben ni com dir-li, han creat una denominació tipus Franskenstein que ens té a tots molt contents.

Els MMM (Mitjans Messetaris Matussers) practiquen el cant de les sirenes però a l’inrevés: els esgarips horripilants que difonen, només fan que allunyar més els navegants que van camí d’Ítaca.

El resultat és que som més a prop de la república catalana que mai des de 1641. Però no és tant mèrit nostre com demèrit de qui domina un Estat que, si hagués estat en mans de francesos, posem per cas, dels catalans potser no se’n sentiria dir ni gall ni gallina i tots cantaríem la Marsellesa el 14 de juliol tan contents de menjar formatges a l’hora de les postres i tarte tatin per comptes de tarta de santiago (això sí, avec crême anglaise).

Nosaltres però, també som bons marcant gols en pròpia porta.

Jo diria fins i tot que molt bons.

El 1962, el valencià Joan Fuster va posar en marxa, inadvertidament, una eficient màquina (o més aviat una factoria) d’autogols. Amb la millor de les intencions el seu opuscle “Qüestió de Noms”,  proposà el terme Països Catalans pavimentant d’aquesta manera el camí cap a l’infern de les actuals relacions Catalunya-València, donant al PP majories absolutes i fent que a Madrid, on són feliços de posar distancia entre Barcelona i València però escurçar-la amb la Villa y Corte, tinguin la barra desencaixada de tant de riure.

Nosaltres, catalans, no podem copsar l’efecte que aquesta denominació té per a un valencià; però podem fer una transposició imaginant com li sentaria a un mexicà o un argentí (que professen tant d’amor a Espanya que fan retirar estàtues de Colom) que li diguessin que ells són “Países Españoles”. És prou evident per a més d’un observador agut de la realitat valenciana (2)  que en el millor dels casos “Països Catalans” és un nom polèmic.

I ho tenim fotut, perquè ja li ham agafat carinyo al terme. I hem batejat places i avingudes. I l’hem fet servir en noms d’associacions, empreses i somnis.

Durant  anys, els Blavers tindran majoria segura a València i la rasa entre el principat i el País Valencià gaudirà de molt bon manteniment, a costa nostra per suposat.

Deixeu-me ara, que us recordi que al meu primer article al Rebat vaig dir que no rebatria, que m’estimava més un perfil contemplatiu. Em vaig equivocar: els temps són excitants i no puc dedicar-me a considerar la teoria del flogiste (amb tota l’admiració per Lavoisier) quan pels carres està en marxa un canvi de cicle.

Equivocar-se és humà, rectificar és millor que el “mantenello i no enmendallo” dit sia per mi i, de pas, pel tema que ens ocupa a aquest article.

No és millor tancar la denominació “Països Catalans” sota pany i forrellat, i llençar la caixa a mar abans de donar més munició a aquells que volen veure barallats als valencians i els catalans?

Què en penseu?

Rebateu-me sisplau!

1 – Bé això darrer és perquè hem decidit comprar les coses a la Xina, que són moooolt més barates, cosa molt normal donat que ells no han de carregar en el preu el cost de les vacances pagades, assegurança d’atur, sanitat pública ni pensions.
2 – “…Països Catalans –concepto irredentista que pone de los nervios a más del 90% de los valencianos…” La vanguardia 23/10/11

Xavier Cáliz
www.dinots.cat

05/07/2013