Pel forat del pany

,

Temps de rebaixes

Els dies de penúries que vivim, ens estan fent canviar els costums i la valoració del que ens envolta. Ens estem tornant mansuets i conformistes.

Els que encara -tot i que sigui de tant en tant- ens podem permetre consumir i entrem a botigues, bars, perruqueries, tallers o llibreries, hem aprés a còpia d’anar-ho veient i patint, que les coses no son com “abans”, que les esperes són mes llargues i que l’atenció al client s’ha deteriorat significativament degut a la reducció de personal. Tant és així, que em consta que moltes grans companyies dedicades a la venda al públic, estan prescindint dels controls de qualitat externs que valoraven, per mitjà de “clients professionals”, l’atenció i el servei que es prestava als compradors potencials… De moment, la meva apreciació particular és que la qualitat del que consumim encara no s’ha devaluat però si el poder adquisitiu va minvant, això també arribarà i a les prestatgeries hi trobarem més aviat productes de tercera que de segona o primera. Temps al temps.

Nosaltres, soferts consumidors residuals, fins que se’ns acabi i passem a engreixar la llista dels que només van a les botigues a remenar i passar l’estona, manifestem en general una gran comprensió i simpatia envers els pobres dependents/es solitaris/es que han de bregar amb la riuada de gent que els hi entra de cop i volta (perquè la gent, és ben sabut que va a on hi veu més gent) i els hi falten mans per donar cap a tothom. Si et coneixen, es disculpen amb un somriure atabalat: “Perdoneu, però és que l’any passat érem tres noies… i ara hi soc jo sola”. Et vénen ganes d’ajudar i posar-te tu a endreçar , saltar a l’altra banda de la barra del bar i fer-te tu mateix el cafè o provar d’arreglar-te el cotxe, perquè l’amo del teu taller ara s’ho fa tot sol: “He acomiadat el mecànic –ens explica resignat- perquè ha baixat molt la feina. La gent tira com pot i no et porta el cotxe fins que el té a punt de petar!”… Els Bancs, parlem-ne un moment, mengen apart. A les oficines bancàries, cada cop hi ha menys empleats i més màquines que ho fan quasi bé tot. Aviat si vols un crèdit el tindràs de demanar a la màquina… que, naturalment, te’l denegarà.

Els treballadors, tots en general, però vull esmentar especialment els que ho fan cara al públic, s’estan trobant amb el doble de feina i sovint la meitat de salari. Amb l’obligació, això sí, de ser molt amables, sempre amatents i amb un somriure als llavis, tal com assenyala el manual de l’Empresa que, generalment, procura escanyar-los tot el que pot, doncs si algú els hi plega saben que hi ha cua per esgarrapar aquell lloc de treball vacant, tot i que sigui en condicions mes precàries i amb un contracte de paper de vàter que els hi retalla (o, simplement els hi nega) molts drets socials… Ep! I quan arriben a casa, esgotats i cabrejats, s’han de sentir per part dels amics i familiars: “Tu rai que encara tens feina!”.

Aleshores, aquell noi o noia, del bar, el taller o la botiga, mentre es treu les sabates perquè té els peus inflats, arriba a concloure que tal vegada és veritat: “Quina sort que tinc! Faig mes hores que un ventilador. He de donar cap a una feina que abans fèiem entre tres. M’han retallat el sou i m’han pujat les hores… però tothom em diu que tinc molta sort. És clar que si l’alternativa és no treballar, potser tenen raó!”

Així, tots plegats, com a consumidors o treballadors (papers ambivalents que ens toca representar en un o altre moment) ens anem abaixant el llistó i canviant excel·lència per subsistència. Claudiquem, inconscientment, potser per sentit de conservació o clarament per por, amb el “tant se val “ mentre se’ns van allunyant les expectatives d’anar endavant o, com a mínim, tornar a la situació que gaudíem no fa massa. Fins el punt que se’ns farà molt i molt costerut recuperar el nivell (sobretot el de la nostra pròpia autoexigència) si, algun dia, arriben temps millors.

Nosaltres, a casa (vull dir a Catalunya, el nostre país) tenim una llumeta d’esperança que no tenen en altres indrets… Diuen que aviat -no posem dates- serem lliures de decidir el nostre destí, que en el llenguatge d’aquest segle significa, primordialment, governar la nostra economia. Tant de bo. Jo m’hi apunto!

Compte, però, que quan arribi aquell dia, no serà com espolsar uns granets de pols màgica sobre els nostres caps (com feia la Campaneta d’ en Peter Pan) i posar-nos a volar si no que, a menys que comencem a treure’ns la son de les orelles des d’ara mateix -i ho veig difícil- ens agafarà a tots despistats, cansats, fastiguejats, més pobres i més putejats, desanimats, desganats, tristos, desesperats, apàtics, emprenyats, conformats, desmotivats, resignats… etc.

Una societat en temps de rebaixes.

APUNTS A L’AGENDA

*Quan algú del govern surt i ens diu que la situació està millorant, ja podem tremolar!

*Tot seguit, apareixen a la tele els tertulians catastrofistes que, com aus de mal averany, se’ns fiquen a casa mentre sopem per anunciar que res de res… Si no que tot anirà molt pitjor.

*Solucions no en dona ningú… perquè no les saben trobar. O potser perquè no hi altre solució que engegar-ho tot i començar de nou.

*De totes maneres, comprovat que els que manen no se’n surten i encara que fos per provar, jo proposaria un govern format per aquests tertulians que ens maregen continuadament, per la ràdio, la tele i el diaris, anunciant- nos l’apocalipsi…. Segur que pitjor no ho faran.

Tertulians al poder!

*La frase del mes: Un toc d’ironia mexicana per mitigar les penes : “El treball no pot ser bo. Si ho fos, els rics ja l’haurien acaparat” (Mario Moreno “Cantinflas”. 1911-1993)

Fausto

23-07-2013