Carta a Francesc Grau i Viader

,

Benvolgut Paco,

Cada any trobava l’excusa per escriure de tu. Buscava algun motiu per recordar-te en el meu blog, que és un diari personal, un dietari, però a la xarxa, digital i públic. Aquest estiu, perquè l’impuls em sorgeix especialment quan desconnecto de la feina i descanso, en lloc de fer un article parlant de tu he preferit enviar-te aquesta carta virtual. El motiu és que, finalment, l’Ajuntament ha decidit tenir un reconeixement pòstum a la teva figura. El Centre de Formació d’Adults portarà el teu nom a partir del setembre, coincidint amb la Fira de Calella, que encara se celebra malgrat les dificultats i la crisi econòmica prolongada que ens fan patir. M’ha alegrat molt rebre un correu de l’Ajuntament en què m’informaven d’aquest gest municipal de justícia. Vaig pensar que l’estima que et té la ciutat no ha decaigut, i que encara que sigui amb un acte simbòlic com aquest es fa una passa endavant en un desig íntim i compartit amb molts calellencs perquè el teu nom i figura no s’oblidin. Pensa que actualment la figura d’un professor de català durant els últims anys del franquisme i primers de la democràcia és un símbol de resistència absolutament vigent. Hi ha un ministre espanyol que s’ha proposat equiparar l’escola catalana a la de la resta de l’Estat, i a les illes acaben d’acomiadar directors d’escoles per negar-se a complir una normativa del govern autonòmic del PP clarament contrària a la llengua pròpia, és a dir, al català.

Per Calella encara hi ha pancartes als balcons amb el lema Som Escola. Hi va haver una manifestació força multitudinària a la plaça de l’Ajuntament, que, per cert, Paco, ja no es diu de la Constitució. La Constitució, una fita que a la teva època semblava històrica, venint de la guerra i de la fosca dictadura, ara és sinònim de cotilla i fre als anhels de llibertat nacional del país. Si fessis un volt per Calella, veuries els balcons plens d’estelades, sí, sí, d’estelades, i de senyeres n’hi ha un munt, sobretot en espais públics. A la muntanya del far n’hi ha una, d’estelada, monumental. Un edifici que sembla un transformador elèctric en un turó també té una pintada amb l’estel de llibertat. I per aquest Onze de Setembre es prepara una cadena humana que anirà de la frontera espanyola-francesa fins a Alcanar, i al seu pas per Calella ja tot està pràcticament organitzat perquè hi hagi ple de calellencs participant-hi. Paco, aquest país no el coneixeries. Tampoc no coneixeries l’Estat, i els seus nivells de degradació institucional, política i econòmica.

Avui mateix el president espanyol acaba de comparèixer al Congrés perquè l’extresorer del seu partit, el PP, és a presó per enriquir-se personalment i finançar il·legalment el partit, amb sobres de diner negre que haurien rebut els més alts càrrecs del partit a les institucions: govern i Senat. El prestigi internacional d’Espanya està pel terra, i una part de la població catalana ha decidit desconnectar i pensar en una segona transició, en una ruptura de fet. Però no t’espantis, Paco, quan parlem de ruptura no pensis pas en les teves vivències, en la lleva del biberó, la guerra i la misèria de la postguerra. És una ruptura totalment pacífica, cívica, que està sorprenent molts observadors internacionals.

De moment, tot plegat no només no afecta el turisme que ve a la nostra ciutat, ans al contrari. Sort en tenim de les exportacions i del turisme, a Catalunya. El turisme segueix sent un motor cabdal per a Catalunya, i ara ja no són els alemanys els que més pes hi aporten a Calella sinó els russos, sí, sí, russos. La globalització té aquestes coses. Un conflicte al nord d’Àfrica, la primavera àrab, amb revoltes contra règims dictatorials, i la bonança econòmica de potències com Rússia fan que la mediterrània d’Europa se’n beneficiï, especialment la costa catalana. Els russos tenen diners, i se’ls gasten. Són tranquils i no fan remor. A més, aquí hi ha un parell d’operadors que en porten a cabassos. Un és la Serhs d’en Ramon Bagó.

Ai, en Ramon. Porta unes setmanes rebent atacs de tot arreu perquè la política catalana, amb la crisi i amb aquesta excitació i exigència, que ja està bé, ha donat molta volada a denúncies sobre la gestió del senyor Bagó com a gestor públic de la sanitat catalana i, alhora, proveïdor de serveis. El senyor Bagó va haver d’anar al Parlament, i allà li van arribar a dir que s’havia enriquit gràcies a barrejar un paper i altre, però tu que el coneixes ja saps que ell aquestes atzagaiades les suporta relativament bé. Fins i tot el director d’una oficina antifrau que encara és l’hora que aixequi algun escàndol de ‘motu proprio’ el va posar d’exemple d’allò que no ha de ser. Els que no saben el que aquest home ha fet per la ciutat, la comarca i pel turisme a Catalunya es poden agafar a alguna incompatibilitat, sí. Però quan a finals del franquisme aquest home es va posar la ciutat, els cooperativistes i l’Ajuntament al damunt per tirar del carro no es tractava d’incompatibilitats sinó d’energia i esforç. Què t’haig d’explicar.

L’altre operador que porta russos és en Joan Pascual, també calellenc, extreballador de la Serhs, que s’ha muntat pel seu compte i té un empori. A la ciutat crec que aquesta certa competència li va està anant bé. I que duri. Tot i que fa nits que no surto com abans, la nit calellenca ha baixat pistonada. Hi ha menys locals nocturns, queden els de sempre, com la Quadrad’en Josep Sitjas. Però discoteques i els habituals conflictes amb els veïns per sorolls o incidents han anat a la baixa. Les guinguetes de la platja obren de nit, i s’hi fan actuacions musicals. Una oferta més tranquil·la. Ja no hi ha aquells cotxes que portaven turistes d’una discoteca a l’altra amb ofertes de consum d’alcohol gairebé regalat. Això cada cop s’assembla menys a la Calella i el Lloret de Mar d’abans i cada vegada més a un turisme més pacífic com el de Pineda de Mar. Qui ens ho havia de dir.

Com que fa nits que no faig cap sortida nocturna no et sé dir com tenim el planter de catrans, la veritat. Les noves fornades no les conec pas, però sospito que el ‘modus operandi’ ja no és el que era. Ara el jovent lliga de manera diferent, i com que la gent del país té menys necessitat d’assetjar les estrangeres interpreto que s’ho fan els d’aquí amb les d’aquí i els turistes entre ells. Algun calellenc nouvingut potser sí que tira la canya com els catrans d’abans, però ja et dic que no estic en condicions d’aprofundir-hi en la diagnosi. Queda pendent un homenatge com Déu mana als catrans calellencs, i mira que mentre t’escric aquesta carta se m’acaba d’ocórrer que li podríem proposar a en Jordi Ten que lideri tal reconeixement públic, ara que en porta una bona de cap. En Ten està muntant un Museu del Turisme a l’antiga fàbrica Llobet Guri, i enguany organitza tota una celebració amb motiu dels 60 anys dels primers turistes a Calella. Doncs en el marc d’aquesta celebració alguna cosa s’hauria de fer per recordar, de manera entranyable, aquells calellencs que seduïen i conquerien estrangeres en aquells primers anys del turisme.

Vaig acabant, que a mi em comença a passar allò que tu em comentaves de la taula del menjador de casa. La mainada m’empaita i trobar una bona estona per escriure llarg cada cop costa més. Ara farà un any que va tancar l’Estela. Impensable, oi? No hi va haver manera. Ja t’ho pots imaginar. Cansament del consell de redacció, com El Nunci a la nostra època, i una certa dificultat econòmica i de regeneració de subscriptors. L’Ajuntament ha repetit la jugada d’aleshores, amb El Nou Nunci, aprofitant el buit d’El Nunci per fer un butlletí municipal en tota regla, sense opinió ni crítica, més aviat dedicat a la propaganda i l’elogi. Però no em facis entrar en detalls, que últimament cada vegada que escric alguna cosa sobre l’Ajuntament s’ofenen. La història es repeteix, ja veus. És millor escriure literatura que fer periodisme. Tu sí que en sabies. La proximitat i una certa distància, relativitzar, passar-ho pel prisma de la història, fa que les coses es puguin dir sense trepitjar ulls de poll. Així, doncs, ni La Tralla, ni El Nunci, ni l’Estela, ni tampoc Repòrter, que, per cert, vam digitalitzar perquè la gent interessada pugui recuperar entrevistes i reportatges com els que et vam dedicar abans de marxar. Ho vam fer amb el suport de la Fundació Coromines, que la gestiona en Josep Ferrer Costa, el germà d’en Joan Ferrer, sí.

A nivell cultural, Sant Pol de Mar amb la Fundació Coromines i Pineda de Mar amb la Fundació Tharrats i una activitat municipal sostinguda de la mà d’en Joan Pujadas han anat per davant de Calella. Però els últims anys això està tombant. A Calella, ja sigui a l’antiga fàbrica Llobet Guri o en altres escenaris, s’estan fent moltes coses. Exposicions, concerts, fires… T’agradaria ser-hi per veure com, d’alguna manera, hi ha una revifalla calellenca que ens portaria a aquella Calella dels primers anys de la democràcia que vas viure ben de prop. La capitalitat que s’havia desdibuixat s’està recuperant.

Si et sembla, l’estiu vinent et torno a escriure i et segueixo explicant.

Una abraçada!

Apunt per a la revista digital Rebat.cat

Apunts relacionats:
En record de Paco Grau
Presentació de la reedició del llibre de Francesc Grau
Homenatge a Francesc Grau
Comiats èpics

Saül Gordillo
Periodista. www.saul.cat

02/08/2013