Diuen que és bona pel cor…

No fa massa dies he vist per televisió una ‘aquelles notícies que van directes al subconscient i que tenen tota la pinta que són notícies orquestrades per la gran industria cervesera industrial. La notícia no deia res més que la cervesa, amb moderació, és bona pel cor.

Suposo que aquests estudis, s’han de matisar i parteixen d’un estudi sobre un consum moderat de gent que gaudeix de bona salut i suposo que, aclarint que el que aporta beneficis al nostre organisme són les 4 matèries primeres amb les que s’elabora la cervesa: l’aigua, el llúpol, els cereals maltejats i el llevat. Tot això em porta a pensar que com a calellenc sóc un privilegiat de poder gaudir d’una festa de la qual s’espera es consumeixin més de 40.000 litres d’aquest líquid tant preuat, universal i beneficiós. Aquesta festa, l’Oktoberfest, és la festa major de Munich (Baviera) tot i que oficialment es diu que són unes festes que popularment celebraren el casament de la Princesa Teresa amb Lluís I de Baviera, i que el rei Maximilià I Continua llegint

Anuncis

Pel forat del pany

Rostit de Festa Major

A finals dels anys 50 del passat segle, encara era costum tenir aviram a les cases.  Una  reminiscència dels dies de fam que poc a poc  s’anaven deixant enrere  i  la seguretat, si les gallines sortien ponedores,  d’una petita provisió domèstica d’ous frescos i bon material de pollastres  i conills ben criats, pels àpats de les festes senyalades… Com la Festa Major.

A casa també  teníem un galliner. En un racó, al final de terrat, amb sostre d’uralita , quatre fustes , una malla de filferro i un tros de corda gruixuda que servia per tancar la porta, no fos que s’escapessin les dues o tres gallines que xipollejaven per sobre d’una massa pastosa composta dels seus excrements ,  deixalles de menjar  i uns quants grans de blat de moro remullat. Al costat, dins d’una  gàbia mes petita, aixecada ben bé un metro de terra, hi vivien també un parell de conills que quasi bé no es podien bellugar. Els conills no sé què menjaven, però, com que Continua llegint

Primavera catalana

Des de fa més d’un any, hom ha pogut observar com en uns quants països del nord d’Àfrica s’han produït canvis estructurals en els diferents governs. Líders històrics com Gaddafi o Mubarak, han desaparegut del mapa polític. Les societats civils de països com Líbia, Tunísia, Egipte…, han liderat de manera contundent i sense marxa enrere, canvis en les estructures de poder. No em toca en aquest escrit reflexionar sobre si el canvi acabarà per ser més o menys positiu, però si que voldria posar l’èmfasi en el fet que ha estat el poble, la societat civil, qui ha liderat els canvis. I els polítics els han seguit o els han combatut, en cada cas. De tot aquest moviment se n’ha dit “primavera àrab”.

A Catalunya, a casa nostra, des de fa temps la societat civil es mou. Sigui per mitjà d’institucions com Omnium Cultural, sigui a través del moviment dels indignats o sigui per mitjà de manifestacions reivindicatives com la del 11 de setembre del 2012, o la gran demostració reivindicativa de l’11 de setembre d’enguany amb la cadena de la Via Catalana…, Continua llegint

No (ens) minimitzem

Un tòpic com dir “l’èxit de la Via Catalana de l’11 de setembre va superar totes les previsions”, apart de ser-ho no pot amagar una realitat que va ser espectacular però, que d’alguna manera, no era més que el fruit d’un conreu llargament treballat.

La comparació amb la gran manifestació de la Diada del 2012 és obligada tot i la diferència de model i de situació conjuntural. I, per això, cal valorar l’esforç de logística i d’organització tant a nivell de convocant com de participant. Es pot pretendre minimitzar fins al ridícul aquest esforç i es pot creure que tot es reduïa a fer unes passes des de la porta de casa fins a peu de carretera. Res més lluny de la realitat.

He mirat ja uns quants centenars d’imatges  i diverses filmacions de la cadena humana formada a Calella. He parlat amb gent que va anar a col·laborar a molts quilòmetres d’aquí i també n’he sentit cròniques personals: tot plegat té un volum tan gran que a molts se’ls escapa la veritable dimensió del que hem viscut. El mateix dimecres i l’endemà em van demanar que Continua llegint

Una senyora grassa i rabiüda anomenada Cora

Senyor lector i senyora lectora: em poso seriosa avui, el relat que ve a continuació pot ferir alguna sensibilitat, és un punt macabre, estrany i fins i tot a algú li pot semblar de mal gust. A la vida hi ha moments que impliquen totes aquestes coses, i a continuació relato un d’aquests moments. Si et ve de gust llegir, endavant i deixa’t fer, i si és que no, ens trobem en un altre moment més lleuger. I per si no arribes al final… salut!

Penso en el cor com a òrgan per excel·lència, òrgan mare, òrgan proveïdor, i l’imagino com una senyora grassa i rabiüda anomenada Cora, amb un enorme cossi ple de pinso exquisit i dolç (sense límit en quantitat) que alimenta els òrgans fills, com si fossin gallinetes,  a un ritme constant, ferma, més o menys a ritme d’aspersor… ara, ara, ara, ara, ara. I allà està plantada, sota la pluja, la neu, ara, ara, ara, ara, totes les inclemències que pugueu imaginar, trons i llamps, i algun d’aquests llamps cau ben a prop seu, allà arran dels peus, però ella ferma alimentant Continua llegint

Quan un poble es mou

Hi ha moltes coses difícils de veure en primera persona dins el curt temps de vida de que disposem de forma habitual. Fins i tot, aquells afortunats pel destí de poder lluir molts anys a les seves esquenes blincades pel pas del temps hi tenen poques possibilitats.

La història ens parla de grans personatges que han aconseguit unir a la seva sort i els seus anhels (no sempre nobles) una munió de gent considerable. Són aquelles vides que han esclatat en el moment oportú i que han tingut el do de saber connectar amb una necessitat, ràbia o frustració ciutadana i que li han sabut donar una resposta que en aquell entorn determinat ha semblat la més raonable o assenyada, o bé la més contundent i radical. De forma habitual no existeixen termes mitjos dins els grans moments de canvi, entre d’altres coses perquè el canvi ordenat i pautat no existeix, és una fàbula que moltes vegades ha tingut el poble entretingut un bon grapats d’anys esperant que la collita de l’any vinent fos més profitosa.

Mobilitzar un Continua llegint

Internet ens fa més estúpids? (Una resposta)

Aquesta és una pregunta interessant… Com diria el, també, tòpic gallec: “Depèn…” Vaig a pams.

Un preàmbul: com que degut a la meva edat i a la meva formació, es pot caure en la temptació d’enquadrar-me al grup del apocalíptics, per fer aquest escrit ignoraré totes les fonts que tinc a l’abast -llibres, experts, arxius, informàtics i no… – i treuré tota la informació de la xarxa, de la que guardo al meu cervell no cibernètic, i intentaré aplicar-hi el sentit menys global: el comú. Espero acomplir així amb les lleis gairebé-no-escrites de la integració més radical.

Els tòpics. Malament si, en afers seriosos, ens regim pels tòpics (Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit, DIEC2); sempre m’han semblat una excusa per no pensar, una drecera inútil per mandrosos intel·lectuals que volen estalviar-se l’anàlisi del cas concret recurrent a l’esquematització i a la fa.làcia de prendre la part pel tot: emborratxats Continua llegint