Mangos vs. capricis (compartit tot és més senzill)

Les setmanes prèvies al viatge van ser mogudes i plenes d’incògnites… però la pregunta clau i decisiva va ser… i per què no marxar? I la resposta va ser ràpida i clara així que no hi havia gaire res per patir més enllà de tenir-ho tot enllestit pel dia de sortir… passaports, vacunes i tràmits d’aquest tipus. A mi que les curiositats no em deixen aclucar els ulls… tenia per davant tres setmanes d’intrigues i emocions a tots nivells i, evidentment, se’m va disparar l’eufòria (i en algun moment fins i tot devia trontollar la meva salut mental, vés a saber).

Un cop en marxa, cal dir que les circumstàncies es van anar encarregant d’anar posant un plus d’emoció al tema… experiències que ja són anècdotes i que ara és divertit recordar: que si avui encara no hem menjat res… a quin poble dius que som?… què fem ara aquí tirats al mig de la carretera a aquestes hores?… què punyetes fas tu dalt del bus i jo a baix i aquí tothom barallant-se?… que si passarem o no la frontera… I mil coses més que formaven part del joc, o de l’aventura… però una i altra vegada els dies acabaven i teníem un lloc on dormir i podíem estar tranquils perquè hi seguíem essent tots dos… i només quedava recordar la gran sort de poder anar compartint.

I vaig tornar i he anat recuperant comoditats. A Gàmbia i Senegal tenen tants mangos com capricis tenim aquí i el típic seria dir que ho valoro tot més, però no tinc aquesta sensació, només em passa que tinc més ganes de compartir… el meu sofà, les meves experiències, les xips que compro a l’Orangutan, les estones, els moments… Durant uns dies vam compartir algun plat d’arròs i peix amb altres persones, tots menjàvem d’allà mateix. Sempre hi havia qui et triava el peix amb la cullera i te’n tirava un trosset cap al teu costat de plat perquè en mengessis. Gestos que em connectaven (i em connecten) amb la tendresa més noble i amb la senzillesa més rotunda (i és que la sensibilitat te la pots emportar de viatge on sigui que no passa res).

I ara em ve de gust reivindicar-me en  aquest “fer-ho plegats” que sempre defenso i que no em canso mai de repetir. Compartit tot és més senzill, perquè som poqueta cosa si no hi ha algú apropet que corrobori que existim. Compartia plat amb sis o set persones més, una d’elles el meu company de viatge de qui no m’oblido quan faig referència a la tendresa i a la senzillesa, perquè si amb algú he compartit experiències allà és amb ell. Un plaer tot plegat, i mil i una altres petites coses que em situaven en llocs diferents als que estic habituada (estic o estava, encara no ho sé), que em treien de la comoditat de cada dia i que m’obligaven a actuar sense pensar massa. Que em fan rumiar ara que he tornat, que em segueixen despertant curiositats i algunes que fins i tot em fan pessigolletes.

Satisfeta amb l’anada, amb l’estada, i amb la retrobada (que ha estat magnífica), confirmo la meva teoria que diu que tot torna però mai ho fa de la mateixa manera i continuaré reflexionant sobre la quantitat de mangos que tenen allà (i com fer-ho perquè aprenguin a fer-ne melmelada). Seguiré mirant d’entendre com va sorgir l’oportunitat d’aquest viatge, com ho hem fet per passar tres setmanes d’enteniment i què he de fer ara amb tot el que he portat i encara no sé on col·locar. Probablement només es tractarà de seguir compartint, així amb tendresa i senzillesa que és com mola. Salut!

Neus Arimany
Paraulista activa. News Arimany

08/07/2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s