Això no és un panegíric

Temps era temps, a Calella hi havia un Club de Lectura; de nom “El Penjat”, i com a logo la figura del penjat de la baralla de cartes del tarot, va ser imaginat, fundat i mantingut gràcies a la tossuderia d’uns quants lectors, capitanejats per en Lluís Barri i la Carmen Sánchez, i al quan vaig tenir la sort de participar gairebé al llarg de la seva existència, uns 10 anys. Era un Club de Lectura “independent”, és a dir, sense ni el recolzament ni la direcció de cap entitat, cultural o no, de la nostra ciutat -independència que ens va portar alguns problemes, com el del lloc de reunió: d’un bar, del que ens van expulsar perquè “gastàvem poc”, a un altre, que tampoc no es va voler perquè acabàvem molt tard, fins que en Lluís va aconseguir que podéssim reunir-nos a la biblioteca del Museu Arxiu-; i amb algunes particularitats, com no tenir expert -el que ens convertia en una mena de Club de Lectura anarquista- que dirigís les trobades ni ens digués quins llibres havíem de llegir, ja que els triàvem nosaltres mateixos, a partir de les propostes que fèiem. Lletraferits confessos, no estàvem per romanços, així que armats de la presumpció dels conversos i de l’orgull dels convençuts, vam renunciar, programàticament, a ser un “Club de jubilats i ociosos”, llegint uns llibres que els lectors comuns podrien qualificar d’exigents, de difícils o, directament, d’il·legibles (Joyce, Proust, Beckett, Mann, els centreuropeus, Sade; ja veieu per on anaven els trets…); aquest va ser, naturalment, el primer filtre per mantenir el nivell de lectures; el segon, que cada aspirant era examinat -sense la seva presència, és clar- i la seva participació aprovada per una majoria no quantificada però qualificada; de fet, mai vam arribar a ser més d’una dotzena… ¿Una mica pretenciosos? Probablement, però era el nostre Club de Lectura, i en Lluís i la Carmen, en Francesc i en Jordi, la Montse i la Toni, la Gemma i la Sussi, els participants que van venir amb regularitat i els que van venir una o dues vegades, i jo mateix, així ho vam voler. Després de deu anys, les altres obligacions i el propi cansament (encara que jo dono la responsabilitat principal al fet de no poder fumar, després de la funesta llei antitabac) van portar-nos a la dissolució; que si ens va saber greu? Home, una mica, però va durar mentre va durar i es va acabar quan tocava.

Dimarts passat vaig anar a un funeral perquè havia mort el pare d’un amic; la parròquia estava plena com un ou, amb gent dreta a les naus laterals i al vestíbul… En Cristóbal coneixia molta gent, era una persona important en l’àmbit turístic de Calella, dels pioners que es van convertir en professionals gràcies a l’esforç i a la capacitat gestora. De fet, es notava, a l’església; sense tenir en compte la família, vaig tenir la sensació que hi havia més persones relacionades amb el turisme que amb la pura relació personal.

Jo el coneixia poc en Cristóbal; havíem parlat algunes vegades de turisme, de política, havíem fet bromes amb l’evolució del negoci, res de particular, així que pel que fa a la seva tasca professional, poca cosa hi tenia a dir, jo, totalment aliè i desconeixedor del negoci turístic; tampoc, malauradament, no vam mantenir una relació personal massa estreta, suposo que degut a la diferència generacional i a limitar el contacte a cada primer divendres de mes. Per això, dimarts passat, a la parròquia, mentre el rector complia amb el tràmit de dibuixar de falsa memòria un retrat que havia de combinar la virtut de no coincidir amb la persona que els que estàvem allà havíem conegut però alhora no ser massa diferent de la realitat, em van venir al cap les sessions del Club de Lectura a les que en Cristóbal, bon lector amb la intenció confessa de millorar tant el nivell lector com els fruits de la lectura, va participar: les pujades i baixades de les escales del Museu, parlant ex cathedra de llibres que ens agradaven, d’autors als que seguíem -“Ostres, no sé pas si l’he entès, aquest llibre”-, les estones, passades la mitjanit, a l’aparcament del carrer Bartrina, amb el casc posat i la scooter preparada, on seguíem la tertúlia com si amb dues hores no n’haguéssim tingut prou-  “doncs a mi em sembla que ho podia haver escrit una mica més intel·ligiblement… ”-. A manca, de relació professional o familiar amb ell, em quedo amb el Cristóbal lector, el que ens censurava, des del més respectuós desacord, quan havíem triat un llibre “difícil”; el que es felicitava per haver llegit aquest altre llibre “que no se m’hagués acudit llegir mai si no és per vosaltres”; i el de la tenaç insistència, esdevinguda paradigma i broma privada entre els participants, de que llegíssim algun llibre de Pierre Loti, aquell escriptor francès que li havia agradat tant i que, segons les seves paraules, el va fer descobrir, anys enllà, el plaer de la lectura.

Joan Flores Constans
Je dis ce que j’en sens

13/08/2013