Temps de ratafia… temps de llibertat

Aquest any, justament aquest any, les nous verdes van tard. Les nogueres que ens han de proporcionar les nous d’aquests indrets, per poder fer una ratafia autòctona, un xic mediterrània, un xic montnegrina, un xic capasprosa, un xic masrogerenca,… i, fins i tot, amb petits tocs de la Garrotxa, per allò d’apropar les terres de l’interior, i perquè una part del meu jo és d’aquelles contrades, encara no han acabat d’enllestir els fruits.

Fa mesos que hi anem al darrere. Ho hem preparat a fons i ens hem documentat d’allò més. Hem après molt, però tenim clar que encara no en sabem res. La recol·lecció ha estat clau i s’ha fet amb un rigor exquisit. El producte final bé que es mereix aquesta dedicació. Pensem que hi haurà un producte final i que haurà valgut la pena tot l’intens, exhaustiu i acurat procés previ.

Em va captivar el fet de que la ratafia s’elaborés pels volts de Sant Joan. Sempre he cregut que són unes dates màgiques, fantàstiques, amb una intensitat veritablement singular… Hem llegit narracions que parlaven de revetlles, i que ho exposaven amb una extraordinària emoció. El dia s’allarga i convida a fer “coses especials”, a sortir, a ballar, a cantar, a compartir… vet aquí la ratafia. O potser sigui pel meu nom, i per això m’afecta més, o potser perquè arriba el bon temps, o perquè t’entaules en el passeig amb els amics, escoltant la veu magnífica de la Sònia, i estàs bé, en pau, però, sigui pel que sigui, la nit de Sant Joan és una nit genial.

I ara hi afegirem la ratafia. Ens fa il·lusió! De fet, no som gens innovadors, doncs sembla ser que tothom en fa d’aquestes coses, i des de fa molt temps. No és pas cap cosa nova, però ens captiva el fet de pensar que pugui sortir bé. És l’emoció de les petites coses de la vida, tan senzilles elles, però tan importants. I penso que l’hem d’etiquetar, jugant a fer-ho bé, entre l’enginy i la ficció, en equilibri… ens agrada aquest joc!

I aquesta llibertat en el procés, ens emociona. I això encara ho fa més transcendent, més sublim. I ens sembla que tot forma part d’un espectre molt més ampli, on la llibertat n’és el fil conductor. Aquesta mateixa llibertat en l’elaboració del producte també la volem i l’exigim en el nostre dret a decidir el futur del nostre país. I la capacitat de mobilització del poble català també ens emociona i ens fa sentir vius, plens de projectes i de reptes, amb una embriaguesa subtil que ens il·lusiona i ens envalenteix.

Ratafia i llibertat… ves quin binomi més complex.

I així, de la mateixa manera que no entendríem mofes del nostre producte, doncs és ben nostre, tampoc admetem befes de la nostra llibertat, que encara ho és més, de nostra. Fer burla fàcil i vulgar d’esdeveniments com el concert per la llibertat, és el mateix que menysprear el sentiment legítim de tot un poble. És tanmateix com ridiculitzar i banalitzar els nostres avantpassats, avis i pares, que van creure en un somni de llibertat. Els catalans de debò estimen la seva terra i volen el millor per a ella. Són així de senzills i fantàstics. Són els mateixos catalans que elaboren carquinyolis, jaumets, mató, crema, melindros, panellets, fartons, bunyols…, i ratafia!

Aquest any, però, anem tard. Les nous i la llibertat van tard. Les primeres ja estan al caure, però la segona es fa de pregar. A veure si posem fil a l’agulla i ho enllestim ben aviat. Penso que aquesta setmana podrem fer la ratafia. I la farem amb un somriure, amb el somriure de la revolta (sempre m’ha agradat molt aquesta expressió). Haurem d’esperar els quaranta dies de rigor, tot i xinxollant-la sovint, la filtrarem i l’envasarem. Hi ficarem unes etiquetes genuïnes i pels volts de Tots Sants en farem un primer tast. Si la veiem bé, ja us ho farem saber…

Per la llibertat també tindrem cura de que passin els dies que calguin, però que no en siguin masses. Molt probablement arribarà un xic xinxollada, però esperem que no vingui repixada i potser amb un envàs molt gran n’hi haurà ben prou. Un envàs on hi capiguem tots (i totes), i amb una etiqueta ben grossa que digui “Catalunya”, i, més avall, a la mateixa etiqueta, “un nou estat d’Europa”, amb la graduació justa i, això sí, amb denominació d’origen.

No sabem encara si, en un racó, hi posarà “conté sulfits”. Per cert, ja sabeu que els sulfits són realment antioxidants? I que eviten que el vi es converteixi en vinagre? I que les cerveses gairebé ja no en porten? Però que sí que en porten les gambes? Caram, caram… El nostre país no portarà sulfits, no hi ha el perill de que esdevingui una terra acerba.

I heus aquí que ja ho tindríem. La ratafia a punt, el país enllestit, i aquell somni ben present cada dia, mentre xinxollàvem el preuat licor i l’encara més preuada llibertat, a sol i serena, un i l’altra, amb una equilibrada barreja d’emocions, sentiments i passions.

Un somni que voldria compartir amb vosaltres, perquè em ve molt de gust: prendre’ns un gotet de ratafia, a la temperatura justa, sense presses… en un país lliure!

Ja en parlarem…

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

11/07/2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s