Pel forat del pany

Efímers estius

L’estiu passa volant. Des del primer bany cada temporada o el “aquesta calor no s’acabarà mai!”, fins la peneta de l’últim dia de platja, acomiadant-nos de la colla de la sorra, que a l’hivern veurem de tant en tant pel carrer (vestits com cal, sense el banyador, ens costarà  reconèixer qui son)  però amb els que ja no la farem petar fins el proper estiu… Tot plegat, un sospir.

El mon canvia, però, a casa nostra, els estius segueixen  invariables, interpretant  la seva cançó de sol i mar. Perquè és molt diferent un estiu a la riba mediterrània que terra endins  o a l’alta muntanya. La mar propera et marca un singular ritme de vida i per feina que tinguis, sempre trobes un moment per anar a fer un capbussó.

Ara que hi penso, molts calellencs, tal com deu passar en altres poblacions de costa, mai hem fet vacances a l’estiu en tota la nostra vida laboral, perquè des de fa una generació (60 anys de turisme, diuen ara)  la calor i el bon temps son sinònims de feina i el moment de guanyar-se la vida. Tal vegada tampoc ens calen vacances,  tenim el sol que volem (avui per avui, encara  de franc) i la platja, qui mes qui menys, a pocs minuts de casa.

D’aquests privilegis no en gaudim només nosaltres si no que els  hem convertit en un negoci que ha anat evolucionant i consolidant-se durant més de mig segle. Hem de consultar a persones de mes de 70 anys  si volem saber  com era la vida a Calella sense turistes. La majoria de nosaltres -des de que tenim ús de raó- sempre  hem vist pels nostres carrers i platges com una riuada humana, de parles, costums i aparences diferents, apareix amb la bonança de la primavera i fa estada fins a les pluges de la tardor.

De ben menut ja em cridaven l’atenció, quan anava a “marc” (tal com diem a Calella) aquells altres nenes i nens  rossos,  d’ulls blaus i  pell com un glop de llet,  que amb una estoneta al sol quedaven com una gamba.  A casa em deien que “pobrets” venien d’indrets molt llunyans a on sempre hi havia pluja, boira  i fred, que no tenien la nostra “sort”, perquè allà tot era molt car i els seus “pobres” pares  no coneixien ni la truita de patates ni el bon pernil ni la sangria, i per això  sovint es passaven de rosca (sobre tot amb la sangria) quan  venien de vacances. Nosaltres érem un privilegiats  i acollir a aquella gent venia a ser una mena d’obra de caritat, tot i procurant que es deixessin aquí tots els  calés  que portaven.

Mes endavant, quan vaig començar a anar  a classes particulars d’alemany  (si fos ara, recomanaria aprendre rus i xinés) em va caure la bena dels ulls i vaig esbrinar que els nostres visitants no arribaven a Calella per obra de la providència, com les orenetes  que anuncien el bon temps, sinó que a part dels dons naturals que ens eren propis (el sol, la platja, el canvi de la pesseta en relació al marc alemany, etc…) era  l’esforç i l’enginy de moltes persones, algunes merescudament conegudes i d’altres immerescudament oblidades, el que feia que la gent d’aquella Europa freda, que també sortia d’una guerra, s’enamorés de Calella.

Avui que fa una tarda xafogosa (a migdia, he anat una estona  a “marc” i m’ha agafat el sol de valent) he volgut rellegir, amb ànim de transcriure-ho, un episodi dels primers anys del turisme que ens explica per què la gent escollia  Calella i no, posem per cas, el poble del costat.

Ho he tret del llibre “Calella 50 anys de Turisme” d’en Jordi Ten (per cert, obligat tenir-lo  a la vostra biblioteca) que ens el relata. Jo,  em permeto  explicar-ho  a la meva manera,  afegint-hi  algunes  reflexions personals:

La primavera del 1953, la jove alemanya  Margot Rothe i una amiga, es van instal·lar al restaurant “La Pèrgola” a la Jonquera. Allà, es donaven a conèixer als alemanys que hi feien cap, abans de creuar la frontera i els hi recomanaven visitar  Calella! No tenien pèrdua,  era la primera  població on la carretera nacional tocava al mar. Els alemanys, que tot just deixaven enrere  les penúries  de la guerra, frisaven per sortir del seu país en plena reconstrucció i els atreia especialment  aquella Espanya exòtica, assilvestrada… i  barata. Tampoc els hi feia massa gràcia, penso jo, aturar-se a França, on encara moltes ferides no s’havien tancat.

Aquesta acció publicitària (genial per l’època)  segurament té un nom acadèmic en anglès que no encerto  a posar-li  (i si no el té, l’hauria de tenir) la feien unes noies del seu país, per tant i segons la mentalitat germànica, segur que no els enredarien. I, per tancar el cercle, la família del  Hotel  Vila (en Manel, la Luisita i la Pilar)  es mantenien a l’aguait i quan, a mitja tarda, algun cotxe estranger treia el morro  per la carretera, ells ja l’estaven esperant… Un cop la gent ja no els hi cabia, els portaven a  les cases particulars que  tenien aparaulades.

Profit doncs per tothom, per l’ hoteler emprenedor, per les intrèpides alemanyes, la  Margot i la seva amiga, que cobraven el deu per cent i pels que rebien a casa seva aquells hostes tan peculiars, tot just sabent que senyor es deia “Herr” i senyora “Frau”…. El preu de la pensió rondava les 60 pessetes. És fàcil calcular quan surt en euros, si us interessa saber-ho.

Estius calcats que es  van succeint  en un mon canviant… Calella és coneguda i està posicionada, però  seria un error baixar la guàrdia i considerar-nos  una potència turística consolidada… Molts  negocis (hotels, bars,  restaurants, botigues…) fien  quasi bé el calaix de tot l’any en  aquests dies de xafogor, que semblen eterns  però passen volant…. Sempre serà així? Resistirem 60 anys mes?

Potser no cal tornar a fer com la Margot i anar a buscar clients a la frontera… Però  hi ha un relleu generacional, després d’aquells  pioners,  intuïtius  i valents  als qui  he volgut rendir record i homenatge amb aquestes ratlles, que no es pot adormir.

APUNTS A L’AGENDA

*Diuen que la calor estova les neurones i et fa veure visions. Dit per endavant perquè si em passo  en les següents observacions, sigueu benèvols i atribuïu-ho  a això… a la calor.

*Tres coses que farien falta a Calella (potser serien més de tres, però deixem-ho aquí)  per assolir l’excel·lència  turística.

1,- Un esdeveniment potent, cultural, musical, esportiu, etc… amb ressò com a mínim a tot Europa. Ja en fem de coses, però ens manca “aquella” que ens posi al mapa.

2,- Un Centre de Congressos amb Auditori, on encabir aquest esdeveniment i molts altres al cap de l’any , sobre tot fora de l’estiu. La Fàbrica Llobet, ja resulta per fer el que estem fent, però no és això.

3,- Treure la via del tren de la façana marítima… Bé, de bon començament ja m’he disculpat. Massa sol no és bo.

*La frase del mes. L’estiu, sobre tot  pels mes petits o pels grans que no volen  deixar de ser nens,  és una aventura diària. Escoltem al poeta : ”Demana que el camí sigui llarg. Que siguin molts els matins d’estiu en els que arribis a ports abans mai  vistos” ( Constantí  Cavafis. 1863-1933).

Fausto

22-08-2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s