Una senyora grassa i rabiüda anomenada Cora

Senyor lector i senyora lectora: em poso seriosa avui, el relat que ve a continuació pot ferir alguna sensibilitat, és un punt macabre, estrany i fins i tot a algú li pot semblar de mal gust. A la vida hi ha moments que impliquen totes aquestes coses, i a continuació relato un d’aquests moments. Si et ve de gust llegir, endavant i deixa’t fer, i si és que no, ens trobem en un altre moment més lleuger. I per si no arribes al final… salut!

Penso en el cor com a òrgan per excel·lència, òrgan mare, òrgan proveïdor, i l’imagino com una senyora grassa i rabiüda anomenada Cora, amb un enorme cossi ple de pinso exquisit i dolç (sense límit en quantitat) que alimenta els òrgans fills, com si fossin gallinetes,  a un ritme constant, ferma, més o menys a ritme d’aspersor… ara, ara, ara, ara, ara. I allà està plantada, sota la pluja, la neu, ara, ara, ara, ara, totes les inclemències que pugueu imaginar, trons i llamps, i algun d’aquests llamps cau ben a prop seu, allà arran dels peus, però ella ferma alimentant els òrgans fills, ara, ara, ara, ara, ara. De sobte un lleu moviment sísmic fruit de l’atzar o fruit  d’una altra mare també molt sàvia (a veure qui n’endevina el nom) fa que la Cora trontolli i el seu ritme d’avituallament i alimentació sigui un punt menys ferm, potser una mica espantadís i tot. Els savis, experts i bona gent en general, parlen i discuteixen al respecte i decideixen donar a aquest esdeveniment el nom d’arítmia, però per entendre’ns podem dir que ha estat un descuit momentani, una aclucada d’ulls (en música seria una síncopa)… que sense voler ha fet trontollar la resta de la família d’òrgans que, acostumats tots al ritme i a la disciplina, descobreixen que hi ha altres opcions de joc i moviment… i comença la festa del desordre. Els savis prenen de nou la paraula, discuteixen sobre com fer-ho per recuperar el ritme constant, aquell ara, ara, ara, ara, ara. Decideixen adulterar pinso i injectar, rotunds i contundents. I comença la guerra, la guerra entre els químics i els orgànics i això porta temps, i comporta despesa energètica, tot un procés que comporta també, i per desgràcia, alguna baixa inesperada. Una eminència parla ara d’insuficiència i només es pot fer que seguir el conflicte minut a minut.

Mentre tot això va passant allà dins, hi ha clars signes externs que s’expressen en un cos físic… i aquest cos que recull batalles i famílies senceres d’òrgans ha de rendir-se a ser pacient (sense discutir i sense opció a la resistència). I la mare Cora ha d’escoltar el nou ritme, i  després sentir-lo, i anar una mica més enllà i començar a pensar en el seu embolcall físic, amb tot l’amor del que només ella és capaç, i decidir si agafar el camí d’aquí o el camí d’enllà.

Les mares sempre decideixen sobre els seus fills, la mare Cora, la mare natura, la mare terra… la mare que em va parir i la mare de déu senyor. Tots sabem que quan les mares grosses prenen decisions, no hi ha opció a rèplica. Discutiran entre elles i optaran pel que creguin més adient. Davant aquests fenòmens universals que escapen a la raó de qualsevol, agafo aire i seguidament el deixo anar (sobretot el deixo anar). Moments delicats, després més tranquils i finalment d’obligada consciència plena, aquí estem ara. I mentre no arriba la tranquil·litat de les hores, caldrà anar fent perquè les hores siguin tranquil·les, potser prendre una mica la fresca, escriure una estona, respirar aire net, natura i sol, molt sol. Però avui hem guanyat els orgànics i escollim seguir pel camí d’aquí, ara som una mica més savis i una mica més lleugers. Enhorabona per haver arribat fins al final… salut!

Neus Arimany
Paraulista activa. News Arimany

13/09/2013