Internet ens fa més estúpids? (Una resposta)

Aquesta és una pregunta interessant… Com diria el, també, tòpic gallec: “Depèn…” Vaig a pams.

Un preàmbul: com que degut a la meva edat i a la meva formació, es pot caure en la temptació d’enquadrar-me al grup del apocalíptics, per fer aquest escrit ignoraré totes les fonts que tinc a l’abast -llibres, experts, arxius, informàtics i no… – i treuré tota la informació de la xarxa, de la que guardo al meu cervell no cibernètic, i intentaré aplicar-hi el sentit menys global: el comú. Espero acomplir així amb les lleis gairebé-no-escrites de la integració més radical.

Els tòpics. Malament si, en afers seriosos, ens regim pels tòpics (Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit, DIEC2); sempre m’han semblat una excusa per no pensar, una drecera inútil per mandrosos intel·lectuals que volen estalviar-se l’anàlisi del cas concret recurrent a l’esquematització i a la fa.làcia de prendre la part pel tot: emborratxats per la facilitat de la síntesi, menyspreen el cas particular. La pregunta que encapçala l’escrit d’en Christian n’és un dels pitjors, perquè no tan sols no es tracta de cap generalització -faltaria doncs, perquè la fal·làcia fos completa, el cas particular- sinó d’una crítica procedent de: a) individus ignorants (Que no sap res en general o en relació a una cosa, DIEC2); b) opinions interessades; o c) deficiències de percepció. Però aquests tòpics no són els únics que són perillosos, n’hi ha que, transvestits de respectabilitat, són igualment qüestionables; un d’ells, el tòpic “demostrat científicament”. Vejam…

“No sé anar a… Rupit”. Jo tampoc. De fet, m’oriento fatal, i sempre em perdo; sí que recordo, en canvi, on es pot anar a menjar, però aquesta és una altra història, una habilitat, com dirien els professors post-LOGSE, que he adquirit a base del procediment conductista essaig-error (i ben cara que m’ha costat, en diners i en indigestions, l’adquisició)… Però del que parlava, d’anar a Rupit: abans, m’aprenia (intentava aprendre’m) de memòria el mapa de carreteres, i ara busco amb l’ordinador la ruta que més m’agrada a Via Michelin, la baixo al GPS i engego la moto (i no he de parar a aquella cruïlla maleïda que no sortia especificada al mapa, treure’m els guants, desplegar-lo, intentar interpretar el que el Servei Cartogràfic ha volgut dir, etc.). Sóc més estúpid? Jo crec que no: estalvio temps, malhumor, arribo a Rupit més descansat, serè i aviat, i puc anar a veure aquell salt d’aigua que tampoc no recordo ni com es diu ni com s’hi va (però ho miraré a l’smartphone que duc a la butxaca) i no noto que, en el procés, hagi malmès cap neurona ni hagi perdut cap connexió cortical.

El IQ (Intelligentz-Quotient o CI, Cocient Intel.lectual, no Coeficient, però aquesta és una altra dicussió). Prendre el CI com a mesura d’alguna cosa és una altra fal·làcia del mateix nivell que els tòpics. De fet, només mirant la fórmula que s’empra per calcular-lo (?), edat mental dividit per edat cronològica, ja s’ensuma a cremat. L’edat cronològica està clara, però l’edat mental? I això com es mesura? Ah, resulta que es basa en “mitjanes”; vaja, quina precisió! De fet, considerar el CI com a mesura científica perquè el seu valor s’expressa numèricament és com considerar la txalaparta un instument musical perquè fa soroll… A part, quan es parla de mesurar la intel·ligència, de què es parla, realment? Ha arribat la comunitat científica a alguna definició consensuada? Proposo que la intel.ligència s’entengui com a la capacitat adaptativa per fer front a nous requeriments mitjançant la plasticitat de conductes; i doncs, com es “mesura”, això? L’error és de principi: els tests, en general, no mesuren l’objecte en sí -un dels psicòlegs que van introduir els tests va definir la intel.ligència com allò que mesuren els tests d’intel.ligència!- sinó la formulació parcial que prefigura el propi test. M’explico: l’IQ és una entelèquia, una formulació prefabricada, que s’ha dotat d’un test per donar-li mesura; el test d’IQ, doncs, mesura la intel·ligència? No pas, el test d’IQ mesura l’IQ. A més a més, com ja he dit, es mesura sobre mitjanes; no cal gaire preparació en estadística per comprendre que aquesta és una mesura dinàmica, i que quan més elevades siguin aquestes mitjanes menys reflectiran les desviacions. És a dir, si gràcies a internet la IQ augmenta en 10 punts, aquesta medició generarà un augment de la mitjana, ja que també compta per establir-la, que ja no serà 100 sinó, posem, 105, amb la qual cosa les puntuacions de 120 ja no es desviaran 20 punts sinó només 15. L’estadística és la ciència de les possibilitats, i la psicometria té, encara, molta feina per fer…

La plasticitat del cervell. Heus aquí una altra fal·làcia: el cervell és plàstic per la seva pròpia naturalesa, és una capacitat ontogenètica adquirida “una mica abans” de l’aparició d’internet. Aquesta plasticitat, però, no té per què considerar-se com un progrés; principalment, el cervell respon als requeriments ambientals generant noves connexions per fer-los front amb èxit però obviant la correcció d’aquests canvis, que no poden ser considerats, en abstracte, com a positius o negatius. El cervell serveix per pensar, però no pensa, només respon a nous reptes buscant una millor adaptació, però de forma neutral.

La memòria “està canviant”. Glups, heus aquí una afirmació valenta! La memòria mai ha sigut, com es pensava antigament, suposo que per analogia, un contenidor ple de dades, una calaixera amb infinits calaixos on es guarden experiències, colors, pensaments… La memòria és un procés, que no existeix sense el desencadenant de “recordar”, i que es veu modificat constantment degut a aquest procés. No ha calgut internet perquè aquest procés s’entengui -de manera gràfica i esquemàtica, perdoneu- no com una calaixera sinó com al fet d’obrir els calaixos: no recordem el que hi ha a cada un, sinó com hem d’obrir-los per recuperar el seu contingut. A part d’això, la memòria només recupera allò que s’ha “arxivat”: si memoritzem dades, en la suposada era pre-internet, recordarem/recuperarem dades; si memoritzem processos, recordarem/memoritzarem processos. És millor recordar processos que dades? Depen de què és el que busquem.

Els canvis en l’atenció. Aquest podria ser un exemple de plasticitat; i, per tant, neutral èticament però determinant en molts altres aspectes: augmentar la velocitat de focalització pot ser un avantatge, depenent de quina sigui l’activitat que s’hagi de dur a terme. A veure amb un exemple: per a la gasela despistada que es veu atacada de sobte per una lleona, la velocitat de percebre el perill pot ser definitiva, i una dècima de segon pot significar sobreviure o sucumbir, però malament faria l’herbívor si tota la seva “estratègia” de defensa es basés en la velocitat de reacció, perquè podria viure una vida més tranquil·la si intentés evitar pasturar en la proximitat de lleons, és a dir, concentrant l’atenció en el problema. I com que ni ella ni nosaltres podem limitar els requeriments a que ens enfronta el medi, el millor és que utilitzem la velocitat de focalització per a aquells requeriments en què fa falta ser ràpid i la capacitat d’atenció per a aquells que, per la seva pròpia naturalesa, demanen més concentració. Portant l’aigua al meu molí, penso que sempre serà necessari -ho recomano vivament- llegir La guerra i la pau -sencer, no els resums que hi ha a internet-, i aquest serà un procés on la velocitat de focalització pot ser útil, però sense capacitat de concentració…

Fins aquí la parrafada, però jo volia respondre a la pregunta d’en Christian i a força de rebatre el tòpic de la “demostració científica” m’he quedat sense arguments de pes; així que faré servir el sentit comú per formular la meva resposta: no, no crec que internet ens faci més estúpids, així, en general; com en moltes d’altres qüestions, dependrà del punt de partida. No crec que internet faci més estúpids a les persones intel·ligents, però sí que dubto que faci més intel·ligents als estúpids.

Això val com a resposta?

Joan Flores Constans
Je dis ce que j’en sens

05/09/2013