Quan un poble es mou

Hi ha moltes coses difícils de veure en primera persona dins el curt temps de vida de que disposem de forma habitual. Fins i tot, aquells afortunats pel destí de poder lluir molts anys a les seves esquenes blincades pel pas del temps hi tenen poques possibilitats.

La història ens parla de grans personatges que han aconseguit unir a la seva sort i els seus anhels (no sempre nobles) una munió de gent considerable. Són aquelles vides que han esclatat en el moment oportú i que han tingut el do de saber connectar amb una necessitat, ràbia o frustració ciutadana i que li han sabut donar una resposta que en aquell entorn determinat ha semblat la més raonable o assenyada, o bé la més contundent i radical. De forma habitual no existeixen termes mitjos dins els grans moments de canvi, entre d’altres coses perquè el canvi ordenat i pautat no existeix, és una fàbula que moltes vegades ha tingut el poble entretingut un bon grapats d’anys esperant que la collita de l’any vinent fos més profitosa.

Mobilitzar un col·lectiu concret, determinat i delimitat és cosa fàcil dins els professionals de la política. Quan un polític diu amb la boca plena que ell ha estudiat ciències polítiques, vistos els resultats que han produït des del principi fins avui, podríem ben bé enquadrar-los dins la categoria de Pastors de Masses. No els hi cal, a aquest subgrup del pastoreig, cap pal ni cap gos. Amb una televisió, un diari i uns quants periodistes panxacontents i poca-vergonyes de mena en tenen prou.

L’esperança limitada i dosificada en el temps és la píndola que cal administrar als administrats. Com menys fe, menys esperança i més desencant millor. L’apatia és l’assassina del canvi. I canviar és precisament el que ells no volen. Ja els hi va bé.

Però un dia el Sol surt per Orient, com cada dia però aquell dia no és cada dia. Ha passat alguna cosa, no sé sap ben bé què però ha passat. Els més sensibles ho noten al moment i altres triguen una mica més però la senyal està donada i cada dia emet amb més força i potència. Aquella munió de gent que es movia pel carrer sense saludar-se i ignorant-se els uns als altres prenen consciència de sí mateixos i s’identifiquen com a iguals.

Els punts de sortida són tan amplis com l’espectre humà, però aquesta vegada, el poble, emet i s’agrupa; no pas com a col·lectiu ni agrupació sinó com a nucli radiant. I es mou. I va on vol. Es mou i camina segons els seus propis paràmetres i formes de ser. Aquella porció que durant anys i panys ha estat amagada, fins i tot a la pròpia persona però que surt per guiar.

Quan un poble es mou no li calen pastors. Camina sol i bé. Oposar-hi només està a l’abast de mentalitats tronades i fora de sí.

Catalunya només serà independent si el poble català ho vol. I crec que el poble ja ha votat de veu i només cal una papereta… o no.

Josep Busquets
Cultivador de bytes, punts i herbes

09/09/2013