Tinc un amic que quan parlem de política, d’impostos, de corrupció o de temes semblants, sempre acaba dient  “…i nosaltres a callar, pobres servents de la gleva!.”

Això dels serfs de la gleva ve de molt antic, fins i tot d’abans dels romans, de quan les classes inferiors estaven adscrites a la terra d’un senyor, de la que no podien moure’s ni deixar de treballar-hi.  Diguem que els serfs van millorar, i a la Catalunya feudal ens trobem amb els remences, els pagesos que ja tenien el domini útil del mas, però continuaven essent controlats pel senyor, que en tenia el domini directe i que els imposava  com  l’havien de retribuir i satisfer -allò que coneixem com a mals usos.

Darrerament m’he entretingut a comparar els mals usos feudals amb les prestacions que la nostra nova noblesa –els que avui ostenten el poder- ens exigeix constantment i cada cop de manera més asfixiant. Un entreteniment com un altre, si no fos que t’acaba fent bullir la sang.

Posem per cas Continua llegint →

Si us he de ser sincer, havia preparat una dissertació sobre l’origen de la porta adovellada del segle XVI de Can Giol. Però he pensat, què carai, és estiu i això no ho llegirà ningú, per tant he canviat el tema de l’escrit per un passatemps estiuenc perquè després de fer la becaina valoreu el vostre grau de calellinitat.

1.Podries dir-me el nom del gran cantant i guitarrista, intèrpret del famós mix que comença amb Pastorets amb alegria i acaba amb l’himne del Barça.
a. Paco Micro
b. Albert Pla
c. Pep Xena

2. Saps el nom d’una família de transportistes calellencs molt vinculada amb el Club de Futbol Calella?
a. Plademunt
b. Aspas
c. Seur

3. De quin arquitecte és la Plaça del Mercat?
a. Ramon Mas
b. Jeroni Continua llegint →

Efímers estius

L’estiu passa volant. Des del primer bany cada temporada o el “aquesta calor no s’acabarà mai!”, fins la peneta de l’últim dia de platja, acomiadant-nos de la colla de la sorra, que a l’hivern veurem de tant en tant pel carrer (vestits com cal, sense el banyador, ens costarà  reconèixer qui son)  però amb els que ja no la farem petar fins el proper estiu… Tot plegat, un sospir.

El mon canvia, però, a casa nostra, els estius segueixen  invariables, interpretant  la seva cançó de sol i mar. Perquè és molt diferent un estiu a la riba mediterrània que terra endins  o a l’alta muntanya. La mar propera et marca un singular ritme de vida i per feina que tinguis, sempre trobes un moment per anar a fer un capbussó.

Ara que hi penso, molts calellencs, tal com deu passar en altres poblacions de costa, mai hem fet vacances a l’estiu en tota la nostra vida laboral, perquè des de fa una generació (60 anys de Continua llegint →

Els tòpics que es repeteixen massa sovint, acaben molestant. I encara molesten més si no són certs. Per desmuntar-los, no n’hi ha prou amb intuïció i bona fe; calen uns arguments sòlids per desacreditar-los, o millor encara, un fonament científic…

Fa temps que justifico la meva manca de memòria en favor d’una certa habilitat online:

–  “No saps on està tal lloc o tal altre?!” – em retreu el tertulià Continua llegint →

Temps era temps, a Calella hi havia un Club de Lectura; de nom “El Penjat”, i com a logo la figura del penjat de la baralla de cartes del tarot, va ser imaginat, fundat i mantingut gràcies a la tossuderia d’uns quants lectors, capitanejats per en Lluís Barri i la Carmen Sánchez, i al quan vaig tenir la sort de participar gairebé al llarg de la seva existència, uns 10 anys. Era un Club de Lectura “independent”, és a dir, sense ni el recolzament ni la direcció de cap entitat, cultural o no, de la nostra ciutat -independència que ens va portar alguns problemes, com el del lloc de reunió: d’un bar, del que ens van expulsar perquè “gastàvem poc”, a un altre, que tampoc no es va voler perquè acabàvem molt tard, fins que en Lluís va aconseguir que podéssim reunir-nos a la biblioteca del Museu Arxiu-; i amb algunes particularitats, com no tenir expert -el que ens convertia en una mena de Club de Lectura anarquista- que dirigís les trobades ni ens digués quins llibres havíem de llegir, ja que els triàvem nosaltres mateixos, a partir de les propostes que fèiem. Lletraferits confessos, no estàvem per romanços, Continua llegint →

Forma part de l’actual cànon ideològic calellenc que el turisme és una benedicció per a la ciutat i que ho ha de continuar essent. I jo em pregunto: per què? Qui ho ha formulat?

Sovint els cànons col·lectius s’expressen a través d’una constel·lació de fórmules i opinions, publicades o no, que acaben constituint els llocs comuns del pensament de la col·lectivitat. Aquest últim és el cas del discurs dominant sobre el turisme a Calella. Els cànons d’aquesta mena no tenen un únic autor, però tampoc no sorgeixen de la manifestació majoritària i genuïna de la voluntat popular. A la gent de Calella no se li va acudir, ni podia, d’organitzar a la dècada de 1960 una assemblea per debatre sobre la conveniència d’apostar pel turisme com a primer sector de l’activitat econòmica local. Molts processos rellevants sorgeixen per circumstàncies atzaroses i es van desenvolupant sobre la marxa: un dia un autocar d’alemanys es va aturar per casualitat a Calella i així va començar tot.

El cànon que Continua llegint →

“Avui el sol surt del teu signe per ingressar a lleó i afavorir la gestió de la teva economia, encara que la tendència et portarà a gastar”. Tinc costum de començar a llegir el diari per darrere, bàsicament perquè la portada no m’interessa però també perquè m’agrada fer tot el que tinc dret a fer i que va en contra del que fa la majoria. Estic convençuda que algú s’ha dedicat a fer estadística sobre el tema i que hi ha dades objectives sobre el percentatge d’humans que comencem els diaris pel final. Fer estadístiques està bé i es poden treure conclusions amb rapidesa i claredat. Però les estadístiques no m’interessen, primer perquè se’n valen molts caps grossos, i segon perquè posen números als fets, i no altres coses, com lletres o emocions.

Continuo passant pàgines i llegeixo: “Salir de la crisis es sólo cuestión de tiempo”. Aplaudeixo tant enginy en tan poques paraules. “Señor Continua llegint →

Benvolgut Paco,

Cada any trobava l’excusa per escriure de tu. Buscava algun motiu per recordar-te en el meu blog, que és un diari personal, un dietari, però a la xarxa, digital i públic. Aquest estiu, perquè l’impuls em sorgeix especialment quan desconnecto de la feina i descanso, en lloc de fer un article parlant de tu he preferit enviar-te aquesta carta virtual. El motiu és que, Continua llegint →

Al fil de dos dels darrers posts del @saulgordillo, avui parlaré de patrimoni, història i xarxes socials. O de com les dites noves tecnologies poden fer-nos revalorar (bonica paraula que sorgeix amb la fal·lera del reciclatge i que en el món empresarial és, habitualment de manera dissortada, sinònim de refregit) el nostre entorn històric i patrimonial.

Fa escassament un més es posà en marxa una proposta que combina aquests tres elements per fer-nos estimar una mica més el nostre entorn, tant el natural com l’urbà —de fet l’@eudaldcarbonell, l’home del salacot, ens diu que l’entorn urbà és el medi natural dels humans. I Carbonell també ens diu que la tecnologia, el seu ús, és el que ens defineix cada cop més com a humans, allunyant-nos de la resta de primats superiors.

La proposta té per objectiu (re)descobrir el patrimoni i la història d’una sèrie de pobles del Maresme (ara ja estan treballant altres localitats, del Maresme Centre i de la Selva Marítima, de cara a la tardor), perquè només allò que es Continua llegint →